Ingobernables (Gonzalo Mateos Benito, 2015)

Documental sobre les lluites anarquistes a la Catalunya de començaments del segle XXI. Els episodis del bloqueig al Parlament, el desallotjament de Can Vies, les vagues generals, la persecució dels col·lectius llibertaris (Cas Pandora, Cas Piñata), surten recollides a través d’imatges de noticiaris, vídeos de manis i concentracions, talls d’entrevista a activistes socials, activitats als locals, cartells i actes de propaganda… En fi, un repàs a bona part de les lluites de carrer. Queda una mica fora del documental l’acció formativa dels ateneus i els centres socials (xerrades, tallers, etc.). Els protagonistes són fonamentalment la gent jove, il·lusionada i apassionada en la seva consciència de classe i la seva lluita contra el sistema. Un documental interessant per fer-se una composició de lloc de quin és l’estat de l’anarquisme i afegir un element de reflexió a les dinàmiques actuals de repensar l’anarquisme.

SONY DSC

DSC_0023

DSC_0164

DSC_0792

DSC_0808-001

atcMedia2691420934726

 

AQUÍ PODEU VEURE EL DOCUMENTAL

Fora de la natura (Ole Giæver, 2014)

Un jove d’us trenta llargs, casat i amb un nen petit es replanteja el sentit de la seva vida. Se’n va d’excursió a la muntanya per desconnectar de la rutina i allí, entre boscos, roques i llacs, pensa si la seva vida no serà una merda. Narrada amb la veu en off dels pensaments del protagonista, el sentim en les seves inseguretats: té alguna comunicació amb la dona? s’estima el fill? com fugir de les reunions familiars? Tot el film és una recreació del desitjos, les pors, les fantasies, les frustracions i les angoixes. Però les fantasies xoquen amb la realitat: quan comença a masturbar-se rere un arbre per relaxar-se apareix un caçador que els veu amb els pantalons baixats i flipa mandunguilles; corre feliç escoltant música amb els cascos però de sobte ensopega i enfonsa el peu en un toll ple de fang; la nit que ha de passar amb dues noies tampoc no surt com esperava… Els pensaments són caòtics, desordenats: desitjos sexuals i desitjos d’afecte, records de la infància, etc. La immensitat del paisatge muntanyenc permet abandonar  les convencions socials i l’autocensura. El pensament es converteix en una espai d’alliberament total per al protagonista. Aquest jove ben plantat fuig de la seva rutina per trobar un sentit a la vida. Però el gran descobriment és que la vida potser no te un gran sentit amb majúscules, més enllà del plaer de disfrutar amb les persones que tenim a prop i amb les oportunitats que la vida ens posa al davant.

Aquest film és una estimable road movie introspectiva, amb un protagonista senzill i tendre. Les seves inseguretats són sinceres i els seus pensaments podrien ser plenament universals. Una estranya pel·lícula, una mica minimalista que sense contenir cap element dramàtic en particular aconsegueix deixar una petjada inesborrable en l’espectador, la petjada d’haver compartit amb el protagonista una fugida purificadora enmig de la natura.

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=41398&highlight=mot+naturen

 

La professora d’història (Marie-Castille Mention-Schaar, 2014)

Extraordinari film sobre una professora d’història d’un institut i sobre una classe amb joves complicats i amb molta diversitat (ètnies, religions, etc.). Res de nou: l’alumnat escolta música amb els cascos posats, juga amb el mòbil tota l’estona, xinxa les companyes, crida, fa bromes pesades i, mentre tant, les dues alumnes que són realment estudioses viuen marginades per la resta. La professora és una dona de mitjana edat a qui agrada la seva professió; imposa la seva autoritat a classe, però sense cridar ni perdre els papers. Intenta ensenyar la història amb rigor, però davant d’unes alumnes que estan completament desmotivades i sense autoestima. Llavors se li ocorre que tota la classe es presenti a un concurs nacional sobre tema concentracionari. Com no podia ser d’altra forma, les alumnes reben l’encàrrec amb apatia, però poc a poc l’encàrrec es converteix en projecte enriquidor i apassionant. La pel·lícula recull magistralment aquesta evolució dels joves: el del treball col·lectiu, amb companyes que no formen part del petit grup d’afinitat; les diferències deixen de ser un problema i esdevenen un valor afegit; descobreixen l’empatia per les persones que pateixen (encara que no les coneguin); es posicionen críticament sobre la memòria històrica, etc. No espereu escenes de sexe ni de violència gratuïta sinó una sensible reivindicació de l’educació en la transmissió dels valors socials, sobre l’ofici d’educar i sobre la necessitat de la memòria històrica. Una realització cinematogràfica molt àgil i unes interpretacions creïbles per part de tots els actors fan d’aquest film una obra rodona ben narrada i molt agradable de veure.

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

Imagen de La profesora de historia (Les héritiers)

PER VEURE-LA EN LÍNIA

Ver Les héritiers (La profesora de historia) (2014) online

Jimmy’s Hall (Ken Loach, 2014)

El darrer film del gran Ken Loach. Una biografia de l’activista irlandès James Gralton que als anys vint i trenta va crear un centre social en una zona rural, que es dedicava preferentment a l’ensenyament del ball. El ball com un element de la cultura popular que servís per a la transmissió dels valors de classe i de poble. Les forces vives (els terratinents, l’església catòlica, la policia, etc.) els acusen d’estendre els ideals subversius del comunisme i de l’ateisme i els fan la vida impossible. El cert és que no van del tot desencaminats perquè la solidaritat dels amics de Jimmy es posa a prova en les accions col·lectives contra els desnonaments d’algunes famílies de les seves terres. La pel·lícula està basada en fets reals. El personatge que retrata Loach va existir històricament i, de fet, és l’únic activista que va ser deportat (als Estats Units) sense un judici previ. La recreació de Ken Loach és impecable en l’ambientació històrica (els escenaris, el vestuari, els paisatges, la llum, etc.), encara que té el problema d’una realització molt fluixa, on tots els personatges no només són molt maniqueistes -una característica habitual del director anglès- sinó força superficials i més aviat poc creïbles. L’argument no acaba de rutllar i es desinfla al poc de començar. La història d’amor, ficada amb calçador, entre el protagonista i una noia de qui està enamorat tampoc no s’acaba de desenvolupar satisfactòriament. A nivell polític té la gràcia de mostrar un centre social autogestionat de fa cent anys. Una llàstima perquè el veterà director anglès té una sòlida carrera a les seves espatlles i ha fet pel·lícules molt millors.

 

PER VEURE-LA EN LÍNIA

http://gnula.nu/drama/ver-jimmys-hall-2014-online/

El rei dels porcs (Yeon Sang-ho, 2011)

King of Pigs (Korean Film 2011)

Un film d’animació sobre l’assetjament escolar o, per a ser més exactes, sobre la pervivència dels traumes de la infància i adolescència en l’edat adulta. La història està ambientada a l’època actual quan dos amics de l’institut es retroben al cap de quinze anys dels estudis. Allò que els unia, però, era una esgarrifosa història de mobbing que se’n explica en varis flashbacks per culpa d’un grupet de fatxendes que els tenen fastidiats amb maltractaments verbals, psicològics i físics. La violència dels forts és permanent, a cada racó a cada moment, i no busca altra cosa que la submissió i obediència dels dèbils. Al centre educatiu es crea un sistema piramidal de poder: els grans extorsionen els petits, conformant una cadena del poder autoritari. Els cops, les empentes, les amenaces i les vexacions són les grans protagonistes. Però aquestes escenes de violència se succeeixen davant la impotència i submissió de les resta dels nois de l’institut i la invisibilitat del professorat, que no fa res per conèixer i/o acabar amb els maltractaments. La pel·lícula però entra en el context social que dóna vida a la violència i apunta com a causes remotes com la desestructuració de les famílies o l’obsessió pel consumisme que genera frustració en el joves més pobres que es veuen a si mateixos com a fracassats si no disposen de la roba de marca o de l’últim model de l’aparell electrònic. Així, l’enllaç de les situacions d’assetjament a l’institut i els episodis de les vides familiars dels nois veiem com s’articula un sistema d’opressió. La violència és de tal nivell que sempre veiem cares de joves nafrats i actituds irades. Aquesta situació culmina amb l’amenaça d’un dels joves de suïcidar-se davant de tothom per denunciar la seva ràbia i perquè els records de l’institut siguin per sempre amargs a la resta. La pel·lícula alterna els episodis dels dos companys a l’institut amb les seves vides al cap de quinze anys. Tots dos porten el trauma de la violència incrustat en el cervell, sense poder-se’n desfer i els condiciona la relació amb la família i els amics. Sembla que el missatge de la pel·lícula és que la violència embruteix per igual els qui la practiquen i els qui la pateixen.  Visualment és dura però resulta molt interessant per obrir el debat en relació al mobbing als centres educatius.

