No sóc el teu negre (Raoul Peck, 2016)

Documental sobre la identitat de la negritud. Es tracta d’un assaig en clau poètica basat en un text inacabat de l’escriptor James Baldwin sobre la història del moviment afroamericà als Estats Units. En aquest text s’analitza la figura de tres lluitadors coetanis pels drets civils de la població afroamericana: Medgar Evers (1925-1963), Malcolm X (1925-1965) i Martin Luther King (1929-1968). Cadascun d’ells presenta diferents vies per a l’alliberament: la violència, la resistència passiva, etc. Se’ns mostren a través d’imatges i noticiaris de l’època, entrevistes, lectures de textos, fragments de pel·lícules… De l’altra banda, l’hostilitat amb què van ser rebuts per la població blanca (els tres van ser assassinats abans de complir els quaranta anys). El documental mostra la pervivència de les estructures dels racisme i les diferents maneres com es formula. Les escenes de violència dels anys cinquanta i seixanta tenen el seu paral·lel amb situacions actuals que qualsevol espectador mitjanament informat podrà recordar. La idea del “No sóc el teu negre” és que no sóc l’estereotip de persona amb què m’has construït i també que no sóc cap propietat teva. De fons, el record sentit de la contribució afroamericana a la construcció dels Estats Units.

A un nivell visual, el director dota de certa agilitat cinematogràfica la complexitat discursiva del plantejament teòric. Les intervencions dels diferents protagonistes s’alternen entre elles amb el contrapunt d’una música i una narració amb un to líric, de manera que el resultat és una obra fascinant.

On veure’l?

I Am Not Your Negro a Argenteam

 

Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

Privilegi (Peter Watkins, 1967)

Distòpia de la vida d’una jove estrella de la música pop, que es converteix en un fenomen de masses gràcies a la promoció interessada per part dels poders del sistema (polític, econòmic i religiós). La gent l’estima de manera exagerada -fins i tot se subhasta el seu cabell i i es comercialitzen perruques amb el seu pentinat- i segueixen tots els seus passos i opinions. En realitat, Steven és una persona sense cap vida pròpia perquè la seva agenda diària està controladíssima pel seu agent comercial. Obscures connexions entre la indústria musical i els partits polítics converteixen aquesta celebritat en un vehicle ideal per a la transmissió de missatges polítics. La falta de diferències ideològiques entre els dos grans partits polítics fan que l’únic missatge que calgui vehicular sigui el de la mera alienació social. Això s’assoleix en una de les escenes importants de la pel·lícula quan Steven és el principal atractiu d’una gran celebració religiosa concebuda segons l’estètica nazi: creus de foc, estendards, desfilades marcials, braçalets, salutacions a la romana, declamacions retòriques a la multitud i un únic missatge: “nosaltres ens conformarem”.

L’estil de Watkins és novament el dels fals documental, tant interessant des del punt de vista dialèctic com avorrit per a l’espectador. Amb veu en off explicativa dels personatges i les situacions, el film adoleix de certa fredor que només anima una mica l’estètica pop tan sixties i la presència de la bellíssima actriu principal, Jean Shrimpton, una model professional que aleshores presumia de ser la model més ben pagada del món. Paradoxes de Watkins, contractant una model supermilionària per a una pel·lícula que crítica les industries culturals. El millor de la pel·lícula és la vigència del seu plantejament de base: el control dels poders públics sobre els artistes.

ON VEURE-LA

Aquí us la podeu descarregar: RebeldeMule i DivxClásico

 

El pa nostre de cada dia (Nikolaus Geyrhalter, 2005)

Documental sobre la mecanització de l’agricultura i la ramaderia a l’Europa actual. Sense diàlegs ni narració, mostra exemples de la indústria alimentària: les màquines i els processos per regar, ensulfatar  o recollir les fruites i verdures, habitualment en hivernacles, i les granges i escorxadors per tractar els pollastres, les vaques o els porcs des del naixement, creixement, mort i esquarterament en naus immenses. Tant en un cas cas com en l’altre se segueixen uns processos en sèrie, com si fabriquessin automòbils. No importa si es tracta d’obtenir llet de les vaques o de tallar els peix de les piscifactories. Una màquina talla el cap dels pollastres vius en un segon. Visualment, sembla un ballet mecànic. Fins i tot l’esquarterament dels animals es practica amb moviments especialitzats i precisos, ja siguin fets per braços de màquines o d’humans. No cal ni dir que les condicions en què viuen els animals són veritablement horribles: les gallines d’una granja són amuntegades en una galeries llarguíssimes, en diversos  pisos i amb llum artificial. Recorden els camps de concentració nazi que hem vist tantes vegades en fotografies o filmacions. Les verdures reben el mateix tractament intensiu: unes tomaqueres plantades en uns petits sacs amb terra creixen altíssimes en un hivernacle gegant, enganyades pel microhàbitat artificial. També són unes màquines molt sofisticades les que sacsen les rames del olivers i unes altres les que recullen les olives del terra. Tot plegat en unes plantacions gegantines d’extensió.

