La cinta blanca (Michael Haneke, 2009)

cartel de "La cinta blanca"

Brillant recreació de l’essència autoritària de la societat patriarcal. Una història ambientada en un poble austríac imaginari, durant la segona dècada del segle XX, just abans de l’esclat de la I Guerra Mundial. Els protagonisme és coral del metge, el terratinent, el pastor religiós, el capatàs, les famílies pageses, el mestre, etc. i la seva interacció amb la pobresa, l’avarícia, la violència, la hipocresia, la por, la ignorància, la repressió… El detonant, alguns fets de violència estranya, accidents i abusos sexuals que són, de fet, estructurals. La descripció de la família patriarcal és magnífica: el pare, autoritari i maltractador dels fills; els homes, dominants sobre les dones. La família autoritària es dóna en totes les classes socials. La violència s’expressa pel domini i la mesquinesa dels poderosos sobre els dèbils. Les classes poderoses viuen amb una opulència i els pobres malviuen en la misèria. Els uns, poderosos, abusen de  la seva força i de l’hegemonia. La violència és general, de vegades subtil i de vegades evident, encara que el resultat és sempre el de l’alienació del dominat, ja sigui dels nens, de les dones o dels pobres. I el més terrible, quan els dominats són a la vegada opressors. Però aquesta relació de domini i abús genera entre els uns i els altres unes relacions fosques i malaltisses i explosiona en forma de ràbia i odi. La descripció d’aquest ambient patriarcal, podrit d’autoritarisme, és molt notable en aquesta gran pel·lícula de Hanecke. S’ha dit que funciona com una descripció dels mecanismes de la repressió que actua sobre els nens, els quals, vint anys després, seran els protagonistes de l’ascens del nazisme.

das-weisse-band-5.jpg

la-cinta-blanca-foto8

la-cinta-blanca-foto6

la-cinta-blanca-foto7

la-cinta-blanca-foto4

La cinta blanca

la-cinta-blanca-foto9

la-cinta-blanca-foto15

la-cinta-blanca-foto11

ENLLAÇ

La cinta blanca – via Torrent

subtítols

Font: #400 películas

 

Anuncis

La pianista (Michael Haneke, 2001)

 

La pianista és una novel·la de l’escriptora austríaca guanyadora del premi Nobel Elfride Jelinek. La relació d’una dona jove amb la seva mare possessiva i dominant i de les seqüeles en el comportament de la filla. La novel·la és brutal, extraordinària, precisa en la diagnosi dels comportaments familiars i audaç en el tractament de la sexualitat. La sexualitat de la filla és dificultosa, insatisfactòria, derivada de la violència i la repressió del context. La pel·lícula recull l’esperit literari i el centra en el masoquisme de la filla. És un film trist i lúcid que mostra la cara fosca de la institució familiar. Increïbles els detalls de la mare repressora; per exemple, estripant d’amagat els vestits de la filla que la poden fer sentir atractiva amb els homes perquè així no arribi a emancipar-se mai. El director Michaele Haneke sempre atent a la diagnosi dels comportaments socials i culturals, construeix uns personatges intel·ligents i reals: en la plena normalitat social amaguen traumes, inseguretats i angoixes; en la plena normalitat familiar, es construeixen rols de domini personal que serien impensables en altres institucions. Definitivament planteja el model de la família com el d’una institució autoritària i repressiva. El film va tenir molt d’èxit i algunes escenes sexuals que interpreta l’extraordinària actriu Isabelle Hupert van causar sensació.

 

 

ENLLAÇOS

La pianista (VOSE) via Torrent