Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

Casas Viejas (José Luis López del Río, 1983)

Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases).  En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.

Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.

Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.

El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.

En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.

ENLLAÇOS PER VEURE LA PEL·LÍCULA ON LINE

La banda Bonnot (Philippe Fourastié, 1968)

 

Film de recreació històrica de la figura de Jules Bonnot i la seva banda propera a l’anarquisme que durant els anys 1912 i 1913 van cometre diversos atracaments i assassinats a bancs, burgesos, notaris, especuladors, etc. que van trasbalsar l’opinió pública per la seva audàcia en les accions; com quan van ser els primers a emprar un automòbil per realitzar un robatori. La policia va estar desorientada als primers mesos per la gran mobilitat de la banda fins que l’ús de confidents va permetre capturar progressivament tots els membres. Alguns d’ells, però, van oposar una forta resistència armada atrinxerats en cases i només la superioritat d’efectius de les forces de seguretat va aconseguir apressar-los, en alguns casos vius i en altres morts. Els supervivents de la banda vans ser jutjats i la majoria foren condemnat a cadena perpètua o directament penjats.

El film de Fourastié recrea els episodis de formació de la banda al voltant de la redacció d’un diari anarquista i tota la sèrie d’accions violentes. Alguns dels treballadors del diari estan farts de la xerrameca dels teòrics anarquistes sobre la revolució i de la indiferència de molts companys de classe obrera que sempre es queixen de l’estat de les coses però mai no fan res. Llavors passen directament a l’acció armada. Narrada amb força salts argumentals, l’acció s’inspira força en els dibuixos que la premsa de l’època va publicar dels delictes i els recrea poderosament sense entrar en massa consideracions sobre el seu pensament polític; només ens mostra que aquests joves tenen una actitud nihilista i fatalista sobre el sentit de la vida. En realitat, més enllà del detallisme en la recreació històrica dels escenaris no acaba de convèncer aquest film pel maniqueisme amb què representa els personatges de l’anarquisme, sempre disparant i matant a sang freda. De totes maneres, costa de no veure-hi en aquest film certa influència de cultural del què estava passant al món al final de la dècada dels seixanta, amb la irrupció del jovent com un fort agent social. Els joves irats que fan la revolució de maig del 1968 són molt semblant als joves anarquistes que recull la pel·lícula.

 

 

ENLLAÇOS

sense enllaços

 

El so del soroll (Ola Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson, 2010)

Uauuu! Quina meravella de pel·lícula! Una banda terrorista realitza accions de violència musical amb instruments de percussió. Deixen una furgoneta abandonada i sona un tic-tac. La gent ho interpreta com una bomba de rellotgeria, la policia acordona la zona però resulta ser… un metrònom. Aquest és el punt d’arrencada del grup; la següent acció és més salvatge: segresten un personatge mediàtic que espera al llit d’un hospital a ser operat, l’entren al quiròfan, l’adormen i llavors interpreten una composició musical fent servir el seu cos d’instrument de percussió i de caixa de ressonància. Tot forma part d’una acció molt ben orquestrada per anul·lar el soroll (i en aquest punt s’hi inclou la música clàssica) i substituir-lo per un gran concert amb la ciutat ciutat com a protagonista. Mentre tant, un policia, cap de la unitat antiterrorista, els persegueix. És el fill d’una família abocada a la música, perquè el germà és un concertista molt famós, però ells no suporta aquest món, la música li resulta soroll i només busca el silenci. Així, ens endinsem en una trama policial, que ho és també de filosofia i poesia, perquè la pel·lícula és plena de creativitat i de bellesa i té girs constants de tendresa. Una delícia per als sentits.

