Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.
En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.
Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.
Documental sobre les lluites anarquistes a la Catalunya de començaments del segle XXI. Els episodis del bloqueig al Parlament, el desallotjament de Can Vies, les vagues generals, la persecució dels col·lectius llibertaris (Cas Pandora, Cas Piñata), surten recollides a través d’imatges de noticiaris, vídeos de manis i concentracions, talls d’entrevista a activistes socials, activitats als locals, cartells i actes de propaganda… En fi, un repàs a bona part de les lluites de carrer. Queda una mica fora del documental l’acció formativa dels ateneus i els centres socials (xerrades, tallers, etc.). Els protagonistes són fonamentalment la gent jove, il·lusionada i apassionada en la seva consciència de classe i la seva lluita contra el sistema. Un documental interessant per fer-se una composició de lloc de quin és l’estat de l’anarquisme i afegir un element de reflexió a les dinàmiques actuals de repensar l’anarquisme.
Documental sobre la lluita ciutadana contra el projecte de construcció d’un passeig marítim a la Platja Llarga de Tarragona, un dels pocs trams de costa verge que queden a la ciutat. La iniciativa, del Ministeri de Medi Ambient, era desastrosa; es venia com un projecte sostenible, però no ho era. Així, els materials constructius es portaven de tot el món, es construïa un mur de ciment enorme, talaven un munt de metres del bosc de la marquesa i, el que feia més angúnia, obria les portes a la urbanització massiva de l’altra banda dels passeig. La gestió de l’Ajuntament no va poder ser pas gaire millor. El regidor d’urbanisme d’aleshores, Jordi Sendra, per CiU, està magnífic en el seu rol de polític cínic. Justifica la construcció del passeig perquè la platja és de tothom i no pas d’uns privilegiats o que l’Ajuntament hauria pogut informar més del projecte però que, és clar, tampoc no podien anar casa per casa a explicar-lo. Al final, un greu error administratiu (les expropiacions de finques es van fer abans que el projecte del ministeri estigués aprovat definitivament) i les constant accions de protesta de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, encapçalada per l’activista Lola Paniagua, van aconseguir salvar un dels espais naturals més emblemàtics de la capital tarragonina.
Aquest documental retrata els vuit anys que el litigi entre poder polític i poder popular va estar en àlgid. És molt àgil narrativament i té l’al·licient que, per una vegada, acaba bé.
Documental sobre la recuperació de les formes d’autogestió de la societat grega, des dels menjadors gratuïts al mig del carrer a les farmàcies autogestionades, passant pels habitatges okupats, etc. Cinematogràficament no té cap secret: talls d’entrevistes als autogestors (procedents de l’antisistema) combinades amb imatges dels locals, cartells, notícies de la tele, etc. Potser la part més interessant prové de les valoracions dels entrevistats, que giren al voltant de la resposta popular contra les imposicions d’austeritat dels “homes de negre”. N’extreiem vàries conclusions:
La humiliació a què són sotmeses les classes populars i la dignitat amb la qual responen. La resposta en aquest cas és l’atreviment de qüestionar l’ordre social o, com diu el director a les xerrades de presentació, “treure-li la màscara al poder”.
L’aprenentatge de l’autogestió. Aquí resulta imprescindible la connexió amb les generacions més grans (gent de setanta i vuitanta anys, que de joves encara havien vist fabricar sabó a casa, fer-se la roba o coses per l’estil).
L’ambició en la posada en pràctica de l’autogestió, que arriba fins i tot a crear menjadors lliures i per tothom al carrer o farmàcies també autogestionades, a banda dels habitatges okuats les llibreries i centres socials, que ja són més habituals al nostre país.
La necessitat i la importància d’establir mecanismes de solidaritat i vincles socials com una eina per lluitar contra l’individualisme i la competitivitat.
Necessitat de construir un imaginari social, per oposició a l’imaginari consumista del capitalisme.
