Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

638 maneres d’assassinar Castro (Dollan Cannell, 2006)

Fascinant documental sobre els centenars d’intents d’assassinat contra Fidel Castro. Sí, centenars. Més de sis-cents, convenientment catalogats segons les diferents administracions i presidents nord-americans; segons els mètodes, tradicionals (com el del franctirador o el de l’explosiu sota la tribuna presidencial durant un acte públic) o imaginatius (posar explosiu en un cigar); segons els portés a terme la CIA directament o a través d’intermediaris (sicaris, màfia, etc.) o bé els comesos per les organitzacions cubanes anticastristes. El cas és que tots els intents d’acabar físicament amb el líder cubà van fracassar. També els intents de liquidar-lo políticament. Alguns són francament delirants. Un producte a les sabates havia de fer-li caure la barba i una droga durant una entrevista televisiva l’havia de fer quedar en ridícul. El documental és fascinant perquè el director ha aconseguit reunir els principals conspiradors. Tots ells es mostren alegres i expliquen les batalletes amb orgull. Els talls d’entrevista s’il·lustren amb imatges de ficció tretes de l’època o més actuals on es recreen les temptatives. El gran protagonista, però, és l’escandalosa política imperialista dels Estats Units.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

Links a Descargacineclasico

 

 

 

 

La plata i la creu (Harun Farocki, 2010)

Documental (en realitat una instal·lació visual) d’arqueologia del colonialisme. A partir del quadre “Descripción del Cerro Rico e Imperial Villa de Potosí”, realitzat pel pintor Gaspar Miguel de Berrío l’any 1758, el director ens mostra els detalls de l’obra que evidencien l’estratificació social: els barris dels rics, els barris dels comerciants, els barris dels treballadors; com són les cases dels uns i dels altres; on són les dones i els nens, i els esclaus; la força de l’Església catòlica, etc. La càmera recorre amb detall cada racó de la populosa ciutat minera, una de les més importants dels continent. De vegades, la imatge es divideix en dues parts: en una, un detall del quadre ampliat al màxim ens mostra com era la ciutat al segle XVIII i, a l’altra, la mateixa zona en l’actualitat. Val a dir que l’obra de Berrío dóna molt de joc, perquè està plena de detalls de la ciutat i de la gent que un no se’ls  acaba mai. De seguida, el contrast entre la ciutat vella i l’actual ens serveix per donar significat polític a uns espais que d’altra banda serien meres descripcions pintoresques. El documental, llavors, deixa de ser una mera recreació geogràfica i esdevé un manifest polític contra el colonialisme i l’opressió. Formalment, el documental és molt relaxant i està concebut amb un to una mica minimalista que a alguns espectadors els podrà sembla avorrit però a nosaltres ens agrada. És d’aquells documentals fets amb una idea genial, amb poc pressupost i poc mitjans però un resultat més que digne.

Concepto y realización: Harun Farocki. Imagen: Ingo Kratisch. Edición: Christine Niehoff. Postproducción, management, sonido: Matthias Rajmann. Narración: Cynthia Beatt. Traducción: Michael Turnbull. Producción: Harun Farocki Filmproduktion, Berlin. Formato: video (doble proyección), color, sonido, 17 min. (Loop), Alemania, 2010. Producido para la exposición The Potosí Principal, comisariada por Alice Creischer, Max Jorge Hinderer y Andreas Siekmann Venues MNCARS – Museo Nacinal Centro de Arte Reina Sofia, Madrid / Spain; HKW – Haus der Kulturen der Welt, Berlin / Germany; Museo Nacional de Arte and Museo Nacional de Etnografía y Folklore, La Paz / Bolivia.

Concepto y realización: Harun Farocki. Imagen: Ingo Kratisch. Edición: Christine Niehoff. Postproducción, management, sonido: Matthias Rajmann. Narración: Cynthia Beatt. Traducción: Michael Turnbull. Producción: Harun Farocki Filmproduktion, Berlin. Formato: video (doble proyección), color, sonido, 17 min. (Loop), Alemania, 2010. Producido para la exposición The Potosí Principal, comisariada por Alice Creischer, Max Jorge Hinderer y Andreas Siekmann Venues MNCARS – Museo Nacinal Centro de Arte Reina Sofia, Madrid / Spain; HKW – Haus der Kulturen der Welt, Berlin / Germany; Museo Nacional de Arte and Museo Nacional de Etnografía y Folklore, La Paz / Bolivia.

Resultat d'imatges

ENLLAÇOS

No n’hi ha, tot i que actualment (setembre de 2016) es pot veure en una exposició sobre Harun Farocki a la Fundació Tàpies de Barcelona.

 

 

Made in Dagenham (Nigel Cole, 2010)

