El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3

 

Joan Peiró i la justícia de Franco (Xavier Muntanyà, 2004)

Documental centrat en el dirigent anarcosindicalista Joan Peirò, secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d’Indústria durant la II República. La trama argumental se centrat en una valoració de la seva biografia, amb una atenció especial als records emotius dels seus fills, i al seu particular consell de guerra i posterior afusellament al 1942. És interessant l’episodi quan la Falange va intentar atraure Peiró a les seves files pel gran prestigi de què gaudia entre els obrers. De realització correcta però un pel convencional, és un documental interessant per la seva acurada aproximació a un dels líders dels sector més moderat del sindicat anarquista i per la presència de molts testimonis de la seva vida i repressió.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

Semprún sin Semprún (Yolanda Villaluenga, 2013)

Qui era Jorge Semprún? Supervivent al camp nazi de Buchenwald, membre del comitè central del Partit Comunista, ministre de cultura en democràcia, escriptor sobre la memòria, guionista de cinema, lluitador antifranquista en la clandestinitat… tot això i molt més. El documental de Yolanda Villaluenga per a la sèrie de RTVE “Imprescindibles” repassa l’empremta personal de Semprún sobre aquelles persones amb qui va viure (amics, companys de viatge, polítics, familiars, etc.)  que és a la vegada una metàfora sobre la convulsa història d’Espanya a la segona meitat del segle XX, sobretot de la generació dels que van perdre la guerra. Un viatge apassionant confeccionat àgilment a partir d’entrevistes i imatges d’arxiu i  talls d’entrevistes a persones conegudes (Bernard Henri Lévy, Costa-Gavras, Ives Montand, Santiago Carrillo, Juan Goytisolo, Josep Ramoneda,  Xavier Folch i molts altres) i no conegudes (la cap del gabinet de la seva etapa al ministeri de cultura, nebots i nets francesos,amics, etc.) i, en particular, un muntatge realment brillant ple de recursos estilístics (com el pla-contraplà dialèctic entre Carrillo i Semprún, per citar-ne només un). Aquest documental és força emotiu més enllà del vessant polític i social de l’autor, en aquella altra part que dibuixa els perfil emocional d’una persona recentment traspassada a partir del record i els sentiments d’aquelles altres persones que l’han conegut i estimat.

 

VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA

Imprescindibles – Jorge Semprún: Semprún sin Semprún

• Imprescindibles – Jorge Semprún: Semprún sin Semprún