La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

image

Red Angel

 

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao

Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

Visca la República (Karel Kachyňa, 1965)

Una visió estranya del final de la II Guerra Mundial en un poblet de la regió txecoslovaca de Moràvia a través dels ulls d’un nen d’uns deu o dotze anys. Quan els alemanys marxen i arriben els russos, hi ha un moment de buit d’estructures d’Estat on sembla que tot sigui possible. El petit Oldrich es mou entre els uns i els altres, escapa de tota plegats. Vagament, un argument narratiu enllaça alguns episodis: alguns robatoris en una casa abandonada, les picabaralles amb altres nens, el robatori d’un cavall i un carro, el joc amb un oficial rus… La pel·lícula barreja les escenes de la realitat, els records del passat i algunes fantasies que té el nen. La seva existència és difícil, amb un entorn familiar violent on rep els cops del pare; les vexacions d’altres nens (que l’insulten, li pixen a sobre, el persegueixen); l’autoritarisme dels capellans, dels mestres… Intuïm una personalitat mancada d’autoestima compensada amb unes fantasies on ell es veu com un gran prohom admirat per tothom. Records de tendresa es barregen amb realitats de brusquedat. El ritme amb què s’expliquen aquests episodis és frenètic, amb el·lipsis narratives constants, uns planificació a voltes esbojarrada i una música i uns efectes de so que són transversals a escenes diferents (per exemple, els sons de llampecs o bé els trets de soldats que són els mateixos encara que les escenes canvien de lloc o temps). L’efecte general del film és hipnòtic, d’una intensitat d’estímuls inesgotable; desborda qualsevol anàlisi senzill i un visionat tranquil. Té un munt d’imatges poètiques i surrealistes; referències escatològiques (culs, pixum); inquietant presència d’animals (des de cavalls i egües, gossos, mosques, esquirols, tota mena d’ocells i molts altres); sàtira constant de la religió i de la religiositat popular, etc. És una pel·lícula fascinant, que enlluerna; és espectacular. Impressionant l’actuació de l’actor Zdenek Lstiburek que interpreta al nen protagonista, de mirada penetrant que sembla en tot moment trobar-se perdut enmig de l’aïllament social i de les normes absurdes dels adults; i genial la realització del director Karel Kachyna, la fotografia en blanc i negre de Jaromír Sofr i la música de Jan Novák. Veure aquest film txec dels anys seixanta és una experiència inoblidable.

 

ENLLAÇOS

At’ zije Republika (Karel Kachyna, 1965).avi  [1.37 Gb]

Subtítols en castellà

Font: rebeldeMule