Contactos és una pel·lícula quasi clandestina del cinema fet sota el franquisme: un títol prohibit per la censura, rodat amb pocs -poquíssims- mitjans, al marge dels circuïts comercials i amb un esperit propi de l’Underground. És una obra estranya sobre dos joves que lloguen una habitació en una pensió i que parlen entre ells, es troben amb altres persones i actuen al seu lloc de treball. La narració està constament fragmentada, despullada dels elements narratius que dramatitzen l’acció: no hi ha música, ni moviments de càmera; el muntatge és pla, els dilàlegs fragmentaris d’històries que no les acabem d’entendre o, de vegades, no se sent res; les interpretacions planes, quasi hipnòtiques (com en algunes cintes de Robert Bresson, quan els personatges parlen i caminen com robots).
L’argument relaciona la vida clandestina d’unes persones que semblen militants que preparen alguna acció contra la dictadura; la mestressa de la pensió que els controla, de manera una mica obsesiva; una parella que podrien ser de la secreta… tot plegat personatges arquetípics del tardofranquisme. No hi ha una evolució de l’acció, sinó sensacions del buit. Tant el director -Paulino Viota- com un dels guionistes -Santos Zunzunegui- són coneguts per la seva carrera de crítics i teòrics del cinema.
És una pel·lícula estranya, que avorrirà molt gent i n’agradarà l’altra. Aquesta reflexió sobre el buit narratiu és més una idea que té interés per ser viscuda com un experiment d’estructuració (anti o para)cinematogràfica que no pas per transmetre algunes idees polítiques que, pel que sembla, estaven en el projecte orginal, com la vivència del clima d’opressió i control de la dictadura franquista. Tot i així, és una pel·lícula rara de veure que té el seu interés.
ENLLAÇ
(versió original en castellà, més subtítols en francès incrustats)
la llum llibertària 