Requiem pel somni americà (Peter D. Hutchison, Kelly Nyks, Jared P. Scott, 2015)

Requiem_Theatrical_Poster_-620x919

Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.

En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit  en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.

Noam Chomsky, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, economic classismç

Noam Chomsky, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, protest movements

REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM

REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, Noam Chomsky, economic classism

Regan, S & L Mess, REQUIEM FOR THE AMERICAN DREAM, reducing democracy

Com veure la pel·lícula

Enllaços a RebeldEmule

 

Anuncis

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Resultat d'imatges

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

El tiempo de las cerezas (Juan Felipe, 2015)

329img51

És fugaç el temps de les cireres
i no hi ha temps per al lament

Una història de l’eclosió del moviment anarquista després de la mort de Franco; el seu auge breu i la seva caiguda fulminant. Es valoren els principals esdeveniments polítics i socials compresos entre els anys 1977 i 1979, com el míting de Montjuïc, les Jornades Llibertàries de Barcelona, el cas Scala i el Vè Congrés de la CNT; el pas de centenars de milers de seguidors a unes poques desenes de milers. I uns anys després, la ruptura sindicalista entre CGT i CNT, culmina el procés de fractura i decadència de l’anarquisme espanyol. Els testimonis són variats: Pepe Ribas, Àngel Bosqued, Ocavio Alberola, Emili Cortavitarte, Manel Aisa i molts més. Entre les idees expressades, el primer moment de vitalitat per la confluència oberta de moltes lluites fins aleshores clandestines (feminisme, alliberament sexual, defensa del territori, les nacionalitats, l’antifeixisme, etc.). Pepe Ribas, director de la revista “Ajoblanco”, explica molt gràficament com a Barcelona coincidien (i convivien) els escriptors del boom llatinoamericà amb els artistes de la Nova Cançó. Però va ser molt difícil integrar les grans figures de l’exili, els presos polítics amnistiats i els milers de joves no necessàriament anarquistes que procedien de les lluites socials. Hi ha qui considera el fracàs de l’anarquisme motivat per l’impacte de l’atemptat de la sala Scala, perpetrat per les forces d’ordre públic i atribuït a una acció anarquista. Altres apunten a causes endògenes, com el sectarisme i el desconeixement de la realitat. Fos com fos, l’etapa de fulgor llibertari va ser intensa però breu, fugaç com el temps de les cireres que deia la vella cançó de la Comuna de París.

ON VEURE LA PEL·LÍCULA?

Descarregar-la a RebedeMule

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Ingobernables (Gonzalo Mateos Benito, 2015)

Documental sobre les lluites anarquistes a la Catalunya de començaments del segle XXI. Els episodis del bloqueig al Parlament, el desallotjament de Can Vies, les vagues generals, la persecució dels col·lectius llibertaris (Cas Pandora, Cas Piñata), surten recollides a través d’imatges de noticiaris, vídeos de manis i concentracions, talls d’entrevista a activistes socials, activitats als locals, cartells i actes de propaganda… En fi, un repàs a bona part de les lluites de carrer. Queda una mica fora del documental l’acció formativa dels ateneus i els centres socials (xerrades, tallers, etc.). Els protagonistes són fonamentalment la gent jove, il·lusionada i apassionada en la seva consciència de classe i la seva lluita contra el sistema. Un documental interessant per fer-se una composició de lloc de quin és l’estat de l’anarquisme i afegir un element de reflexió a les dinàmiques actuals de repensar l’anarquisme.

SONY DSC

DSC_0023

DSC_0164

DSC_0792

DSC_0808-001

atcMedia2691420934726

 

AQUÍ PODEU VEURE EL DOCUMENTAL

El fusilamiento de Ferrer (Eugenio G. López, 1911)

Abans de la irrupció del cinema sonor, la ràdio ja era una realitat i abans encara ja existien les gravacions fonogràfiques. Aquestes gravacions solien destinar-se a les obres musicals però, en ocasions, també contenien representacions de petites peces teatrals. Pocs després de l’assassinat del lliurepensador, activista llibertari i educador Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909, es va portar a l’escenari del Teatre Apolo de Madrid l’obra d’Eugenio G. López “Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia”, i tot seguit, se’n feu un enregistrament sonor de tan sols sis minuts de durada. En un estil que ara ens semblarà completament encarcarat, assistim a la lectura de la sentència de Ferrer i Guàrdia, la visita de la seva dona i el posterior afusellament. Els diàlegs posen l’èmfasi en la responsabilitat política del govern d’Antonio Maura mentre Ferrer i Guàrdia és mostrat con una persona atea i defensora de la Idea i de l’Escola Lliure, prorepublicana i antimonàrquica. El deliri i el ridícul màxim apareixen en la cantaora histèrica que canta unes sevillanes. El to grandiloqüent del text i la declamació histriònica dels actors acosten aquesta representació teatral a la paròdia més que no pas la recreació històrica seriosa, tot i això, com a document arqueològic i donada la curta durada de la gravació val la pena escoltar-la.

PER ESCOLTAR LA GRAVACIÓ

Gravació de la representació teatral sobre l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a la Biblioteca Digital Hispánica

 

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE