Keisuke Kinoshita, el director de la meravellosa 24 ulls i considerat un dels deu millors directors japonesos, realitza una altra joia del cinema pacifista. Un radiòleg i la seva família, que viuen als afores de la ciutat de Nagasaki, reben l’impacte de l’explosió de la bomba atòmica durant la II Guerra Mundial. Moren 80 persones al moment i desenes de milers queden molt malferides (cremades per tot el cos, radiació molt elevada…). La pel·lícula és un drama que segueix la seva vida abans, durant i després d’aquesta hecatombe. Però Kinoshita no es recrea en els detalls esgarrifosos de la bomba a curt, mig i llarg termini, sinó en els valors espirituals de les víctimes; no tant, en la supervivència física sinó en la supervivència moral. La família protagonista, de creences catòliques, mostra sempre una gran enteresa en tot moment, tot i la mort de diversos dels seus membres. Sempre trasmet la idea de la dignititat, de respecte als morts (i als vius), de la solidaritat i la capacitat de patiment; de l’acte de generositat que suposa sobreposar-se a l’horror i no caure en l’odi a l’enemic sinó en la seva compassió. Llevat de l’escena final, on sí que es veu la cara terrible de la guerra amb la gent i els edificis cremant, la resta del film és una estilització sobre l’espiritualitat. La pel·lícula, de fet, comença amb imatges de la vista del papa Joan Pau II al Japó, i durant tot el metratge la religió catòlica és una presència constant que anima la fortalesa dels protagonistes.
Visualment, és una pel·lícula que es troba a les antípodes de la manera de fer occcidental, pel ritme de la narració, els episodis subratllats, els detalls; per la contenció dels sentiments i la voluntat de defugir el dramatisme, però l’al·legat final contra la guerra és un crit contundent que no passa desapercebut.
ENLLAÇOS (VOSE)
la llum llibertària 