He nascut, però… (Yasuhiro Ozu, 1932)

Yasuhiro Ozu és considerat un dels grans directors de la cinematografia japonesa, a l’alçada de figures com Kurosawa o Mizoguchi. La seva filmografia tracta assumptes com el de l’estructuració familiar o la pervivència de les tradicions i l’assimilació dels costums occidentals. Fidel a uns actors amb els quals treballa durant dècades i a unes històries que repeteix, amb variants i matisos, una vegada i una altra, fins assolir una depuració d’estil que en podríem dir “clàssic”. Un dels seus films més alegres i vitalistes, de la primera etapa és “He nascut, però…”, de l’any 1932.

El títol remet a una estructura semàntica que es va posar de moda al Japó d’aquella època i resultava una manera irònica de dir que tot plegat està molt bé però que en realitat no ho està tant. Altres pel·lícules tenen títols molt similars. En aquesta ocasió ens trobem amb un parell de nens entremaliats que van a l’escola i s’han d’enfrontar amb una pandilla que els volen controlar, però ells no es deixen i comença una confrontació. Els petits s’emmirallen en el pare, un model de rectitud impecable però un dia fan un descobriment molt especial que capgirarà la seva manera d’entrendre la manera com funciona el món.

Aquesta pel·lícula és una comèdia amb moments divertits. Tracta sobre l’acceptació dels rols de classe social, la submissió i l’obediència, a la família i al món laboral, i del procediment subtil (però eficaç) de transmetre aquests valors a la infància. En primera instància sorprén que l’argument tingui aquesta càrrega de profunditat. Rere una comèdia amable s’hi amaga un reflexió ben interessant. Sorprén la modernitat de la història i la forma tan increïble i elegant d’explicar-la. Val a dir que estem davant d’un film mut, però mut del tot: sense música de fons ni efectes de so, ni res de res, però al cap d’uns segons ens n’oblidem per la fascinació de l’espectacle visual: la interpretació, per exemple, és molt actual, podria tractar-se d’una pel·lícula d’avui mateix perquè els actors no gesticulen exageradament ni duen massa maquillatge, dues notes carcaterístiques del cinema mut occidental (que tant ens distancia). Tot és pur minimalisme. Una història que flueix plàcidament. Una obra mestra del cinema japonès antic que vuitanta anys després podrà disfrutar tota aquella persona que abandoni per un instant els prejudicis envers el cinema oriental i la peresa mental.

I Was Born, But...

I Was Born, But...

 

DESCARREGAR (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=1NQUTY2B
http://www.megaupload.com/?d=9CNONOJG
http://www.megaupload.com/?d=1UEC2W0A
http://www.megaupload.com/?d=7DLQSBBE
http://www.megaupload.com/?d=XZRAE0Z0

Anuncis