Fastuosa, densa, hipnòtica, visualment fascinant però definitivament esgotadora la versió del mite fàustic feta pel gran director rus Alexandr Sokurov que tanca la seva tetralogia sobre el poder (després d’interessar-se per les figures de Hitler, Stalin i Hirohito) amb aquesta adaptació lliure de l’obra de Goethe. El mismíssim diable, aquí convertit en un vell decrèpit i cínic, sedueix el doctor Faust, oferint-li l’amor de la càndida Margarida a canvi d’obtenir la seva ànima. Estètitament és un film excepcional: els decorats tenen una textura tan prodigiosa que semblen construccions reals de l’epoca, igual com la il·luminació o el vestuari. Buscant referents podríem trobar des del barroc més tenebrista de Caravaggio fins al romanticisme mel·lànconic de Caspar David Friedrich. La narració argumental és espessa, i no deixa indiferent ningú: provoca el tedi o la hipnosi o tot plegat; la narració no ofereix pausa ni descans. Té moltes referències cultes (per exemple, en la simbologia dels nombrosos animals que apareixen en escena) i una voluntat de reflexionar sobre l’esperit dels homes (però que al final deixa un cert aire d’insatisfacció). No és una pel·lícula rodona i queda darrere de la grandiosa versió de Murnau, però està realitzada amb dignitat i bon gust.
ENLLAÇOS (VOSE)
la llum llibertària 