La sal de la terra (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014)

Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat.  Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món;  tot això, a banda del talent com a fotògraf.

No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.

ON VEURE EL FILM?

http://200peliculas.tumblr.com/post/117513967771/1831-the-salt-of-the-earth-wim-wenders

 

En el curs del temps (Wim Wenders, 1975)

Bellíssima road movie que protagonitzen un jove que viatja en caravana de poble en poble arreglant els projectors de les sales de cinema i un altre que de forma inesperada i traumàtica s’afegeix d’acompanyant a la caravana. No parlen massa entre ells, encara que a través dels detalls intuïm que tots dos han tingut ruptures emocionals de les quals fugen i dificultats per arrelar la seva vida. Tots dos recorren un itinerari físic que els porta a acceptar encàrrecs laborals sempre relacionats amb el cinema. A través d’aquests episodis és quan es dibuixa un de les parts més boniques de la pel·lícula: la radiografia del cinema, en un moment històric, els anys setanta, quan hi havia la visió pessimista que es tractava d’un espectacle en vies d’extinció. Els personatges episòdics són variats i apassionants, que si un antic tècnic que els parla de la grandesa del cinema germànic abans de la guerra o una empresària que no vol tornar a programar les habituals pel·lícules vulgars, que només embruten -diu ella- la sensibilitat del públic i que, per això, s’estima més tenir el cinema tancat. Entremig, un episodi genial, quan tots dos protagonistes intenten reparar un equip de so en una sala plena de nens esperant que comenci la sessió i llavors es produeix la màgia quan ells dos improvisen una espectacle còmic amb el reflex del seu cos i les seves bromes a la gran pantalla per l’efecte casual d’unes improvisades ombres xineses. Els episodis de les sales de cinema són la línia del temps sobre la qual els dos protagonistes, Bruno i Robert, evolucionen psicològicament. L’un visita al seu pare amb qui no hi parlava des de feia deu anys; l’altre, la casa de la infància on vivia amb la mare. Tot dos intenten trobar un aturador al pas frenètic del temps ja que fins ara no ho havien aconseguit. Però les complicitats surten cada instant i la més mínima de les anècdotes acaba per convertir-se en una aventura apassionant.

El concepte de viatge és fonamentalment el descobriment de les coses importants de la vida, del plaer de fixar o arrelar els moments viscuts; de trobar persones amb qui connectem i que ens complementin. Filmada en un fascinant blanc i negre, amb una estructura que defuig la narració explicativa de les coses que passen; l’atenció subtil a l’expressió dels sentiments (inseguretat, empatia, dubte, alegria, tristesa, etc.) i unes interpretacions naturals dels protagonistes que vistes quaranta anys després conserven tota la seva espontaneïtat i fascinació. Ens trobem certament davant d’una veritable obra mestra de l’alemany Wim Wenders.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Versió original en alemany.

https://mega.co.nz/#!fo4UwZBK!c4tiHQ0EvIrSwoc05cpHGxA0ZBQ9X6y4-WDmm8bjxzg
https://mega.co.nz/#!fl5zkIaa!dsCznnJiJi1–qkSSkYH2RRhKks-iX2uEglKdE1oHIQ
https://mega.co.nz/#!LtwwGYxK!AOU6ajnjlwXVtPae3v_dKWVcYGk-TX60vRjeYqi_czw
https://mega.co.nz/#!j0ABRAyZ!K3CdqHxQUQpeSUN48xALvgkkS5MDoxoHV5pPuuj93RI
https://mega.co.nz/#!79BS1LzB!PiyRZyPoxtCNpbalQJFs81xBRdInDKYd9U3i7BnmJKU
https://mega.co.nz/#!D5gRFSob!dN5WrjtpUSv85fqScfCevCAJhBwAz0kjkG7IHT2BBzM
https://mega.co.nz/#!6t4lSZrJ!KToCfy__LTXIevsb39m7Z0dJi9xxhML36gsip86kZD0
https://mega.co.nz/#!2l5CEB5T!EypSmxi-e1eNhTIJ-4A2ch8bq5V4G47FrmbJaIM4Cy0
https://mega.co.nz/#!y4BTFBBD!XLMH1mukIldL4Dih8Of4V3icoV8w4IcSfwJpQZEIFtY
https://mega.co.nz/#!7kYAzChI!V1FtKi-1koQBEPD21-5W7V_QgN9CVJo2B1Hy9KBmELo
https://mega.co.nz/#!qoIC2YpL!UUR5yxHrUKCuqvP2k_U06A9zW0AH6h61kvNQ__WyCqE
https://mega.co.nz/#!rlpQxYYS!aghKXyuVzNybdpcZJ5-h8zbJRjEjENMd564hySioFlU
https://mega.co.nz/#!qpATiCwI!YHfdeAhXTvLnodt4WgoPV00hKlNPfStA1crbUkENaJs
https://mega.co.nz/#!f4AjSDwC!RtF5Pk7_lsldRQReHrFPdX5LAy96pTJlCmm4r3NcSpY
https://mega.co.nz/#!K4pRVILb!Q7Fm8XyZHaFDmouAyhXiZyDw2yhgNeZ1dFOWb52jQyI
Unir amb File Splitter & Joiner
Subtítols
https://mega.co.nz/#!zhAAmKIR!GoAdc2eCihjRw8WNXnlT7CdOuEB_wQI4o8EIPWhhIbw

Pina (Wim Wenders, 2011)

Mai no hauríem dit que un documental sobre la dansa ens pogués agradar tant. L’homenatge de Wim Wenders a la coreògrafa alemanya Pina Bausch, desapareguda abans de l’estrena, és un clam a favor de la vida. Estructurada com a collage de diferents obres dirigides per Bausch que tenen en comú una especial relació amb l’espai, uns espais que són inicialment freds i alienants, com alguns edificis d’arquitectura contemporània, tan asèptics; els complexos industrials, tan feréstecs i opressors, o paratges salvatges, etc. Qualsevol paisatge pot ser humanitzat amb la força de la dansa i el ritme: “És dansa? És teatre? O és la vida, la llibertat, la lluita, el desig, l’alegria, la desesperació, la reconciliació, la bellesa, la força. Balleu, balleu, o sinó esteu perduts”.

exclusiva espectacular video de pina el documental en 3d de wim wenders

TRAILER

 

ENLLAÇOS (VOSE)

https://www.rapidshare.com/files/835167185/MDF-BaltPina.avi

Subtitols
https://www.rapidshare.com/files/2307635824/MDF-BaltPina.srt