Roy Andersson | la llum llibertària

Capitalisme + Robert Bresson + Monty Phyton + Vermeer + Poesia + Luis Buñuel = Cançons del segon pis. Increïble sàtira d’humor negre sobre la societat actual: l’alienació, el suïcidi, la tristesa, la religió, l’exèrcit, l’empresa, la família… Andersson deconstrueix l’estructura del sistema en aquest film complexe, intens, creatiu visualment i molt intel·ligent que no deixarà ningú indiferent. Un film coral amb molts personatges que es van afegint progressivament per incorporar reflexions sobre la desesperació i les misèries morals; la llista seria inesgotable: el general multimilionari que celebra els seus cent anys rodejat de militars però en un bressol i amb l’orinal sota el cul; el fantasma d’un jove eslau que no va poder salvar la seva germana de ser penjada pels nazis durant la II Guerra Mundial i es passeja pels carrers i el metro amb la corda que amb la qual ell també va ser penjat; els membres d’un consell d’administració que endevinen les claus del futur empresarial en una bola de vidre; la processó d’executius penitents fuetejant-se al mig dels carrers, la fracassada venda de santcristos i el seu llençament a un abocador; les famílies que han de facturar muntanyes de maletes a l’aeroport, etc. És indescriptible la creació visual, plena d’elements poètics; la profunditat de camp, aconseguida amb els elements del decorat en forma de fuga però també col·locant sons o diàlegs als fons del quadre que són més importants que el que passa en primer terme. La llum, també és una meravella. És un film brillant, espectacular, immens. El descobriment d’una veritable obra mestra.