René Clair | la llum llibertària

Recreació feliç d’un barri popular durant la vigília i el dia de la festa nacional francesa: el catorze de juliol. La parella de joves protagonistes: ell, un taxista; ella, una florista. Ells dos i el seu amor sensual, juganer i divertit. Els veïns són les porteres xafarderes, els carteristes simpàtics, el taxista del gosset, el milionari borratxo, el comptable irritable, la família puritana i, sobretot, un munt de nens que juguen i corren pels carrers; les botigues i els mostradors; la pluja i els paraigües; la música. Poca història hi ha: l’aparició d’una antiga núvia i les seves males companyies crea un conflicte entre els enamorats. En realitat, el gran protagonista és la felicitat, la vida al carrer, la moral llibertària… Els balls, les carícies, els petons, les abraçades, el desig dels cossos. René Clair en el millor moment de la seva carrera signa aquest film coral ple de creativitat visual i sonora (com en l’abraçada de la parella protagonista al ritme de trons i llampecs) i de simpatia pels personatges més humils (com els gags sobre l’ofici dels carteristes). Un film alegre i vitalista per descobrir i disfrutar.

Imagen

ENLLAÇOS

enllaços a hawkmenblues

Imagen

Alegre, feliç, vitalista i, sobretot, llibertària. Aquesta comèdia francesa dels anys trenta sobre la cerca d’un bitllet de loteria premiat amb la grossa que guanya un pobre home endeutat però deixa el bitllet abandonat a la butxaca d’un abric empenyorat que compra un cantant d’òpera a punt de marxar de gira a l’estranger.

René Clair filma aquesta obra mestra a començaments del cinema sonor, amb escenes que encara són rodades sense diàlegs però sonoritzades després amb una música afegida mentre unes altres escenes que sí que estan parlades. És una amalgama genuïna del cinema de transició del mut al sonor. Tot plegat, sota el principi de l’experimentació formal del so, amb una construcció brillant, dinàmica i àgil. Plena de ritme i contagiada de la bogeria d’una trama argumental que s’embolica constantment, encara que sempre fàcilment comprensible. Els personatges -es una comèdia coral- tenen un color increïble: els lladres com a activistes de la justícia social, i els policies, amables i gentils i una mica tontets, i els creditors i els treballadors de l’òpera i el taxista… La subversió de l’ordre social s’exemplifica magníficament en aquesta al·legoria en contra dels diners però en referència als quals es diu que millor ser un milionari que un pobre.

Aquesta comèdia es conserva igual de fesca avui que quan es va rodar fa vuitanta anys. No us la perdeu.