El documental té un to positiu il·lusionant: els joves estan construint alguna cosa, que en realitat no ho és res de nou perquè recuperen formes d’economia social que havien estat les pròpies de les classes populars fins als darrer terç del segle XX, quan els països més endarrerits de la Unió Europea (com Grècia, Espanya i Portugal s’incorporen a l’economia de la especulació). Aquesta incorporació tan tardana és, a judici del director, una gran oportunitat perquè la revolta anticapitalista prengui amb més força en aquests països atès que la seva població no està tan acostumada a la pràctica del consumisme. En alguns moments, hi ha picades d’ullet còmplices cap a la nostra revolució del 1936: és un homenatge, està clar, però també un avís per a navegants, sobre els companys de viatge -els comunistes- que traïcionaren la revolució social.
No està clar, en paraules del director, si aquesta eclosió d’experiències autogestionades que sorgeixen arran de la crisi, sobreviuran a ella o un cop torni el creixement econòmic seran abandonades. Alguns indicis apunten que el sistema no es trobaria tant en una crisi temporal sinó en un cul-de-sac final: d’una banda, per l’esgotament dels recursos naturals i la destrucció del sistema i, de l’altra, per la destrucció de les classes mitjanes, les quals havien estat fins al moment les principals valedores del capitalisme. Sense recanvis materials i humans, el sistema hauria mostrat les limitacions del seu funcionament.
Una part meritòria del documental es troba e la forta personalitat del director, Yannis Youlountas, un filòsof proper a l’anarquisme que mostra en les seves intervencions unes idees molt clares i contundents. En aquest moment ja prepara un nou documental: “Je lutte donc je suis!”, lluito, per tant existeixo, que s’anuncia amb l’eslògan “De Grècia i d’Espanya, bufa un vent del Sud contra la resignació”. L’esperem amb candeletes.
ES POT VEURE EN LÍNIA
Versió original amb subtítols en català
El documental d’impacte social ara mateix. Una reconstrucció crítica dels Cas 4F que va portar una sèrie de joves a ser detinguts com a presumptes autors d’haver llançat un objecte contra un guàrdia urbà que li hauria causat lesions greus. Encara que les proves testimonials, documentals i pericials apuntaven a la innocència dels joves, un entramat obscur de prejudicis i corrupcions dóna només credibilitat a la versió dels agents urbans i els condemna a penes de presó. Una de les detingudes, Patrícia Heras, que ni tan sols no estava al lloc dels fets, se suïcida durant un permís penitenciari i deixa uns escrits on descriu els horrors de les comissaries de policia, les presons i els judicis. El documental té un enorme ressò en festivals i passes públics i finalment la pressió ciutadana força a la seva emissió per Televisió de Catalunya. L’impacte mediàtic és de tal nivell que obliga molts dels implicats en aquesta trama de corrupció a donar la cara. Mentre tant, els agents urbans acusadors són sentenciats per un altre cas a pena de presó per haver donar fals testimoni, entre d’altres delictes i qüestiona lògicament la seva credibilitat en el Cas 4F.
Estem davant d’un documental molt sòlid. Planteja molts elements d’interès: l’exposició planera dels fets d’un cas força complex, la descripció de les tortures per part dels encausats, la lucidesa dels testimonis (inclosa la Patrícia Heras a través dels seus escrits) i la intel·ligència dels directors en la realització de les entrevistes i del muntatge, amb aquest impactant contrast de fons entre un imaginari de publicitat institucional -“la marca Barcelona”- i la realitat dolorosa de les tortures en presons i comissaries. L’emissió televisiva amb un tall de cinc minuts per censura no fa més que magnificar el ressò públic. Un documental molt recomanable que ningú no hauria de perdre’s, ni deixar de demanar l’aclariment dels fets i les responsabilitats polítiques i penals davant d’unes evidències de clara corrupció en les màximes institucions del país.
Heu vist mai un western situat a l’espai exterior, amb música i cançons i un guió delirant amb píndoles anticapitalistes? Si us agrada el cinema un pèl frikie aquesta és la vostra pel·lícula. Una bogeria inclassificable distribuïda en forma de serial de pocs minuts que gira al voltant de dos caçarecompenses que cerquen la filla d’un fuster segrestada en un altre planeta. Mai no hauria dit que una trama com aquesta em pogués enganxar i, no obstant, té una estètica retro que sí que t’atrapa. La barreja de personatges reals i d’uns decorats i uns efectes especials definitivament casolans amb algunes escenes narrades usant l’estètica collage li donen una encant molt especial, encara que no agradarà a tothom… però a mi sí, i per això la incloc en la selecció de cinema llibertari.
