Miklós Jancsó | la llum llibertària

Aquesta és una gran pel·lícula antimilitarista. Estructurada a la manera d’una road movie, mostra el viatge d’un jove hongarès de 17 anys, membre d’una organització d’estudiants desertors, a través d’un país devastat per la guerra. Són els darrers dies de l’alliberament d’Hongria, durant la primavera de 1945. Gent que deambula, els interns d’un camp de concentració, els partisans, els soldats, els desertors, la gent del que sobreviu. Però al mig de la bogeria de la guerra, subvertint les estúpides ordres que obliguen els joves de tots els països enemics a odiar-se i matar-se entre ells, existeix una illa que és el paradís de l’alliberament personal.

L’escena central no pot ser més eloqüent. Mostra la relació, forçada per les circumstàncies, entre el soldat hongarès protagonista i un soldat rus presoner. Tots dos han quedat oblidats en una plana quasi desèrtica, amb l’única companyia d’un ramat de vaques. Encara que tots dos tenen l’obligació de representar els rols de vigilant i captiu, el cert és que tots dos decideixen establir un vincle d’amistat i solidarirat. Al marge d’aquest espai físic, que és fonamentalment un espai simbòlic i polític, les lleis dels pobles i la violència institucionalitzada queden bandejades pels petits descobriments de la innocència juvenil.

Gran pel·lícula de l’hongarès Miklos Jancsó amb una meravellosa fotografia en blanc i negre i una banda sonora estranya (encara que interessant). És molt bonica i compta amb l’al·licient de ser un títol poc conegut del cinema antibèl·lic.