Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Requiem pel somni americà (Peter D. Hutchison, Kelly Nyks, Jared P. Scott, 2015)

Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.

En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit  en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.

ç

Com veure la pel·lícula

Enllaços a RebeldEmule

 

La plata i la creu (Harun Farocki, 2010)

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls  acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

 

 

Bitter Lake (Adam Curtis, 2015)

Documental sobre la presència colonialista a l’Afganistan. Anglesos, russos i nord-americans han ocupat el territori d’aquest país asiàtic d’acord amb els canviants i complexos interessos de la geopolítica. No és una obra de caire periodístic o històric, amb una narració lineal dels fets polítics i militars, sinó un assaig sobre l’enginyeria social, sobre com les utopies polítiques condueixen al malson. Comença amb la referència a l’expulsió dels anglesos a finals del segle XIX i se centra en la segona meitat del segle XX, quan el monarca afganès promou el desenvolupament econòmic inspirant-se en el New Deal de Roosevelt. Així, per exemple, en la construcció d’una gran presa per instal·lar centrals hidroelèctriques per tot el territori. Es convida empreses nord-americanes a instal·lar-se a l’Afganistan i el país inicia un procés accelerat d’americanització. Però la presa fa augmentar el nivell dels aqüífers i amb ells el que realment es desenvolupa és el cultiu del cascall, una variant de la rosella amb la qual es fabrica l’opi. Així, el contrast entre la planificació interessada de les elits i els resultats catastròfics és el que determina l’esdevenir. Els intents per implantar la democràcia política o, més tard, econòmica, en el cas de les potències occidentals, o bé, la ideologia comunista, en el cas dels soviètics; i la incidència de la facció islamista del wahabarisme són els principals factors que interactuen amb una realitat tossuda de múltiples ètnies i grups tribals i d’actituds persistents com la corrupció generalitzada a tots els nivells de l’administració.

Adam Curtis rebusca en els arxius de les televisions milers d’hores de filmacions de tota mena: soldats rasos fent declaracions a la televisió, imatges de balls de saló, visites protocol·làries, anuncis de publicitat fomentant el consumisme, noticiaris, etc. Algunes procedeixen dels gabinets de premsa governamentals i altres de programes o pel·lícules d’entreteniment. Trobem reveladores intervencions dels caps de govern, com Ronald Reagan, Margaret Tatcher o Toni Blair aportant clars missatges de manipulació de l’opinió pública en els que ofereixen un discurs d’idees simplificades on el discurs sobre el colonialisme es justifica a partir d’una dialèctica rudimentària de bons contra dolents. Així, resulta brillant la inclusió de fragments de dues pel·lícules comercials. L’una és “Carry On… Up the Khyber” (1968), una comèdia paròdica sobre la presència colonial dels britànics a l’Afganistan i l’altra és la coneguda “Solaris” d’Andrei Tarkowsky, una visió de la perplexitat i la desorientació dels russos en un món desconegut. Les dues funcionen molt bé per dotar el documental d’un caire més metafòric. Curtis està més atent a mostrar les emocions i el pensament ideològic que no tant el fets concrets.

El muntatge és d’una dialèctica marxista, amb una constant confrontació dels discursos dels poderosos amb el dels pobres, de la mentalitat occidental amb l’oriental, del contrastat paradoxal de la propaganda amb la realitat. Ens mostra els diferents agents: les potències mundials, les organitzacions terroristes i el terrorisme d’estat, el comerç d’armes, el pensament religiós, els poders financers, etc. La música i el muntatge, molt acurats, incideixen a donar un caràcter hipnòtic al documental, definitivament fascinant. Més que aclarir els grans dubtes sobre aquest país tan enigmàtic als ulls occidentals com és l’Afganistan, planteja molts interrogants de difícil resposta. El resultat: absolutament inquietant.

ENLLAÇOS

“Bitter Lake” (Adam Curtis, 2015) a El coleccionista de cine

 

 

La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

No visquem més com esclaus (Yannis Youlountas, 2013)

Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:

1. La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
2. L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
3. L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
4. La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
5. Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.

El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme.  En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.

No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.

Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.

ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català

Cash on demand (Quentin Lawrence, 1961)

Una banda de lladres atraca una oficina bancària emprant tota mena d’enganys, sense violència, només amb l’astúcia. Un d’ells es fa passar per agent d’una empresa d’assegurances que demana revisar el protocol de seguretat i un cop al despatx del director de l’agència amb matar la seva família si no li dóna tota els diners de la caixa forta. Però s’ha de fer simulant una inspecció rutinària perquè els treballadors no sospitin res i això demana temps. El director viu tot aquest temps amb veritable angoixa. És una persona integra, però molt estricta i obsessiva amb el compliment del deure. Tracta amb duresa als seus subordinats i també de la mateixa manera a la seva família. És una revisitació lliure del famós Conte del Nadal de Dickens però en clau de cine negre, molt ben fet, per cert. A mida que transcorren els minuts simpatitzem més amb l’amable atracador que no pas amb la víctima, una persona autoritària. Els empleats de la sucursal pensen igual. La moral del conte: els diners no ho són tot a la vida. La persona més eficient i brillant no és res sense l’ajuda dels altres. Tothom necessita ajuda alguna vegada i si som mesquins amb els altres, al final no rebrem més que indiferència o rebuig. Excel·lent producció britànica de la Hammer, la companyia dels dràcules i dels frankensteins, ben interpretada per Peter Cushing en el rol del tibat director de sucursal i per Andre Morrell fent d’atracador bon vivant.

ENLLAÇOS (VOSE)

http://speedy.sh/pFApc/Cash-On-Demand-Quentin-Lawrence-1961.mkv?ref=57504
http://speedy.sh/ZpKZ8/Cash-On-Demand-Quentin-Lawrence-1961.srt?ref=57504

 

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

 

VISIONAT EN LÍNIA

 

The black test car (Yasuzo Masumura, 1962)

Brillant thriller sobre l’espionatge industrial entre dues companyies automobilistes. Els mètodes més immorals dels empresaris portats al límit: robatori, suborn, xantatge, prostitució… Qualsevol procediment és vàlid per obtenir la fórmula màgica amb què augmentar els guanys i destruir la competència. Tota una metàfora del capitalisme. No hi ha un moment de descans en aquest film dinàmic on fins i tot els treballadors acaben impregnats de les obsessions dels tècnics i els directius i entren en l’engranatge de la competitivitat. Molt entretinguda.

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/96877355/file.htmll
http://www25.zippyshare.com/v/30619947/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/62040288/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/40072040/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/10988609/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/52672318/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/3868127/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/57913021/file.html