Salvatore Giuliano (Francesco Rosi, 1962)

Estranya, moderna, complexa biografia de la figura de Salvatore Giuliano. Però, qui és Giuliano, que només el veiem a l’inici de la pel·lícula, al moment del seu assassinat i en la vetlla i enterrament? És un delinqüent comú, un partisà, un independentista, un mafiós, un anarquista? Rosi reconstrueix la seva figura política a partir del testimoni de la gent que participa en el judici per una matança indiscriminada que el seu grup va perpetrar contra la gent que s’aplegava a una marxa comunista. Iniciat com a rebel que lluita per la independència de Sicília als darrers moments de la II Guerra Mundial, aprofitant el col·lapse de l’Estat italià, i que després passa a embrancar-se amb altres mòbils polítics. Els seus mètodes: els robatoris, els segrestos, els assassinats. El govern envia la policia i l’exèrcit per reduir-lo però a un cost molt elevat de desenes de morts. Els partidaris de Giuliano provenen de la marginació i tenen poc a perdre.

La pel·lícula ens endinsa en les complexes relacions entre els polítics, els policies, la màfia, els periodistes, els delingüents, els marginats… Jocs de traïcions, fidelitats, pors i misèries… Una recreació realista, amb una gran fotografia en blanc i negre rodada en els escenaris reals on transcorre l’acció, a mig camí entre el documental i la ficció, Rosi compon amb “Salvatore Giuliano” un film modern i intens, ple d’enigmes, a la manera d’un fresc sobre la història d’Itàlia.

 

ENLLAÇOS

versió original en italià (via eMule)

http://www.opensubtitles.org/es/subtitles/3399054/salvatore-giuliano-es

Font: rebeldemule

Les mans sobre la ciutat (Francesco Rossi, 1963)

 

A la ciutat de Nàpols, s’ensorra un edifici d’habitatges a causa d’unes obres públiques que es fan al costat i moren diverses persones. El promotor immobialiari és investigat però les seves relacions amb el partit de dretes i els interessos de diferents grups econòmics i polítics posen sobre la taula l’elevat grau de corrupció imperant. És un film que cinquanta anys després conserva plenament el seu esperit crític i universal -podria aplicar-se als fets lamentables de l’ensorrament d’un edifici del barri del Carmel de Barcelona que va mostrar el grau d’especulació imperant també al nostre país. Té un to documental, àgil, i la narració no es distreu en trames sentimentals sinó que se centra directament en les pugnes politiques dels diversos grups municipals, la màfia i els agents socials. Molt bona.

ENLLAÇOS

versió doblada al castellà – via eMule

Font: rebeldemule

 

Crist es va aturar a l’Eboli (Francesco Rosi, 1979)

Francesco Rosi és un important director de cinema italià poc conegut, a diferència d’altres noms il·lustres de la seva època (Pasolini, Fellini, Antonioni, etc.). Llàstima, perquè és un dels nostres. En la seva filmografia destaquen força títols remarcables, però aquest és un dels que deixen una empremta més duradora.

El pintor i escritor Carlo Levi recull les seves vivències dels anys que va estar deportat pel règim de Mussolini a una comarca italiana del Sud -Basilicata, entre els anys 1935 i 1936- a causa de les seves activitats antifeixistes. L’estada en un petit poble del qual no pot sortir més enllà dels límits geogràfics del cementiri és plena de detalls i observacions sobre l’endarreriment i la misèria d’unes terres a les quals ningú no s’hi acosta sinó és per conquerir-les i, després, extorsionar-les. La gent viu en la ignorància, volcada en les seves creences supersticioses i un rebuig cap a l’Estat i els seus representants. Levi, poc a poc, penetra en l’anima de les persones. La pel·lícula, en aquest punt,  no té pràcticament incidències argumentals, més enllà de les petites descripcions dels personatges que hi surten. De fons, però es veuen la manca de penetració social del feixisme, tan llunyà en la seva retòrica pomposa; es descobreix el mangoneig dels interessos econòmics de la burgesia del nord del país, que tan facilment té les seves conseqüències en la gent humil del sud, com quan s’aprova una taxa que grava la propietat del bestiar que té efectes catastròfics en unes comarques on tota la població viu de la ramaderia. La situació és tan paupèrrima que els joves somien amb anar a les guerres colonials per poder fugir de la pobresa mentre els més grans parlen de Nova York com el paradís. Sentim per la ràdio els discursos del Duce però a prop, la tendresa dels pagesos curtits per tants anys de repressió, patiments i robatoris. Tots els detalls en aquest film són excel·lents: el guió, la fotografia, les intepretacions, etc. i el final, bellíssim, emotiu i inoblidable.

ENLLAÇOS

VOSE, eMule

primera part

segona part

subtítols

Font: cine-clásico