Jimmy’s Hall (Ken Loach, 2014)

El darrer film del gran Ken Loach. Una biografia de l’activista irlandès James Gralton que als anys vint i trenta va crear un centre social en una zona rural, que es dedicava preferentment a l’ensenyament del ball. El ball com un element de la cultura popular que servís per a la transmissió dels valors de classe i de poble. Les forces vives (els terratinents, l’església catòlica, la policia, etc.) els acusen d’estendre els ideals subversius del comunisme i de l’ateisme i els fan la vida impossible. El cert és que no van del tot desencaminats perquè la solidaritat dels amics de Jimmy es posa a prova en les accions col·lectives contra els desnonaments d’algunes famílies de les seves terres. La pel·lícula està basada en fets reals. El personatge que retrata Loach va existir històricament i, de fet, és l’únic activista que va ser deportat (als Estats Units) sense un judici previ. La recreació de Ken Loach és impecable en l’ambientació històrica (els escenaris, el vestuari, els paisatges, la llum, etc.), encara que té el problema d’una realització molt fluixa, on tots els personatges no només són molt maniqueistes -una característica habitual del director anglès- sinó força superficials i més aviat poc creïbles. L’argument no acaba de rutllar i es desinfla al poc de començar. La història d’amor, ficada amb calçador, entre el protagonista i una noia de qui està enamorat tampoc no s’acaba de desenvolupar satisfactòriament. A nivell polític té la gràcia de mostrar un centre social autogestionat de fa cent anys. Una llàstima perquè el veterà director anglès té una sòlida carrera a les seves espatlles i ha fet pel·lícules molt millors.

 

PER VEURE-LA EN LÍNIA

http://gnula.nu/drama/ver-jimmys-hall-2014-online/

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

Matewan (1987) John Sayles - Almost as good as Harlan County U.S.A., which I saw around the same time that I started this screen cap blog. November 3rd, 2014.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Horst Drinda, Sonja Sutter, Lissy

Hans-Peter Minetti, Sonja Sutter, Lissy

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy

 

 

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

La banda Bonnot (Philippe Fourastié, 1968)

Click the image to open in full size.

 

Film de recreació històrica de la figura de Jules Bonnot i la seva banda propera a l’anarquisme que durant els anys 1912 i 1913 van cometre diversos atracaments i assassinats a bancs, burgesos, notaris, especuladors, etc. que van trasbalsar l’opinió pública per la seva audàcia en les accions; com quan van ser els primers a emprar un automòbil per realitzar un robatori. La policia va estar desorientada als primers mesos per la gran mobilitat de la banda fins que l’ús de confidents va permetre capturar progressivament tots els membres. Alguns d’ells, però, van oposar una forta resistència armada atrinxerats en cases i només la superioritat d’efectius de les forces de seguretat va aconseguir apressar-los, en alguns casos vius i en altres morts. Els supervivents de la banda vans ser jutjats i la majoria foren condemnat a cadena perpètua o directament penjats.

El film de Fourastié recrea els episodis de formació de la banda al voltant de la redacció d’un diari anarquista i tota la sèrie d’accions violentes. Alguns dels treballadors del diari estan farts de la xerrameca dels teòrics anarquistes sobre la revolució i de la indiferència de molts companys de classe obrera que sempre es queixen de l’estat de les coses però mai no fan res. Llavors passen directament a l’acció armada. Narrada amb força salts argumentals, l’acció s’inspira força en els dibuixos que la premsa de l’època va publicar dels delictes i els recrea poderosament sense entrar en massa consideracions sobre el seu pensament polític; només ens mostra que aquests joves tenen una actitud nihilista i fatalista sobre el sentit de la vida. En realitat, més enllà del detallisme en la recreació històrica dels escenaris no acaba de convèncer aquest film pel maniqueisme amb què representa els personatges de l’anarquisme, sempre disparant i matant a sang freda. De totes maneres, costa de no veure-hi en aquest film certa influència de cultural del què estava passant al món al final de la dècada dels seixanta, amb la irrupció del jovent com un fort agent social. Els joves irats que fan la revolució de maig del 1968 són molt semblant als joves anarquistes que recull la pel·lícula.

 

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

sense enllaços

 

El so del soroll (Ola Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson, 2010)

File:Sound of Noise.jpg

Uauuu! Quina meravella de pel·lícula! Una banda terrorista realitza accions de violència musical amb instruments de percussió. Deixen una furgoneta abandonada i sona un tic-tac. La gent ho interpreta com una bomba de rellotgeria, la policia acordona la zona però resulta ser… un metrònom. Aquest és el punt d’arrencada del grup; la següent acció és més salvatge: segresten un personatge mediàtic que espera al llit d’un hospital a ser operat, l’entren al quiròfan, l’adormen i llavors interpreten una composició musical fent servir el seu cos d’instrument de percussió i de caixa de ressonància. Tot forma part d’una acció molt ben orquestrada per anul·lar el soroll (i en aquest punt s’hi inclou la música clàssica) i substituir-lo per un gran concert amb la ciutat ciutat com a protagonista. Mentre tant, un policia, cap de la unitat antiterrorista, els persegueix. És el fill d’una família abocada a la música, perquè el germà és un concertista molt famós, però ells no suporta aquest món, la música li resulta soroll i només busca el silenci. Així, ens endinsem en una trama policial, que ho és també de filosofia i poesia, perquè la pel·lícula és plena de creativitat i de bellesa i té girs constants de tendresa. Una delícia per als sentits.

ENLLAÇOS

(VOSE)

https://mega.co.nz/#!dJIj2RIR!Ks1xbWTvNKnWUC90vESsFEahuS0M5Xdq1sOo8uEShTk
https://mega.co.nz/#!wEI3QSTY!JLN26wzEa8o4sfap5n-mESQLhiRFEMLIWJBs65yFTyI
https://mega.co.nz/#!dUomSRSa!Lla2xnhjV-Ov1uDSkPTHaiVaU7pYgpWPxDq-U6wLeqA