ENLLAÇOS

(VOSE)

https://mega.co.nz/#!dJIj2RIR!Ks1xbWTvNKnWUC90vESsFEahuS0M5Xdq1sOo8uEShTk
https://mega.co.nz/#!wEI3QSTY!JLN26wzEa8o4sfap5n-mESQLhiRFEMLIWJBs65yFTyI
https://mega.co.nz/#!dUomSRSa!Lla2xnhjV-Ov1uDSkPTHaiVaU7pYgpWPxDq-U6wLeqA

 

Tarda de gossos (Sidney Lumet, 1975)

Un jove enreda un amic per assaltar un banc i aconseguir diners per pagar l’operació de canvi de sexe de la seva companya. Però un cop allí descobreixen que ensortir-se’n no serà tan fàcil i retenen algunes treballadores. La policia, la premsa i molts curiosos es presenten i es munta un veritable espectacle que la televisió transmet en directe. Basada en fets reals.

Una gran pel·lícula de Sidney Lumet  -molt en la línia del cinema polític dels anys setanta-, clarament antisistema en la denúncia dels poders establerts (els bancs, la policia, la premsa…) que dóna un gir sorprenent quan aparaiex en escena el factor sexual. És divertida i trepidant i mostra la tendresa dels pobres desgraciats que es pensen que podran començar una vida decent si roben als poderosos. Té moments genials, com les treballadordes del banc disfrutant exitades dels cinc minuts de glòria en sortir a la televisió o la cara d’Al Pacino al final del film. Molt recomanable.

ENLLAÇ

Tarde de perros (VOSE)

El capità Boycott (Frank Launder, 1947)

 

Vet aquí una joia llibertària desconeguda del cinema anglès. Ens explica la història de la paraula boicot: a la Irlanda de la segona meitat del segle XIX un terratinent usurer -el capità Boycott- extorsiona les humils famílies pageses que estan instal·lades a les seves terres amb uns lloguers exorbitants. El seu cor de pedra no s’estova amb les súpliques dels miserables i mai no en té prou per a l’increment de les seves riqueses. Quan una família no pot pagar el lloguer la desnonen, subhasten les seves propietats -bestiar, estris, etc.-  i tornen a llogar la finca. La maquinària de l’Estat està de la seva part (la policia, l’exèrcit, els funcionaris, etc.). Però la gent del comtat descobreix una nova arma: el boicot. El rebuig a treballar les terres, el rebuig a dirigir-li la paraula a l’amo, aprenen a girar-li l’esquena al carrer.  Llavors es planteja la idea de l’activisme pacífic (més enllà de la violència de les pistoles), la desobediència civil; l’astúcia i la unió com una arma de lluita. No explicarem més coses per no desvetllar l’argument d’aquesta extraordinària pel·lícula, que no pot resultar més d’actualitat en aquest moment on els desnonament tornen a estar de plena vigència. El capità Boycott és una pel·lícula que ho té tot per entusiasmar: és trepidant, plena d’aventures i d’històries d’amor; amb personatges apassionats que lluiten fins al final i noblement per les seves idees de justícia social.

 

ENLLAÇOS

Captain Boycott – versió original en anglès – via eMule-

Àudio en castellà sincronitzat

Font: Noirestyle (cal registre)

 

El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007)

 

Extraordinari documental de recuperació de memòria històrica de la figura complexa de l’anarquista madrileny Felipe Emilio Sandoval, alias Doctor Muñiz (1886-1939). Paleta de professió i home d’acció, durant bona part de la seva vida comet diversos atracaments a ma armada i és empresonat. Durant la Revolució i la Guerra Civil espanyola esdevé un ferotge pistoler anarquista autor de diversos assassinats a sang freda. Durant el Franquisme forma part de l’Expedició dels 101 dels homes més buscats per la policia i de seguida és detingut i empresonat. Escriu una llarga confessió de 63 pàgines explicant i justificant les seves actuacions i després se suïcida a la presó. García-Alix realitza un impressionant treball de recerca documental en diversos arxius i després dirigeix aquest documental sobre la cara més fosca de la Guerra Civil i de la història de l’anarquisme espanyol. És un treball brillant i molt valent. Ben realitzat, àgil, no deixarà indiferent ningú.

