Aquest és un assaig sobre la propaganda nazi que resulta molt inquietant perquè mostra fins a quin les imatges de la realitat que es feien servir en els documentals eren construïdes minuciosament. En acabar la II Guerra Mundial es van localitzar quatre bobines amb prop d’una hora de filmacions fetes al maig de 1942 al gueto jueu de Varsòvia. Algunes, a més, estaven rodades a tot color. En el seu moment, no es van arribar a muntar i el documental que havia de ser va quedar inacabat. Tampoc no se’n conservava cap guió de rodatge ni cap informació complementària que permetés endevinar el caràcter i la funció de la propaganda. No obstant, la combinació d’escenes d’una pobresa extrema (gent famolenca buscant restes de menjar a les escombraries o persones mortes abandonades al carrer davant la indiferència dels transeünts) al costat d’altres d’una gran opulència (un dinar en un restaurant de luxe, un ball alegre o dones molt ben vestides) deixaven entreveure una clara finalitat de propaganda antisemita: la indiferència de la raça jueva davant del patiment dels seus. Moltes d’aquestes imatges s’han fet servir des d’aleshores en tota mena de documentals històrics per mostrar tal com era la vida als guetos.
Dècades després, van aparèixer unes altres filmacions amb les tomes falses d’aquest documental. Unes vegades es descartaven perquè en el camp visual apareixia per error algun operador de càmera o algun membre de les SS; d’altres, perquè no s’havia assolit prou dramatisme. Així, veiem diferent tomes sobre la retirada d’un cadàver del carrer o l’aparador d’una botiga d’alimentació quan hi entra una dona ben vestida. Veiem les mateixes escenes repetides en diferents formes. Amb aquest material, la directora israeliana Yael Hersonski reconstrueix les circumstàncies del rodatge i el resultat no pot ser més inquietant. Aplegant el testimoni de supervivents d’aquell període, el dietari del cap suprem del consell jueu (que va participar ell mateix en el rodatge i descriu el making off d’algunes de les escenes) i d’altres dietaris que molta gent de diversa condició social i cultural, per compromís polític, va escriure durant aquells mesos, per documentar el fets que tenien lloc al gueto. També s’han recuperat les actes del director de rodatge, de quan va ser cridat als anys seixanta en qualitat de testimoni en el judici contra el màxim responsable nazi del gueto. En les seves declaracions, el cineasta delega en el seus superiors l’autoria del documental i explica que ell es limitava a obeir ordres sobre el que havia de filmar i de com fer-ho. També mostra molt poca empatia per les condicions de vida dels habitants i poca capacitat d’autocrítica. Amb aquestes fonts documentals, sabem com van rodar bona part de les imatges: una escena del teatre on la gent riu divertida va anar precedida de crits, amenaces, cops i detenció d’alguns espectadors, per part de les SS i la insistència perquè riguessin espontàniament davant de la càmera; la sortida ràpida i atemorida dels interns d’una presó va anar precedida del rumor que anaven a ser afusellats tot seguit; les imatges de transeünts passant despreocupadament davant dels cadàvers del carrer era una ordre de la temible policia alemanya que manava que sobretot no miressin les persones que estava estesa; les corredisses pel carrer s’animaven amb trets a l’aire per provocar el pànic de la gent, etc. També les escenes d’opulència es rodaven de la mateixa manera. Llegint el dietari del líder del consell jueu, Adam Czerniaków, veiem que tot allò no podia acabar bé. És esfereïdora la imatges de les persones que miren de reüll a la càmera: no és una mirada de curiositat sinó de por. Efectivament, perquè pocs mesos després començaren les deportacions massives de jueus als camps d’extermini.
PER VEURE LA PEL·LÍCULA
la llum llibertària 