Missing (Constantin Costa-Gavras, 1982)

Hi ha moltes pel·lícules en aquesta pel·lícula. Hi ha un retrat dramàtic de la violència política desfermada amb el cop d’estat de Pinochet, amb els militars pels carrers; els trets per tot arreu; els interrogatoris i les tortures; els assassinats i les desaparicions. Hi ha una mirada militant d’una generació (els joves i els activistes polítics) que s’oposen com poden a la dictadura. Hi ha la incredulitat d’uns ciutadans nordamericans que creuen que tot allò no els pots passar i ni s’atreveixen a pensar en la participació del seu govern en el cop d’estat. Hi ha finalment, la mirada d’un pare que cerca el seu fill d’entre els desapareguts. Jack Lemon està genial en la seva evolució psicològica, des de la inconsciència inicial fins a la comprensió final. La direcció de Costa-Gavras aporta molt força en aquest film de polític que va despertar força polèmica: va ser prohibit a Xile durant la dictadura de Pinochet i denunciat als Estats Units per les revelacions de participació dels assessors militars i la CIA. La  campanya en contra fou, però, recompensada amb la Palma d’Or al Festival de Cannes del 1982, i una distribució internacional. És una pel·lícula commovedora que manté intacte el seu interès al cap dels anys.

Imagen

 

Anuncis

Z (Constantin Costa-Gavras, 1969)

Un complot de l’extrema dreta per acabar amb el líder d’un partit d’esquerres. Aquesta és la senzilla base d’una complexa trama que es basa en el fet històric  de l’assassinat de Grigoris Lambrakis, el polític grec que s’oposà a la instal·lació de bases nordamericanes al seu país, i el posterior procés judicial que posà de manifest la participació d’un entramat político-militar en el complot i precipità el cop d’estat dels coronels. El film resulta inquietant per la seva verosimilitud. Yves Montand encapçala (interpretant al polític progressista) un repartiment de grans actors que donen vida als diferents agents d’aquest entramat: els periodistes, els militars, la policia, el ministre, el jutge, els activistes socials, els sicaris, els encobridors, els polítics, etc. Elements interessants que podem veure a la pel·lícula són la barreja entre els interessos polítics i militars, el repertori de mecanismes de repressió i control social de què disposa el poder, l’extensió de la corrupció i la força que té el periodisme (en aquest cas, en la figura del fotògraf de premsa) per incidir en l’opinió pública. Molt recomanable.

 

VEURE-LA EN LÍNIA

El capital (Constantin Costa-Gavras, 2012)

Un alt executiu d’un banc n’és nomenat el director interí mentre el titular està convalescent d’una greu afecció de salut. Ben aviat, qui semblava un titella escollit pels membres del consell d’administració esdevé un astut, cínic i implacable director especialment preparat per a l’especulació financera, d’aquests que són capaços d’ensorrar una empresa i acomiadar milers de treballador mentre el seu compte corrent puja a uns nivells estratosfèrics. Costa d’imaginar què pot alimentar l’ànsia de diners sense aturador que mouen el comportament en aquestes persones. Costa-Gavras, el veterà director de mítics films d’activisme polític com “Z” i “Missing” en ofereix un bon catàleg d’indecències especulatives a un ritme trepidant. La pel·lícula, estructurada narrativament com si fos un thriller, és molt enginyosa en el guió, ple de frases brillants, com quan l’oncle del nostre protagonista, el banquer, li diu que els bancs donen pel cul tres vegades: l’una, als treballadors, quallant-los amb condicions cada cop més dolentes i acomiadaments salvatges; la segona, als clients, xuclant-los fins a l’última comissió i productes escombraria i, tres, extorsionant els estats perquè imposin polítiques liberals, la qual cosa acaba repercutint en els ciutadans. Una altra: els diners són com un gos que no vol carícies sinó que li llencis la pilota cada vegada més lluny. No es pot dir de manera més eficaç. Els personatges, però, són força estereotipats i previsibles en el seu comportament. Així, l’escena final, quan el banquer diu cínicament que ell és un modern Robin Hood però a l’inrevés, que roba als pobres per donar-ho als rics i tots els assistents al consell d’administració aplaudeixen de enfervorits resulta irreal, exagerada. (O, no tant, perquè després llegim als mitjans notícies sobre el comportament vergonyós dels bancs catalans i espanyols en temps de crisi i potser aquest Capital de Costa-Gavras no és tan exagerat com podria semblar).

ENLLAÇOS

Le Capital 2012 FRENCH SUBFORCED DVDRIP XVID-UTT.avi

subtítols

Font: mejorenVO