L’estança (Frank Beyer, 1982)

Veig aquesta pel·lícula i de seguida penso en Hanna Arendt i la banalitat del mal. Els darrers dies de la Segona Guerra Mundial un soldat alemany destinat a Polònia en una unitat ja rendida és identificat com a oficial de les SS per part d’una dona. L’acusa d’haver matat la seva filla durant un bombardeig. És empresonat i interrogat repetidament perquè confessi els seus crims. En espera de judici, comparteix cel·la amb delinqüents comuns i, uns mesos després, amb presos alemanys (membres de l’exèrcit, de la policia, nazis, civils, etc.) acusats de diferents delictes. Alguns es declaren innocents, com el protagonista. Un d’ells és un noi que treballava de conductor i durant la guerra el van fer portar els camions que funcionaven com a petites cambres de gas. Per a ell semblava una feina desagradable i més aviat traumàtica, però en el seu moment la va acceptar i ara serà condemnat a mort. Mentre el prenen per penjar-lo s’amaga, crida i plora perquè no vol morir. En el seu internament durant mesos, el protagonista, un jove de dinou anys, que només va combatre en batalla un dia, des d’un tanc, i sense matar ningú, descobreix els horrors de la guerra, de la impunitat amb la qual es mata, de la fragilitat de la vida…

Aquesta pel·lícula excepcional tracta el drama dels judicis immediatament posteriors a la guerra amb molt de realisme i crea en l’espectador una sensació d’angoixa que arriba fins al desenllaç final. També és molt bona perquè ajuda a reflexionar sobre la capacitat de les persones per acostumar-se i sobreviure a la violència. Magnífica interpretació de l’actor principal, Sylvester Groth, i en la direcció, de l’alemany Frank Beyer. Basada en fets reals.

Enllaços

Der Aufenthalt a RebeldeMule

 

Anuncis

Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Sonja Sutter, Lissy

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy

 

 

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3

 

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer.  La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE