Andrei Tarkovsky | la llum llibertària

Es fa difícil no commoure’s amb aquesta infància d’Ivan. El nen explorador soviètic en terres germanes als darrers mesos de la II Guerra Mundial ha perdut la seva mare i la seva germana a mans dels nazis i està decidir a venjar-les. Travessa els rius gèlids per acostar-se a les files de l’enemic i obtenir valuosa informació militar. Altres nens en similars circumstàncies han fracassat. Els alemanys exhibeixen els seus cadàvers perquè serveixin d’avís.

La història d’Ivan és la història de la infància robada, dels nens que són forçats per les circumstàncies a madurar precoçment. Els desastres de la guerra i, en el cas del front de l’est, la desesperada situació dels soviètics va fer que molts nens formessin part de l’exèrcit. Ivan és un nen amb el cor endurit per l’odi contra l’enemic, que no pot ni imaginar-se la viva a la rereguarda, només viu per a la lluita aferrissada i, gairebé, suïcida. Les seves actuacions mostrades en la tenebra de la nit, en paisatges arrasats pel combat contrasten amb el lirisme dels records de la seva família abans de ser assassinada.

La pel·lícula és, com no podia ser d’altra manera en el cinema de Tarkovski, d’una posada en escena superba amb una fotografia en blanc i negre i uns paisatges i uns enquadraments magnífics. La llum de la nit, la força del riu i dels boscos, la densitat de l’aigua -fins i tot, quan al final, uns soldats recullen documentació a un edifici berlinès, i cau la cendra, és com si plogués l’aigua-, tot plegat té un efecte poètic. El metratge és ple d’escenes magistrals: el flirteig amorós d’uns militars soviètics en un bosc amb un increïble petó suspès a l’aire, els cadàvers de nens exposats pels nazis amb un cartell macabre que els penja del coll; tota la seqüencia de l’ocupació de la capital alemanya, treta de noticiaris però intercalada molt bé entremig de la història de ficció.

La infància d’Ivan és una pel·lícula notable, construïda en base al lirisme i el simbolisme, que es presenta com un al·legat contra la guerra, a la que es visualitza simbolitzada en la foscor, la destrucció i el dolor sord del personatge protagonista.

La infancia de Iván

ENLLAÇ:

http://www.servifile.com/files/Ivanovo_Detstvo.avi.html

Uau, quina pel·lícula més grandiosa! Bellíssima com poques. La biografia del pintor i religiós Rublev, especialista en pintar icones, es converteix en les mans i el talent de Tarkovsky en una obra d’art excelsa. Estructurada en base a quadres que mostren episodis cronològics successius, a la manera d’un retaule, alguns interpetats directament pel personatge i en d’altres on gairebé no hi surt, copsa l’época tardo medieval, a cavall entre finals del XIV i primeres dècades del XV, amb un detallisme poques vegades vist al cinema. Els paisatges, els arbres, els boscos, la neu, la pluja, la boira, el fum, les muntanyes, els nens, els vells, les cases, els ropatges, els instruments, els oficis, les pors, la violència, l’amor, la ignorància, la guerra, la religió i mil i un aspectes més queden reflectits d’una manera prodigiosa. És una meravella que et transporta a una altra època històrica i a una introspecció íntima de la psicologia dels personatges. Moltes escenes són d’aquestes que deixen un record inesborrable però per destacar-ne unes quantes podríem referir-nos a l’asalt dels tàrtars a la ciutat i les tortures que infligeixen a la gent i la darrera amb la construcció de la campana. La fotografia en blanc i negre, la música, els diàlegs, la direcció artística, els actors, el ritme, els decorats… tot, absolutament tot, és una meravella, una delicia per a la vista, una fascinant obra mestra coordinada pel director soviètic Tarkovsky que expressa tanta emoció i sensibilitat en el creixement emocional del pintor Rublev que dóna sentit a la consideració del cinema com a setena art. Fascinant!!! L’heu de veure.