Marcela Said Cares | la llum llibertària

Documental inquietant sobre un funcionari que va participar en les tortures, assassinats i desaparicions de presos polítics durant el règim terrorista del dictador Augusto Pinochet. Jorgelino era el jove que portava els cafès als torturadors al mig de les sessions i qui després s’encarregava de recollir els cadàvers (per aquesta raó el coneixien amb el nom de “el mocito”). Ell no participava directament en les pallises i els assassinats, però ho presenciava i tenia una relació prou estreta amb els torturadors com per conèixer la identitat de la roda del terrorisme d’estat i, fins i tot, per bastir una relació d’amistat amb algun d’ells. Va estar al centre Simón Bolivar, un centre d’extermini d’on es van fer desaparèixer les successives juntes centrals del Partit Comunista a la clandestinitat i on cremaven les faccions dels cadàvers perquè mai no se’ls pogués identificar i els tiraven al mar. El cas és que recentment, Jorgelino va col·laborar amb la justícia i va facilitar la identitat dels implicats en les “desaparcions”. El documental és una recreació singularíssima del penediment del “mocito”.

Jorgelino apareix en diverses escenes interpetant-se a si mateix: al costat d’un advocat defensor de les víctimes, d’un miltar acusat de tortures, dels fills d’un assassinat, etc. Es mostra camaleònic en totes les trobades: és dòcil amb uns i còmplice o soberbi amb els altres, segons la situació. Canvia el seu aspecte físic constantment: amb bigoti o sense, amb ulleres o sense, amb gorra o sense, etc. Un canvis d’algú que vol amagar-se. La seva família el va repudiar en descobrir el seu costat fosc. No sembla tenir amics sinó, tret dels antics participants d’aquell horror. Sempre mira de justificar-se; es considera una víctima del sistema, algú que va no era conscient de la gravetat de la seva implicació. No queda clar el seu penediment actual (sembla que podria haver influït la participació en una organització religiosa extàtica).

El documental té una realització convencional, correcta però sense resoldre l’enigma de Jorgelino, “el mocito”, i deixant obertes algunes incògnites, però a canvi mostra l’estranya personalitat psicològica d’algú que només participava en les tortures de manera indirecta. I llavors ens preguntem com devien ser mentalment els veritables torturadors materials?