Els treballadors que surten a la pel·lícula també donen una imatge llastimosa. Sembla que tinguin unes condicions laborals molt precàries, pel que es dedueix veient-los en acció. Treballen com autòmats, repetint una vegada u una altra la mateixa acció, sovint amb poca llum i sense cap comunicació entre ells. Collint centenars de coliflors o milers de tomàquets, classificant animals o esquarterant-los. Mengen al lloc de treball, porten taps a les orelles contra el soroll, estan aïllats… màquines humanes en un entorn de pura alienació. Com ens recorden els textos sobre l’alienació de la classe obrera a les fàbriques d’automòbils franceses que Simone Weil va escriure fa vuitanta anys a “Diari de fàbrica”.

Potser inspirant-se en l’estil minimalista de la pensadora francesa, Nikolaus Geyrhalter construeix el seu documental amb una estructura molt formal: càmera fonamentalment estàtica en contraposició amb alguns tràvelings frontals o laterals, composició simètrica, plànols de llarga durada, etc. conformant un collage visual. Sense narració verbal ni música d’acompanyament, ofereix un descripció distòpica de la gran indústria alimentària com un monstre indesitjable; un panorama sinistre d’explotació dels animals i les plantes i d’alienació per a les persones.

PER VEURE LA PEL·lÍCULA

http://www.rebeldemule.org/foro/documental/tema2565.html

 

1984 (Rudolph Cartier, 1954)

Una magnífica adaptació de la famosa novel·la futurista de George Orwell, realitzada per la televisió britànica BBC als anys cinquanta. És la recreació d’un sistema polític totalitari, on la tecnologia avançada controla tots els moviments de les persones. Al capdamunt del sistema hi ha el Gran Germà (Big Brother), l’entramat polític de la casta dirigent pensat per alienar les classes subalternes en l’alienació, gràcies a constants promeses de prosperitat i una policia repressiva que impedeix les crítiques i la dissidència. Unes grans pantalles o ràdios vomiten constantment la propaganda oficial. Una guerra permanent a l’exterior és la via per imposar el consens social. El ministeri de la propaganda arriba a l’extrem de reimprimir els diaris obsolets perquè els fets del passat siguin recordats d’acord amb els interessos del present. L’ambient és tant repressiu que l’Estat no tolera cap llibertat als individus; fins i tot, la família és una institució controlada per les autoritats on els membres han de vigilar-se i denunciar-se entre ells. El protagonista de la història és un jove que té alguns records i alguns indicis que la història oficial no es correspondria amb la història real i que, a més, comet l’error d’enamorar-se d’una noia i entre dos somien amb tenir una vida més lliure.

La caracterització que fa Orwell dels règims totalitaris a partir de la violència i la repressió casa malament amb l’evolució històrica de les formes de control social en l’actualitat, que es basen més en la imposició de pautes de comportament a través de la publicitat mentre que els control de les elits no és tan absolut, com es preveia a la novel·la. No obstant, cal tenir present que l’autor va escriure el seu al·legat antiautoritari pensant en els feixismes derrotats a la II Guerra Mundial i, sobretot, en el règim comunista i la Guerra Freda. Arran de l’emissió del programa es va generar una polèmica pública pel contingut polític del producte i el caràcter subversiu, que algunes veus crítiques li van atribuir, i per les imatges de tortures que alguns espectadors van considerar inapropiades per al mitja televisiu. El debat va arribar al Parlament i, fins i tot, la reina Elisabet va participar reconeixent que sí que havia vist aquest programa.

La realització del telefilm té una estructura i una realització clarament teatrals i està elaborada amb pocs mitjans tècnics; així, per exemple, quan un personatge tanca una porta amb una mica de força es mou tota la paret i es nota que és tracta d’un decorat de cartró-pedra. Tot i la humilitat del producte, l’honestedat flueix a cada moment i la interpretació dels actors resulta convincent -en particular, el protagonista, un joveníssim Peter Cushing. Potser aquesta versió televisiva hagi quedat bastant encarcarada al cap dels anys, però se segueix amb simpatia i atenció.

