Los colores de la montaña (Carlos César Arbeláez, 2010)

Una visió del conflicte colombià en una vereda a través de la història d’un nen de nou anys, Manuel, els seus pares, els seus amics i la mestra de l’escola. Un dia els nens juguen a  futbol però la pilota va a parar a un camp de mines i els grans, es clar, no els la deixen agafar, però ells no la volen perdre. Amb aquesta premissa tan senzilla se centra l’interès dels petits en el joc però també els veiem prendre consciència de les diferents cares de la violència, amb les guerrilles, l’exèrcit i els paramilitars, com a principals agents. Les amenaces i les pors, les tortures i els assassinats conviuen amb la dignitat de la gent que, malgrat tot, no vol abandonar les seves terres i les seves cases. Alguns saben que els mataran però no volen marxar. Una visió fatídica de la guerra recorre tota la pel·lícula. Les interpretacions dels actors són excel·lents: les dels adults i les dels nens. En particular, és emotiu el personatge de la mestra que intenta crear a l’escola un espai lliure de violència. Molt bonica, per exemple, l’escena en què ella i els alumnes pinten una mural a la paret per tapar unes pintades de repressió política. Tot en va, perquè la realitat crua de la violència s’acaba imposant. Els pagesos, humils, intenten sobreviure a una realitat que els és imposada pels grups armats.

Els colors de la muntanya, quin títol més encertat per a una pel·lícula que ens mostra que el món podria ser un lloc preciós per viure-hi sense la presència de les armes. Molt recomanable.

 

 

PER VEURE-LA SENCERA

Anuncis