La nostra vida podria haver estat d’una altra manera? Podem capgirar els curs de les nostres circumstàncies? Podem reinventar-nos i sobreviure (quan estem sols)?
Un noi que està en la trentena i surt d’un procés de desintoxicació intenta demanar ajuda a les persones properes. Una exnòvia, el seu germà, amics i coneguts… Busca feina, surt de festa, coneix una noia. Sembla passar-s’ho bé, en certa manera. S’integra en la dinàmica de la sociabilitat del sistema. Però tot plegat expressa tristesa i desolació. Els seus esforços per compartir els sentiments o sembla que tinguin massa èxit. Moltes converses són tingudes però en poques podem aprofundir en les emocions del protagonista. De fet, no sabem massa cosa de les seves circumstàncies. No procedeix de la marginació; més aviat deduïm que és una persona amb estudis, que ha treballat com a dissenyador gràfic, que sap tocar el piano. La pel·lícula és un dia de la seva vida cercant ajuda en silenci, com sense saber-ne. Pura invisibilitat, perquè la gent del seu entorn no se n’adona. Ell escolta les converses alienes però ningú no l’escolta a ell. Alguns senyals de desesperació profunda són donats, però en silenci.
El que més ens agrada del film és la discreció, la subtilesa amb què el director ens mostra l’ensorrament del protagonista, sense histrionismes. No és una lectura crítica sobre el sistema, ni l’alienació; més aviat és un recorregut sobre com seria la (nostra) vida sense la tendresa. Que podrà salvar al nostre protagonista?
ENLLAÇOS
Oslo, August 31st (VOSE) – eMule
la llum llibertària 