No sóc el teu negre (Raoul Peck, 2016)

Documental sobre la identitat de la negritud. Es tracta d’un assaig en clau poètica basat en un text inacabat de l’escriptor James Baldwin sobre la història del moviment afroamericà als Estats Units. En aquest text s’analitza la figura de tres lluitadors coetanis pels drets civils de la població afroamericana: Medgar Evers (1925-1963), Malcolm X (1925-1965) i Martin Luther King (1929-1968). Cadascun d’ells presenta diferents vies per a l’alliberament: la violència, la resistència passiva, etc. Se’ns mostren a través d’imatges i noticiaris de l’època, entrevistes, lectures de textos, fragments de pel·lícules… De l’altra banda, l’hostilitat amb què van ser rebuts per la població blanca (els tres van ser assassinats abans de complir els quaranta anys). El documental mostra la pervivència de les estructures dels racisme i les diferents maneres com es formula. Les escenes de violència dels anys cinquanta i seixanta tenen el seu paral·lel amb situacions actuals que qualsevol espectador mitjanament informat podrà recordar. La idea del “No sóc el teu negre” és que no sóc l’estereotip de persona amb què m’has construït i també que no sóc cap propietat teva. De fons, el record sentit de la contribució afroamericana a la construcció dels Estats Units.

A un nivell visual, el director dota de certa agilitat cinematogràfica la complexitat discursiva del plantejament teòric. Les intervencions dels diferents protagonistes s’alternen entre elles amb el contrapunt d’una música i una narració amb un to líric, de manera que el resultat és una obra fascinant.

On veure’l?

I Am Not Your Negro a Argenteam

 

638 maneres d’assassinar Castro (Dollan Cannell, 2006)

Fascinant documental sobre els centenars d’intents d’assassinat contra Fidel Castro. Sí, centenars. Més de sis-cents, convenientment catalogats segons les diferents administracions i presidents nord-americans; segons els mètodes, tradicionals (com el del franctirador o el de l’explosiu sota la tribuna presidencial durant un acte públic) o imaginatius (posar explosiu en un cigar); segons els portés a terme la CIA directament o a través d’intermediaris (sicaris, màfia, etc.) o bé els comesos per les organitzacions cubanes anticastristes. El cas és que tots els intents d’acabar físicament amb el líder cubà van fracassar. També els intents de liquidar-lo políticament. Alguns són francament delirants. Un producte a les sabates havia de fer-li caure la barba i una droga durant una entrevista televisiva l’havia de fer quedar en ridícul. El documental és fascinant perquè el director ha aconseguit reunir els principals conspiradors. Tots ells es mostren alegres i expliquen les batalletes amb orgull. Els talls d’entrevista s’il·lustren amb imatges de ficció tretes de l’època o més actuals on es recreen les temptatives. El gran protagonista, però, és l’escandalosa política imperialista dels Estats Units.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

Links a Descargacineclasico

 

 

 

 

La terra serà vermella (Bodil Ipsen i Lau Lauritzen, 1945)

Estimable film d’acció sobre un escamot de resistents danesos durant l’ocupació nazi. Tot i que l’argument és molt trepidant i se centra en les accions de sabotatge d’aquests homes i en la repressió alemanya, el fons de la pel·lícula, però, és de caire psicològic. El protagonista, un jove amb un fort sentit ètic reflexiona sobre el significat de la llibertat i de la vida. De manera paral·la a les activitats polítiques veiem les seves emocions. Està tancat a la presó a punt de ser sotmès a un consell de guerra i rememora les accions que han portat a la seva detenció. Allí suspira en silenci per la companyia de la seva comanya sentimental, mentre sentim en off la veu d’ella. En un altre moment, plora amargament mentre se sobreimpressiona l’afusellament d’un company de la resistència. Aquest muntatge valent mostra visualment o sonorament el pensament del protagonista i potser en el cinema actual sigui un recurs més habitual, però als anys quaranta no ho era tant. “La terra serà vermella”, mostra les relacions humanes carregades d’empatia, solidaritat i esperit de sacrifici i, a la vegada, comprèn la complexitat de cada persona que actua amb cert grau de llibertat, més enllà de les circumstàncies que la condicionen. Així, per exemple, el retrat dels nazis no és unívoc, perquè al costat d’un oficial torturador i sàdic n’hi ha un altre de misericordiós capaç de descobrir l’ésser humà que hi ha en tot detingut. Aquest retrat del nazi bo no agradà gens al moment que el film es va estrenar i despertà una polèmica sobre l’actitud dels directors, però és que la propaganda bèl·líca del moment no admetia en aquells moments gaires matisos. Estem davant d’un film bèl·lic, que ho és també sobre la desesperació humana i que sobresurt i, fins-i-tot, excel·leix respecte de la mitjania de moltes altres produccions més populars que es van rodar durant els anys de la postguerra.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA?