 

 

PER VEURE’L EN LÍNIA

L’atemptat (Jerzy Passendorfer, 1959)

Vibrant film sobre la lluita armada d’un grup de la resistència polonesa durant la II Guerra Mundial. Basat en fets reals, presenta un grup format per joves compromesos -tot nois; les noies juguen un paper de simples comparses- que preparen un atemptat terrorista contra el cap de les SS a Varsòvia, Franz Kutschera, un autèntic botxí. El film se centra en el compromís polític dels joves, en la seva capacitat de sacrifici, en la valentia per acabar amb la vida d’un veritable criminal de guerra. Cinematogràficament s’estructura com un thriller amb un guió molt àgil. Políticament és una exaltació de la resistència polonesa, de la seva lluita contra l’exèrcit invasor i les deportacions i els assassinats dels nazis. Però l’èxit del film al moment de la seva estrena va convertir-lo en un fenòmen de masses que també es va interpretar com una al·legoria contra l’hegemonia comunista i soviètica.

ENLLAÇOS

ed2k://|file|Zamach.avi|933646336|B020D11CBD26BB641B60FE77B8E8766D|h=GHP3X4WURZPZF6TA2FJJ3NQVBMI37TFR|/Subtítols

en castellà

http://www.mediafire.com/?q0q6a5r29cw141a

Font: divxclasico

Un joc d’intel·ligència (Hans Weingartner, 2007)

 

Infumable producció, amb un guió pèssim, una mala realització i una interpretació encara més dolenta. Previsible, incongruent i absurda. Potser, la pitjor pel·lícula que hem recomanat al bloc. Només recomanable per la vocació gamberra i pel punt llibertari del plantejament, proper a la guerrilla de la comunicació. Un brillant productor de televisió, cocaïnòman i pertorbat, triomfa amb subproductes de les teleescombreries, però un ensurt que li està a punt de costar la vida l’empeny a reflexionar sobre el caràcter alienador de la petita pantalla. Llavors intenta sabotejar els fonaments de la cultura televisiva afavorint la creació de programes culturals i, amb l’ajut d’una banda de penjats, es llença pel precipici de l’acció directa per tal de forçar canvis en els índex d’audiència dels programes i obrir les portes a una “primavera cultural”. El plantejament, que té el seu punt subversiu, es porta a efecte amb una narració estripada, sense la més mínima lògica -roben a la desesperada un aparell de decodificació del senyal televisiu per saber com funciona i quan després en necessiten un miler més resulta que aquests aparells els venen sense problemes per internet i que tenen un munt de diners per comprar-los-; la història descendeix pel pendent de l’humor gruixut, amb personatges estereotipats, escenes tontes, previsibles… De totes maneres, per a les persones que no són massa exigents i que només vulguin entretenir-se una estona amb missatges molt trinxats però políticament incorrectes poden acostar-se a aquesta producció alemanya que planteja (de manera superficial) el caràcter alienador de la televisió.

 

ENLLAÇOS

enllaç versió doblada al castellà (via Torrent)

Font: the pirate bay

Sophie Scholl: els darrers dies (Marc Rothemund, 2005)

Un film basat en fets reals. La crònica del grup antinazi “La rosa blanca”, i la seva integrant Sophie Scholl, una universitària jove compromesa en la lluita contra la barbàrie. La pel·lícula segueix les seves passes, des del compromís fins al final. No té cap secret. Està ben narrada i se centra en els fets estrictes, no perd el temps en trames sentimentals ni en aspectes superficials. Per entendre el compromís de la militància, per donar sentit al valor i l’audàcia del jovent, per dignificar la lluita contra les dictadures, Sophie Scholl és un bon exemple de desobediència al poder. Una cinta interessant per recordar aspectes poc coneguts d’aquell trist règim.

ENLLAÇOS

(Versió doblada a l’espanyol)

http://www.gigasize.com/get.php?d=3kgy1d4mjsd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=gmk3xsjomtb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=340csj66qqb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=fsdpx4qpxgd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=zvq3t6rphhb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=y68r346dmfd 
http://www.gigasize.com/get.php?d=mw8ph8c232d 
http://www.gigasize.com/get.php?d=hd7d1fcgdsb 
http://www.gigasize.com/get.php?d=08nd322z2wb