Crec en tu (Basil Dearden, 1952)

La rutina de treball quotidiana del que avui dia en diríem un treballador social. Un agent judicial ja d’una certa edat i sense cap experiència en l’àmbit dels serveis socials, és encarregat per un jutge de fer de tutor d’alguns joves que comencen a delinquir per veure si els pots ajudar i encarrilar-los de manera positiva. La pel·lícula, realitzada al Londres de postguerra, quasi en format documental, il·lustra de manera realista la problemàtica dels sectors més marginals de la societat: la gent gran que té problemets de senilitat mental o senzillament de solitud; els aturats amb dificultats econòmiques, les famílies desestructurades i, sobretot, els joves violents, inconformistes o alcohòlics. El nostre protagonista entra d’ajudant en una oficina municipal d’assistència social però no dóna abast per ajudar tota aquesta gent necessitada que  entra cada dia per la porta; amb més voluntarisme que no pas formació, poc a poc, es va fent seu el barri. Tot i la seva pinta un pèl estirada, com de gentleman anglès, parla amb les famílies dels pacients i busca les arrels dels problemes, normalment en la influència negativa d’entorns poc adequats. És una cinta en la línia dels que cinquanta anys després faria Ken Loach, per exemple, però sempre amb una visió positiva dels serveis socials i del sistema i sense carregar tant la tinta en el drama. No és que els problemes s’amaguin però potser la majoria tenen solució. És una bona pel·lícula d’un director que abastà en diverses ocasions les temàtiques socials, com és Basil Dearden, molt desconegut al nostre país, però que fou dels primers a denunciar obertament l’homofòbia a “Víctima” o el racisme a “Saphire”.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

I believe in you (Basil Dearden, 1952). VOSE (via eMule)

Font: NoireStyle (requereix registre)

Sapphire (Basil Dearden, 1959)

Imagen
Anglaterra, anys 50. Una dona blanca apareix morta i uns policies s’encarreguen de resoldre el cas. Després, es descobreix que en realitat es tractava d’una noia negra i que estava embarassada. Poc a poc, la investigació policial descobreix els prejudicis i les actituds racistes dels honorables ciutadans anglesos… de la família del noi amb qui s’havia de casar, de la propietària de la pensió on vivia; fins i tot els agents policials no poden evitar actuar en aquest sentit. Veiem com les actituds racistes es fonamenten en un munt de prejudicis sobre els negres, en estereotips falsos. És un thriller més aviat esquerranós de l’època, de crítica social contra el racisme. En algunes ressenyes es va retreure del film que es limitava a constatar la presència del racisme però que no la combatia de forma clara. És veritat, es mostra aquesta problemàtica amb tota una galeria de personatges: els que rebutgen obertament les relacions entre persones de diferent raça als que tenen prejudicis absurds o els que simplement, per raons de conveniència, no volen incomodar les persones racistes. Però, de totes maneres, forma part d’un cicle de pel·lícules de cinema negre, realitzades a la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya, que per primera vegada plantejava directament la marginació que patien alguns col·lectius socials perseguits (legalment i per mles actituds de la gent).

A nivell cinematogràfic, és una pel·lícula de gènere ben realitzada, amb ofici, centrada en les pesquisses dels policies per descobrir l’autoria del assassinat. Interessant.

https://i2.wp.com/img515.imageshack.us/img515/9868/vlcsnap2011020210h30m17.png

Imagen

 

ENLLAÇOS

Saphire – VO anglès

Subtítols en espanyol

Font: noirestyle

El cor captiu (Basil Dearden, 1946)

“El cor captiu” no és exactament una pel·lícula pacifista, però realitzada a Anglaterra just després de la II Guerra Mundial tampoc no té el to patriòtic i bel·licista que sovint tenien les produccions del cinema comercial durant aquests anys. Dóna una visió centrada en els valors de la solidaritat i la resistència davant l’adversitat. Un grup d’oficials britànics són capturats pels alemanys en la derrota de França al 1940 i tancats en camps de presoners. Tot i que se’ls apliquen les convencions de Ginebra, el que suposa respectar-los la vida i un tracte que no tenia res a veure amb els camps de concentració, el cert és que l’estada en aquests altres camps durant gairebé cinc anys es converteix en una dura prova de resistència. Allí viuen mantenint alt l’esperit, ajudant-se els uns als altres, en un clima d’unitat, mirant de preservar, a més, el contacte amb les seves famílies a través de la correspondència. Així, són llegides en veu alta les cartes personals a una banda i l’altra de l’Atlàntic. Tota la narració és plena de detalls de la seva vida quotidiana que reflecteixen la voluntat de mantenir uns valors de generositat: el soldat cec que és tractat amb deferència, el soldat que era lladre a la vida civil però aquí se sacrifica per un altre company… fins i tot, el retrat dels funcionaris nazis és amable. La pel·lícula està narrada amb molta agilitat, ben interpretada; amb un to de malenconia i mostrant el front emocional de la guerra.

ENLLAÇOS

The Captive Heart (VO) – eMule

Subtítols en espanyol