L’any 01 del nou calendari llibertari serà l’any que de manera pacífica, progressiva i feliç serà abolida la propietat privada, els empresaris s’arruïnaran, les presons seran abolides i la gent practicarà l’amor lliure. Una utopia sobre la implantació de l’anarquisme basada en un famós còmic contracultural de Gébé. Directors i actors emblemàtics del cinema francès donen vida als diversos personatges del còmic amb una sèrie d’històries curtes enllaçades formant un collage on destaca l’episodi d’Alain Resnais amb els empresaris llençant-se al buit des de les finestres davant l’alegria de la gent. Com totes les pel·lícules (corals) d’episodis és força irregular però té un punt divertit d’irreverència política i reflecteix molt bé l’esperit iconoclasta del jovent europeu dels anys setanta.
Una veritable joia cinematogràfica sobre la sostenibilitat mediambiental, amb trenta anys a la seva esquena però resulta igual de fresca. El representant d’una multinacional nord-americana viatja fins a la costa escocesa per comprar terrenys on construir una refineria. Aquesta gran obra d’infraestructura canviarà absolutament la fesomia d’un poble i el seu entorn, encara amb un paisatge sense degradar… però els veïns només pensen en el dineral que rebran i que els permetrà iniciar una segona vida complint tots els somnis. De fet, les formes de vida allí són bastant tradicionals i existeix una bona harmonia entre tothom i, en general, es viu plàcidament. Aquest retrat coral de la vida quotidiana està ple de personatges divertits, molt senzills i apacibles. Contrasten amb la infelicitat del representant de la multinacional, que té molts diners però no està a gust amb si mateix ni amb la manera com viu. Poc a poc descobreix noves maneres de viure.
“Un heroi local” és una pel·lícula ecologista però sense pamflet polític, amb personatges plens de matisos i de dubtes; res no és bo ni dolent de manera exclusiva, tot té avantatges i inconvenients. Els veïns no s’oposen a la implantació de la refineria i el president de la multinacional tampoc no és una persona sense escrúpols, però al final sembla que la clau de volta la tenen les persones quan opten pel decreixement que faci innecessària la construcció de les grans plantes energètiques. Una faula preciosa amb una inoblidable banda sonora de Mark Knopfler.
Vet aquí una joia llibertària desconeguda del cinema anglès. Ens explica la història de la paraula boicot: a la Irlanda de la segona meitat del segle XIX un terratinent usurer -el capità Boycott- extorsiona les humils famílies pageses que estan instal·lades a les seves terres amb uns lloguers exorbitants. El seu cor de pedra no s’estova amb les súpliques dels miserables i mai no en té prou per a l’increment de les seves riqueses. Quan una família no pot pagar el lloguer la desnonen, subhasten les seves propietats -bestiar, estris, etc.- i tornen a llogar la finca. La maquinària de l’Estat està de la seva part (la policia, l’exèrcit, els funcionaris, etc.). Però la gent del comtat descobreix una nova arma: el boicot. El rebuig a treballar les terres, el rebuig a dirigir-li la paraula a l’amo, aprenen a girar-li l’esquena al carrer. Llavors es planteja la idea de l’activisme pacífic (més enllà de la violència de les pistoles), la desobediència civil; l’astúcia i la unió com una arma de lluita. No explicarem més coses per no desvetllar l’argument d’aquesta extraordinària pel·lícula, que no pot resultar més d’actualitat en aquest moment on els desnonament tornen a estar de plena vigència. El capità Boycott és una pel·lícula que ho té tot per entusiasmar: és trepidant, plena d’aventures i d’històries d’amor; amb personatges apassionats que lluiten fins al final i noblement per les seves idees de justícia social.
ç
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
la llum llibertària 