vlcsnap-2013-06-04-15h58m12s125

This is Chul. You'd better not mess with him.  A scene from the animate Korean film The King of Pigs, being shown at the 2012  Fantasia  Film Festival.

King of the Pigs

King of the Pigs

The King of Pigs

The King of Pigs

The King of Pigs

King of Pigs, Still, D: Yeun Sang-ho Korea 2011, 97 min

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

El rei dels porcs (VOSE) a You Tube

 

La sal de la terra (Wim Wenders, Juliano Ribeiro Salgado, 2014)

Un documental sobre la figura del fotògraf Sebastião Salgado. Repassa l’obra i la seva especial manera de treballar, sempre a prop de les persones, sempre a prop dels marginats. En realitat, és molt més que això; amb una narració pausada, atenta als detalls, veiem passar una determinada mirada al món, a allò que és essencial. Reportatges que l’han fet famós, com les mines d’or a cel obert, els genocidis entre hutus i tutsis, els camps de refugiats africans de les Nacions Unides, la guerra de Iugoslàvia, els pobles indígenes de sudamèrica, les tribus de l’Amazones o la Polinèsia i la seva darrera gran creació, “Genesis”. En fi, la visió humana dels horrors i la generositat.  Fascina veure la seva capacitat per a l’empatia amb la gent que pateix el dolor i la connexió amb gent de tota mena de cultures del món;  tot això, a banda del talent com a fotògraf.

No estem davant exactament d’un documental biogràfic, sinó d’una recreació visual en clau poètica sobre l’essència de l’ésser humà i la seva relació amb el medi natural (l’home és la “sal de la terra”). El gran missatge: al marge de les guerres i de l’especulació, en les societats humils és possible viure amb un temps diferent, amb respecte a les persones i als éssers vius i malgrat totes les misèries que són recollides pel gran fotògraf és possible transmetre un missatge d’esperança. L’episodi de la regeneració forestal a la finca de la família Salgado és un exemple magnífic. Molt recomanable.

ON VEURE EL FILM?

http://200peliculas.tumblr.com/post/117513967771/1831-the-salt-of-the-earth-wim-wenders

 

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

https://i0.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004189643.jpg

https://i1.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004567521.jpg

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

La platja llarga (Ariadna Costa, 2015)

Documental "La Platja Llarga" -1

Documental sobre la lluita ciutadana contra el projecte de construcció d’un passeig marítim a la Platja Llarga de Tarragona, un dels pocs trams de costa verge que queden a la ciutat. La iniciativa, del Ministeri de Medi Ambient, era desastrosa; es venia com un projecte sostenible, però no ho era. Així, els materials constructius es portaven de tot el món, es construïa un mur de ciment enorme, talaven un munt de metres del bosc de la marquesa i, el que feia més angúnia, obria les portes a la urbanització massiva de l’altra banda dels passeig. La gestió de l’Ajuntament no va poder ser pas gaire millor. El regidor d’urbanisme d’aleshores, Jordi Sendra, per CiU, està magnífic en el seu rol de polític cínic. Justifica la construcció del passeig perquè la platja és de tothom i no pas d’uns privilegiats o que l’Ajuntament hauria pogut informar més del projecte però que, és clar, tampoc no podien anar casa per casa a explicar-lo. Al final, un greu error administratiu (les expropiacions de finques es van fer abans que el projecte del ministeri estigués aprovat definitivament) i les constant accions de protesta de la Plataforma Salvem la Platja Llarga, encapçalada per l’activista Lola Paniagua, van aconseguir salvar un dels espais naturals més emblemàtics de la capital tarragonina.

