Dos treballadors, un de gran i un altre de jovenet, es passen tot l’hivern tancats en una petita casa vigilant una presa. Estan sols, en zona d’alta muntanya, rodejats de neu, fred i vent. Entre ells, res no els uneix; hi ha tanta diferència d’edat i de pensament! Al començament, ni es parlen, gairebé. Però poc a poc es van coneixent. I un dia, que hi ha una forta tormenta, comencen a obrir-se l’un a l’altre: el gran parla de la seva família i que els seus nens petits ja són molt -massa, de fet- espavilats però que abans la gent era més ingènua -era més bona, com si diguéssim- i ara s’està perdent el respecte a la gent gran. El jovenet, que anava molt a la seva bola, es posa malalt i necessita ajuda. I entre els dos homes s’estableix una comunicació molt especial.
Poques coses passen en aquesta obra primera d’Ermanno Olmi, un film quasi documental, quasi abstracte, sobre les emocions i la comunicació humana, centrada en les dificultats de les persones (dels homes, sobretot) per a establir vincles d’afinitat i empatia entre ells. És una pel·lícula senzilla rodada amb unes normes semblants a les del moviment Dogme (de no alterar els escenaris amb decorats artificials, no llum forçada, no maquillatge, etc.) en plan minimalista, com si un mateix estés present als escenaris. La majoria del metratge són petites imatges,quasi poètiques, sobre el protagonisme de la neu, dels objectes, del vent, de la roba, dels silencis… És una pel·lícula bonica i molt relaxant, que passa com un suspir.
ENLLAÇOS
Il tempo si è fermato – VO – via eMule
Font: DivxClásico (si l’enllaç de dalt us dona problemes cliqueu aquí)
la llum llibertària 