Nikolaus Geyrhalter | la llum llibertària

Documental sobre la mecanització de l’agricultura i la ramaderia a l’Europa actual. Sense diàlegs ni narració, mostra exemples de la indústria alimentària: les màquines i els processos per regar, ensulfatar o recollir les fruites i verdures, habitualment en hivernacles, i les granges i escorxadors per tractar els pollastres, les vaques o els porcs des del naixement, creixement, mort i esquarterament en naus immenses. Tant en un cas cas com en l’altre se segueixen uns processos en sèrie, com si fabriquessin automòbils. No importa si es tracta d’obtenir llet de les vaques o de tallar els peix de les piscifactories. Una màquina talla el cap dels pollastres vius en un segon. Visualment, sembla un ballet mecànic. Fins i tot l’esquarterament dels animals es practica amb moviments especialitzats i precisos, ja siguin fets per braços de màquines o d’humans. No cal ni dir que les condicions en què viuen els animals són veritablement horribles: les gallines d’una granja són amuntegades en una galeries llarguíssimes, en diversos pisos i amb llum artificial. Recorden els camps de concentració nazi que hem vist tantes vegades en fotografies o filmacions. Les verdures reben el mateix tractament intensiu: unes tomaqueres plantades en uns petits sacs amb terra creixen altíssimes en un hivernacle gegant, enganyades pel microhàbitat artificial. També són unes màquines molt sofisticades les que sacsen les rames del olivers i unes altres les que recullen les olives del terra. Tot plegat en unes plantacions gegantines d’extensió.

Els treballadors que surten a la pel·lícula també donen una imatge llastimosa. Sembla que tinguin unes condicions laborals molt precàries, pel que es dedueix veient-los en acció. Treballen com autòmats, repetint una vegada u una altra la mateixa acció, sovint amb poca llum i sense cap comunicació entre ells. Collint centenars de coliflors o milers de tomàquets, classificant animals o esquarterant-los. Mengen al lloc de treball, porten taps a les orelles contra el soroll, estan aïllats… màquines humanes en un entorn de pura alienació. Com ens recorden els textos sobre l’alienació de la classe obrera a les fàbriques d’automòbils franceses que Simone Weil va escriure fa vuitanta anys a “Diari de fàbrica”.

Potser inspirant-se en l’estil minimalista de la pensadora francesa, Nikolaus Geyrhalter construeix el seu documental amb una estructura molt formal: càmera fonamentalment estàtica en contraposició amb alguns tràvelings frontals o laterals, composició simètrica, plànols de llarga durada, etc. conformant un collage visual. Sense narració verbal ni música d’acompanyament, ofereix un descripció distòpica de la gran indústria alimentària com un monstre indesitjable; un panorama sinistre d’explotació dels animals i les plantes i d’alienació per a les persones.