Aquest documental retrata els vuit anys que el litigi entre poder polític i poder popular va estar en àlgid. És molt àgil narrativament i té l’al·licient que, per una vegada, acaba bé.

VEGEU EL DOCUMENTAL

La Platja Llarga.

Els internats de la por (Montse Armengou i Ricard Belis, 2015)

Impactant documental sobre els centres d’internament de menors durant la segona meitat del segle XX a l’Estat espanyol. Escoles religioses, preventoris antituberculosos, centres d’assistència social eren els llocs on s’ingressava els nens orfes, els fills de mares solteres, de famílies pobres o de pares empresonats. L’ambient era fosc i retrògrad, basat en la imposició autoritària dels conceptes d’autoritarisme i obediència. En general, això ja se sabia; el que fa el documental ara és descobrir la cara més sinistra: les tortures físiques (a un nen el sostenien a l’aire aixecant-lo per les orelles i després el deixaven caure en sec al terra; a una nena la sotmetien a descàrregues d’electroxoc al cap); abusos sexuals (una nena era obligada a practicar fel·lacions a un capellà i un nen era penetrat analment per un altre); experiments mèdics (una noia li van posar unes boles als pulmons per al tractament d’una tuberculosi que no tenia de cap de les maneres perquè el metge pogués fer pràctiques i tot plegat sense que la mare en sabés res); venda de nens (un nen va ser venut a un guàrdia civil que l’explotava laboralment), etc. Així un munt d’històries molt sòrdides, que deixen entreveure les misèries d’un règim que encara hi ha gent que avui dia el defensa. Històries que, en alguns casos, s’expliquen per primera vegada i que reflecteixen un munt de patiment per a les víctimes, aleshores nens petits i ara homes i dones grans. També es recullen els munt de seqüeles que aquestes persones han arrossegat la resta de la seva vida. Tot i així, el testimoni més imponent és el d’una dona que ho va denunciar en el seu moment escrivint articles i un llibre on explicava les misèries d’aquests centres d’internament amb la idea base que ella no volia ser una víctima amargada. I ho va aconseguir. També n’hi ha un altre de testimoni  impactant, el d’un home que comenta que al moment dels maltractaments li posaven de fons música del Lluís Llach i que ara és incapaç de sentir les seves cançons, que li passa el mateix que els jueus amb la música de Wagner. Un documental magnífic que no us heu de perdre i que podeu visionar al repositori dels programes del “Sense ficció” de Televisió de Catalunya.

Imagen del documental 'Els internats de la por'.

Per veure’l en línia

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/els-internats-de-la-por/video/5510334/

Rosario Dinamitera, la historia de una miliciana (Mamen del Cerro, 2015)

Documental produït per Radio Nacional de España sobre la miliciana Rosario Sánchez Mora (1919-2008), cèlebre per la seva valentia i per haver-li dedicat un poema Miguel Hernández. Nascuda en una família humil, ingressa a les joventuts socialistes quan encara és adolescent i des de llavors, es dedica en cos i ànima al compromís polític. Conté emocionants talls de veu de la protagonista on explica les vicissituds de la guerra: la sublevació feixista de juliol del 1936, la instrucció militar en les unitats de xoc, la lluita a Somosierra en primera línia de foc, la pèrdua d’una mà, la dispersió de la família, etc. Reflexions sobre la participació de la dona a l’exèrcit, la violència de la guerra, les misèries de la postguerra… Molt ben realitzat, aquest documental radiofònic aplega la narració de Rosario en primera persona al costat de registres radiofònics dels anys de la guerra i la intervenció d’historiadors.

PER ESCOLTAR-LO

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SRDOCU/mp3/0/6/1426329227760.mp3