Titicut follies (Frederick Wiseman, 1967)

Frederick Wiseman és un documentalista de les institucions del sistema polític i social nordamericà (tribunals de justícia, psiquiàtrics…) que observa amb mirada d’antropòleg rigorós. Amb el pas del temps les seves obres adquireixen un ple significat històric; documenten com ningú altre l’estructura d’aquestes institucions, els rols de poder, la violència… A Titituc Follies visita un centre psiquiàtric per delinqüents malalts i filma el dia de la tasca dels vigilant, els assistents socials, els psiquiatres i els interns. Hi ha les entrevistes, la neteja de les sales i de les persones, l’esbarjo dels malalts. És un retrat aparentment distant encara que tothom sap (i veu) la càmera al davant. Wiseman grava escenes anodines de rutina i després les munta a l’estudi. I el que surt és esfereïdor, inquietant i estrany: l’autoritat del poder que tracta els interns com a delinqüents més que no pas com a pacients, surt la reclusió fosca i alienadora, surt la misèria. Veiem un munt d’imatges que impacten: com l’alimentació d’un intern a través d’un tub pel forat del nas o un patètic espectacle de vodeville al pati i tantes i tantes escenes més. Acaba sent un document(al) trist però absolutament inquietant.

titicut follies

 

PER VEURE’L

 

Anuncis

La Dernière Lettre (Frederik Wiseman, 2002)

Imagen

Una mare escriu una carta al seu fill, un científic soviètic. Viu en un poble ucraïnès en el moment més desfavorable de la II Guerra Mundial, quan els alemanys estan a punt d’ocupar el municipi. Es metge, jueva i sap tot el que això comporta. Amb tota certesa és el darrer missatge que podrà fer arribar al seu fill. Li explica les angoixes i els patiments, l’ascens de l’antisemitisme entre els veïns, el confinament en un guetto i la probable mort en futur proper. Basat en un text de Vasily Grossman.

Frederick Wiseman és un cineasta nordamericà que des de fa gairebé cinquanta anys ha retratat en desenes de documentals el funcionament de les institucions psiquiàtriques d’una manera gens complaents: el món de la psiquiatria, el sistema judicial, l’educatiu, la família… És molt rigorós. A “L’última carta” ofereix una obra dramatitzada sobre la presència de l’antisemitisme en la societat. Té el valor del documental, sense cap concessió a la creació d’un espectacle per al divertiment. Molt recomanable.

ENLLAÇ (versió original amb subtítols en català)

http://www.megaupload.com/?d=MP920DJK