Enllaços a Rare Film

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Ultimàtum (John Boulting i Roy Boulting, 1950)

Un científic desenvolupa armament d’última generació i gran potència destructiva d’acord amb un programa del govern anglès. Ell és, però, una bona persona conscient de la seva responsabilitat com a investigador i coneixedor dels efectes devastadors que produeixen les seves recerques. Envia al govern algunes reflexions sobre els riscos de la carrera armamentista, sobre l’efecte contraproduent de les armes dissuassòries, que no són tals sinó que incentiven les altres nacions a entrar en la mateixa carrera que no portarà a cap altre lloc sinó  a destrucció generalitzada. La negativa de les autoritats a escoltar aquestes sàvies advertències porten el científic a robar una bomba atòmica -que du a sobre en una bossa de viatge- i amenaçar amb fer-la esclatar al mig de Londres si el primer ministre no anuncia públicament en un termini molt curt la renúncia al programa d’armes nuclears. La pel·lícula llavors esdevé un thriller amb dues històries en paral·lel: la des les autoritats que discuteixen si cedir a les amenaces del científic i, si arriba el cas, emprendre l’evacuació de la gran capital abans que esclati la bomba; de l’altra, el centífic, intentant ocultar-se de la persecució policial i, a la vegada, justificar la seva acció com una advertència als altres científics del món perquè assumeixin els riscos de seguir investigant en armament atòmic.

La pel·lícula que plantejada d’aquesta manera ofereix bones reflexions al debat es converteix tristament en un film de segon nivell, perquè els personatges són molt estereotipats: el científic és un home de mitjana edat, despistat en el dia a dia i embogit en la seva personalitat. La càrrega ideològica que podia tenir la seva acció queda desactivada per l’explicació fàcil que ell és un malalt mental, mentre el govern se’ns mostra com un grup de persones equilibrades que actuen d’acord amb el sentit comú i garanteixen la seguretat de la població. La pel·lícula acaba justificant, es clar, l’armament nuclear i el risc que comporta i, de pas, l’estratègia de la Guerra Freda. Però, les imatges de l’evacuació de la ciutat poques hores abans de la imminent explosió nuclear estan molt ben aconseguides.

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

Hawkmenblues

Ingobernables (Gonzalo Mateos Benito, 2015)

Documental sobre les lluites anarquistes a la Catalunya de començaments del segle XXI. Els episodis del bloqueig al Parlament, el desallotjament de Can Vies, les vagues generals, la persecució dels col·lectius llibertaris (Cas Pandora, Cas Piñata), surten recollides a través d’imatges de noticiaris, vídeos de manis i concentracions, talls d’entrevista a activistes socials, activitats als locals, cartells i actes de propaganda… En fi, un repàs a bona part de les lluites de carrer. Queda una mica fora del documental l’acció formativa dels ateneus i els centres socials (xerrades, tallers, etc.). Els protagonistes són fonamentalment la gent jove, il·lusionada i apassionada en la seva consciència de classe i la seva lluita contra el sistema. Un documental interessant per fer-se una composició de lloc de quin és l’estat de l’anarquisme i afegir un element de reflexió a les dinàmiques actuals de repensar l’anarquisme.

 

AQUÍ PODEU VEURE EL DOCUMENTAL

Jimmy’s Hall (Ken Loach, 2014)

El darrer film del gran Ken Loach. Una biografia de l’activista irlandès James Gralton que als anys vint i trenta va crear un centre social en una zona rural, que es dedicava preferentment a l’ensenyament del ball. El ball com un element de la cultura popular que servís per a la transmissió dels valors de classe i de poble. Les forces vives (els terratinents, l’església catòlica, la policia, etc.) els acusen d’estendre els ideals subversius del comunisme i de l’ateisme i els fan la vida impossible. El cert és que no van del tot desencaminats perquè la solidaritat dels amics de Jimmy es posa a prova en les accions col·lectives contra els desnonaments d’algunes famílies de les seves terres. La pel·lícula està basada en fets reals. El personatge que retrata Loach va existir històricament i, de fet, és l’únic activista que va ser deportat (als Estats Units) sense un judici previ. La recreació de Ken Loach és impecable en l’ambientació històrica (els escenaris, el vestuari, els paisatges, la llum, etc.), encara que té el problema d’una realització molt fluixa, on tots els personatges no només són molt maniqueistes -una característica habitual del director anglès- sinó força superficials i més aviat poc creïbles. L’argument no acaba de rutllar i es desinfla al poc de començar. La història d’amor, ficada amb calçador, entre el protagonista i una noia de qui està enamorat tampoc no s’acaba de desenvolupar satisfactòriament. A nivell polític té la gràcia de mostrar un centre social autogestionat de fa cent anys. Una llàstima perquè el veterà director anglès té una sòlida carrera a les seves espatlles i ha fet pel·lícules molt millors.

 

PER VEURE-LA EN LÍNIA

http://gnula.nu/drama/ver-jimmys-hall-2014-online/

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy