Made in Dagenham (Nigel Cole, 2010)

La vaga de dones a una factoria de la Ford a Dagenham (Londres) l’any 1968 demanant cobrar el mateix salari que els homes: mateixa feina, mateix sou. Basada en fets reals. El tema és molt llaminer, però la pel·lícula és fluixeta, superficial, tova i plena d’estereotips i caricatures. Recull la determinació de les dones per un salari just, la presa de consciència, algunes assemblees, les reunions amb els representants sindicals i empresaris i, finalment, les relacions familiars. Una d’elles és frívola, una altra és mica agressiva sexualment, una de més edat és dependent psicològicament del seu marit, etc. El detonant de la seva determinació és quan una d’elles, Rita, la que després tindrà el lideratge en la lluita, descobreix indignada l’enèsim càstig físic d’un mestre al seu fill i va a l’escola a queixar-se’n. Una altra mare pren la mateixa actitud i finalment tenen èxit i, de pas, aprenen dues coses: una, que la unió fa la força i que la lluita es justifica amb una bona causa; i dos, que les dones pateixen una opressió específica dins del sistema capitalista, afegida a l’opressió de classe. És la presa de consciència i el detonant de la revolta: Rita puja a una cadira i s’adreça a les companyes perquè vagin a la vaga i perquè lluitin per la plena igualtat salarial amb els homes. Els líders sindicals, tot homes, són dibuixats com uns aprofitats i uns hipòcrites; els empresaris, tot homes, com uns egoistes sense escrúpols; els marits com uns ineptes a casa i uns insensibles. En fi, els homes, com les dones abans, són pura caricatura. La pel·lícula, en la línia d’un telefilm amable de sobretaula se segueix fàcilment per la seva narració lineal i previsible al cent per cent. Una mort inesperada al mig de la lluita acabarà de donar energies a les dones fins al desenllaç final. El moment més interessant, però, no arriba fins als títols de crèdit final, amb talls d’entrevistes a les protagonistes de veritat, quaranta anys després dels fets, i a algunes filmacions de l’època. L’estètica cursi i embafosa que acompanya tota la pel·lícula desapareix i per uns breus instants assistim a un cant a la solidaritat i a la consciència de classe; els estereotips i la caricatura són substituïts per treballadores reals i acaben sent els millors moments de tota la història.

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in DagenhamMade in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

PER VEURE-LA

Enllaços a RebeldeMule

Anuncis