Harun Farocki | la llum llibertària

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

Un assaig sobre la fàbrica com a espai simbòlic de representació de la lluita social, tal i com l’ha recollit el cinema durant els seus primers cents anys de vida. A propòsit de la pel·lícula “Els obrers sortint de la fàbrica Lumière” del 1895, Farocki analitza petits detalls que mostren com els obrers de la fàbrica dels germans Lumière a Lió sabien que estaven sent filmats i, en certa manera, canvien el seu comportament en presència de la càmera. Els posteriors cent anys, la dinàmica es repeteix: el cinematògraf recull en diverses pel·lícules escenes d’obrers sortint d’alguna fàbrica i, també en aquesta ocasió, assistim a una representació en tota la regla. Una representació, però, que evidencia les convulsions polítiques i socials del segle XX. Talls de pel·lícules del Hollywood clàssic, de l’avantguarda soviètica, del realisme socialista, del cinema alemany de la República de Weimar, etc. se succeeixen amb una narració pausada en clau poètica. Una petita delícia visual que evidencia la creativitat que pot acompanyar el gènere assagístic.