ENLLAÇOS

VOSE – via eMule

 

Stromboli (Roberto Rossellini, 1949)

Una dona lituana, internada en un camp de refugiats italià en acabar la II Guerra Mundial, fa tots els esforços per sortir de la reclusió forçada. Falla l’opció d’acolliment per les autoritats argentines i acaba casant-se amb un noi que la festeja des de fora de la tanca del camp. És un noi agradable i simpàtic. Es casen i això li permet sortir del camp. Van a viure al poble del marit, a l’illa de Stromboli. És un lloc terrible, a la falda d’un volcà en actiu, que ens els anys anteriors ja ha destrossat moltes cases. El poble és pobre i l’ambient més aviat tancat, molt lligat als costums tradicionals i a l’activista pesquera com a única font econòmica. Són tan pobres que per reconstruir les cases desmunten les cases de les famílies que fa més temps que van marxar. Els joves emigren i els vells tornen per morir. Els veïns que hi sobreviuen tenen un caràcter dur. Ingrid Bergman interpreta molt bé el paper de la jove Karin, vista amb reticències per la gent del poble, que la consideren despectivament “una senyora” altiva i orgullosa. La societat és molt patriarcal, on tot se sap i la influència del capellà és total. Karin és agnòstica i no troba on agafar-se, en aquest ambient tan hostil. Fins i tot el seu marit mostra el seu caràcter masclista, dominat per les tradicions del poble i el comportament que s’espera d’un home. Rossellini presenta gradualment la frustració i l’ofec de Karin. Tancada en una illa de la qual sembla no poder-ne escapar, en una situació paral·lela a la del camp de concentració del qual prové. Karin es va apagant en l’amargura i la tristesa. Magnífica recreació de l’opressió del patriarcat. Potser, el que menys agrada, és el to apologètic de la religió (lògic, si la productora és de capital catòlic); l’argument incideix en la derrota del pensament agnòstic o ateu de la protagonista i el reconeixement, malgrat tot, de la figura del Totpoderós. La religió com una vàlvula d’escapament a l’opressió i el sotmetiment. La pel·lícula, molt bona.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!nJ9GVKCI!YQjN5h809ihC3EfbyJDGCWoB4MgnNjR0O1a6Uf5pbMw
https://mega.co.nz/#!GEsAXZ6B!MbhPS3rYMeVHgCYcuDF2-RDN8Uo0PxEeBX-FYZUKbB4
https://mega.co.nz/#!rZc2wZxR!esaoWhI3v-Ch3aIy6sUvY14aZfwofR2E7qbgfZQ4JJk

clau de pas per ajuntar els fitxers: PgM

Font: patio de butacas

 

 

La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

15 milions de mèrits (Charlie Brooker, 2011)

Sàtira sobre el comportament social davant les noves tecnologies. Alienació i estupidesa, que en podríem dir. És un dels capítols autònoms de la sèrie “Black Mirror” (Mirall negre). Un concurs televisiu del descobriment de nous talents de l’espectacle, on els aspirants a estrelles mediàtiques viuen tancats en un recinte a mode de gran plató de reality, pedalant en bicicletes estàtiques per fer mèrits que els facin mereixedors d’una oportunitat per ser famosos. Mengen, dormen  fan tota la vida social en aquest recinte ple de llums i dissenys moderns, completament aïllats de l’exterior i pendents del seu avatar virtual. La trama és molt senzilla i incideix en la capacitat de la televisió de banalitzar-ho tot, de crear un món virtual de dura alienació social.

És un capítol que té una bona factura visual, amb els concursants que viuen tancats en petits dormitoris on les quatre parets són una gran pantalla de programes que interactuen amb un sol gest de les mans. El guió és pobret però el programa resulta interessant pel que suposa de destripar l’estructura de la televisió en allò que té de fosca i malaltissa. La conclusió és que tothom hauria d’aprendre a tancar  el televisor.

ENLLAÇ

15 milions de mèrits (doblada a l’espanyol)

El jove Törless (Volker Schlöndorff, 1966)

Film emblemàtic del Nou Cinema Alemany, descriu la perversa història de tres adolescents d’un internat de l’imperi austro-hongarès que descobreixen que un company d’origen jueu ha robat uns diners i comencen una tanda d’humiliacions i tortures en aparença per redreçar-lo m0ralment però de seguida entra en escena el sadisme. És un procés de construcció de la figura de l’ésser inferior, desproveint-lo de dignitat i sotmetent-lo a un règim d’esclavitud. La pel·lícula es basa en una novel·la de Robert Musil que data de l’any 1906 però seixanta anys després, en mans de Volker Schlöndorff, podem veure-la com una paràbola sobre els fonaments de la societat autoritària i del nazisme.

L’argument se centra sobretot en el procés del joves per adoptar els rols de dominadors i de dominats, les bases teòriques que els empenyen a justificar el seu comportament, una bases que se sostenen en els principis de rectitud, obediència, càstic, submissió, domini, etc.

Tot i incidir en aspectes més aviat psicològic o filosòfics, és una pel·lícula molt àgil i conserva perfectament la seva frescura: el ritme, la fotografia, el guió i molt especialment, les interpretacions dels quatre actors principals, són elements per no oblidar. És una pel·lícula que rarament et deixa indiferent.

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/34181184/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/38023774/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/71837496/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/79735511/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/91022935/file.html
http://www42.zippyshare.com/v/32769882/file.html