Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

El metge de la mútua (Luigi Zampa, 1968)

Una altra comèdia interpretada genialment per Alberto Sordi en el paper d’un arribista, en aquest cas d’un metge d’una mútua privada concertada amb la sanitat pública. La seva obsessió, tenir el màxim de pacients i així guanyar molts i molts diners. El seu mètode, aprofitar-se de tothom; qualsevol mètode és lícit: enredar els pacients, enrotllar-se amb la dona d’un altre metge de mútua amb l’esperança que amb la seva imminent defunció es quedi amb la seva consulta, etc. I així sense parar. Sempre compta amb l’ajuda de la seva mare, que és una dona cínica i retorçada, molt pitjor que el fill. La pel·lícula és divertidíssima, plena de situacions còmiques on es fa broma constant dels metges i dels malalts. Una sàtira política a partir de les situacions de picaresca que giren al voltant dels problemes de la sanitat pública italiana.

ENLLAÇOS (VOSE)

 http://speedy.sh/AYHA7/6AOLIDMLZ8.part1.rar?ref=57504
http://speedy.sh/PMWfD/6AOLIDMLZ8.part2.rar?ref=57504
http://speedy.sh/4SEKm/6AOLIDMLZ8.part3.rar?ref=57504
http://speedy.sh/mU4fn/6AOLIDMLZ8.part4.rar?ref=57504

Font: filmoteca HawkmenBlues

L’arte di arrangiarse (Luigi Zampa, 1954)

Un arribista que sempre s’arrima a l’ombra del poder. Manipula les dones i els homes, la família i els amics amb l’objectiu d’enriquir-se i promocionar-se ell sol. Es fa socialista als anys deu, quan li convé, i després feixista, comunista, democratacristià… sempre a remolc dels esdeveniments polítics i socials i sempre al costat del poder. Quan es fa ric veu les coses d’una altra manera: la propietat és una obligació, no un dret, diu sarcàsticament. És un veritable estafador però el seu caràcter simpàtic i conciliador li obren moltes portes. Aquesta comèdia de Zampa és clarament un fresc de la història d’Itàlia durant la primera meitat del segle XX i està plena d’escenes divertides que interpreta un excel·lent Alberto Sordi.

ENLLAÇOS

(ajuntar els enllaços amb el programa HJ Split)
http://www.mediafire.com/?bc37dfqbdu82kal
http://www.mediafire.com/?9v7sauq0raam8vf
http://www.mediafire.com/?0niko3zmixvhwdq
http://www.mediafire.com/?3fdzdv7xg2ht20b
http://www.mediafire.com/?cdbqfbk1lnd5wjw
http://www.mediafire.com/?n2r8cr76r88y2vl

Subtítulos
http://www.mediafire.com/?uvev6n5glxd4x2s

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico

Anys difícils (Luigi Zampa, 1948)

Tot just acabada la II Guerra Mundial, el director italià Luigi Zampa, realitza aquesta comèdia de sàtira política sobre el règim mussolinià a traves de les vicissituds d’una família humil. El pare és un funcionari públic apolític que s’afilia al partit feixista per no perdre la feina i perquè la seva dona el deixi tranquil. És una persona poruga i només en privat amb els amics s’esplaia en la crítica… però sempre amagadet a casa. La pel·lícula ressegueix deu anys de la vida d’aquesta família i del país, des de les guerres imperialistes a mitjans de la dècada dels trenta fins a les invasions dels nazis i, després, dels aliats, a mitjans dels quaranta. La visió és pessimista, tot i el to paròdic i divertit de moltes escenes. Però entre broma i broma, es ridiculitza la pompa del règim feixista: l’actitud altiva i arribista dels dirigents, la retòrica buida dels discursos polítics contrastant amb la grisa realitat, les misèria de la guerra, les injustícies socials. etc. Tot i així, la veritable crítica és cap a la mediocritat de la petita burgesia, els autèntics artífexs, per la seva passivitat, de l’auge i sosteniment del feixisme. És una pel·lícula magnífica per dir les coses tan clares i tant aviat (quan el cadàver de Mussolini encara estava calent). Quina enveja, quan pensem en la pervivència política dels fills del Franquisme a l’estat espanyol!

 

ENLLAÇOS
Versió en espanyol + subtítols en castellà

Anni.difficili.part1.rar
http://www22.zippyshare.com/v/24453770/file.html

Anni.difficili.part2.rar
http://www35.zippyshare.com/v/48761385/file.html

Anni.difficili.part3.rar
http://www20.zippyshare.com/v/28145886/file.html

Anni.difficili.part4.rar
http://www11.zippyshare.com/v/94402767/file.html

Anni.difficili.part5.rar
http://www12.zippyshare.com/v/62054259/file.html

Anni.difficili.part6.rar
http://www51.zippyshare.com/v/64510519/file.html

Anni.difficili.part7.rar
http://www2.zippyshare.com/v/76703016/file.html

Anni.difficili.part8.rar
http://www49.zippyshare.com/v/39526119/file.html