La vaga de dones a una factoria de la Ford a Dagenham (Londres) l’any 1968 demanant cobrar el mateix salari que els homes: mateixa feina, mateix sou. Basada en fets reals. El tema és molt llaminer, però la pel·lícula és fluixeta, superficial, tova i plena d’estereotips i caricatures. Recull la determinació de les dones per un salari just, la presa de consciència, algunes assemblees, les reunions amb els representants sindicals i empresaris i, finalment, les relacions familiars. Una d’elles és frívola, una altra és mica agressiva sexualment, una de més edat és dependent psicològicament del seu marit, etc. El detonant de la seva determinació és quan una d’elles, Rita, la que després tindrà el lideratge en la lluita, descobreix indignada l’enèsim càstig físic d’un mestre al seu fill i va a l’escola a queixar-se’n. Una altra mare pren la mateixa actitud i finalment tenen èxit i, de pas, aprenen dues coses: una, que la unió fa la força i que la lluita es justifica amb una bona causa; i dos, que les dones pateixen una opressió específica dins del sistema capitalista, afegida a l’opressió de classe. És la presa de consciència i el detonant de la revolta: Rita puja a una cadira i s’adreça a les companyes perquè vagin a la vaga i perquè lluitin per la plena igualtat salarial amb els homes. Els líders sindicals, tot homes, són dibuixats com uns aprofitats i uns hipòcrites; els empresaris, tot homes, com uns egoistes sense escrúpols; els marits com uns ineptes a casa i uns insensibles. En fi, els homes, com les dones abans, són pura caricatura. La pel·lícula, en la línia d’un telefilm amable de sobretaula se segueix fàcilment per la seva narració lineal i previsible al cent per cent. Una mort inesperada al mig de la lluita acabarà de donar energies a les dones fins al desenllaç final. El moment més interessant, però, no arriba fins als títols de crèdit final, amb talls d’entrevistes a les protagonistes de veritat, quaranta anys després dels fets, i a algunes filmacions de l’època. L’estètica cursi i embafosa que acompanya tota la pel·lícula desapareix i per uns breus instants assistim a un cant a la solidaritat i a la consciència de classe; els estereotips i la caricatura són substituïts per treballadores reals i acaben sent els millors moments de tota la història.

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in DagenhamMade in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

Made in Dagenham

PER VEURE-LA

Enllaços a RebeldeMule

La isla – Archivos de una tragedia (Uli Stelzner, 2009)

“Llegó la hora de conocer verdades. El pasado no se olvida. Aquí pasó la guerra. Consecuencias mortales, aniquilamientos letales. Tu nación se llenó de violación, ejecución, desaparición. Cuántas almas tendidas! Tantas muertes conocidas! El tiempo corre y vuela. Bienvenido a realidad guatemalteca”.

Extraordinari documental sobre els horrors de la dictadura de Guatemala a la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle passat. L’origen es troba en la descoberta casual de l’ingent fitxer de la Policia Nacional abandonat en un antic centre de detenció anomenat “La Isla”, ara en ruïnes. És el lloc on torturaven i mataven als opositors polítics, als líders sindicals, als intel·lectuals dissidents, als professors i alumnes universitaris i, en general, a milers de persones víctimes de procediments arbitraris. Els fitxers abandonats són milers de lligalls amb un total de milions de documents que registren amb detall les detencions, tortures i assassinats d’aquestes desgraciades víctimes. Els arxivers salven la documentació, la classifiquen i la descriuen; en fan còpies en suport digital i faciliten el seu accés a als investigadors. És una feina èpica per fer accessible una paperassa que s’amuntega al terra. D’altra banda, alguns usuaris recorden l’infern que va suposar la dictadura, quan cremaven als detinguts, els amputaven les extremitats o els llançaven des de l’avió… Fins i tot una carta de l’ambaixada nord-americana justificava els assassinats i les tortures, però s’escandalitzava dels excessos i el sadisme dels agents. Dos germans expliquen com la seva família va desaparèixer gairebé tota: els oncles, les tietes, el pare, els germans, els cosins, l’àvia, etc.; grans i joves, homes i dones, tots assassinats o, encara pitjor, desapareguts. El moment de descobrir la veritat és un autèntic trauma perquè alguns encara conservaven una petita esperança de trobar amb vida als seus éssers estimats. Alguns parlen amb orgull de la dignitat dels pares que van lluitar per una societat més justa i dels que van plantar cara a la dictadura. Ara, la recuperació dels arxius permet documentar els assassinats i les tortures.

El documental barreja amb molta sensibilitat el testimoni de les persones que van patir la violència amb el dels arxivers, les notícies o talls d’entrevistes tretes de velles vídeofilmacions, de pèssima qualitat però eloqüent informació un cop es contrasta amb les evidències dels documents d’arxiu. Alguns interludis de música de contrabaix tocada als mateixos escenaris de La Isla i d’un raper que canta hip-hop atorguen una suavitat al conjunt que d’altra manera es faria insuportablement dur. El documental no furga en la violència per si mateixa sinó que explica l’acció dels diferents agents encarregats de la repressió política: la policia, l’exèrcit i els paramilitars. Al final, alguns dels testimonis parlen de la infelicitat permanent en què es va convertir la seva vida, fins i tot, de nens petits que van perdre els pares i després mai no van poder disfrutar de la vida. És un documental magnífic, imponent, èpic. Molt recomanable.

COM VEURE-LA?

Els enllaços a “Patio de butacas”. Cal registre previ.

El pa nostre de cada dia (Nikolaus Geyrhalter, 2005)

Documental sobre la mecanització de l’agricultura i la ramaderia a l’Europa actual. Sense diàlegs ni narració, mostra exemples de la indústria alimentària: les màquines i els processos per regar, ensulfatar  o recollir les fruites i verdures, habitualment en hivernacles, i les granges i escorxadors per tractar els pollastres, les vaques o els porcs des del naixement, creixement, mort i esquarterament en naus immenses. Tant en un cas cas com en l’altre se segueixen uns processos en sèrie, com si fabriquessin automòbils. No importa si es tracta d’obtenir llet de les vaques o de tallar els peix de les piscifactories. Una màquina talla el cap dels pollastres vius en un segon. Visualment, sembla un ballet mecànic. Fins i tot l’esquarterament dels animals es practica amb moviments especialitzats i precisos, ja siguin fets per braços de màquines o d’humans. No cal ni dir que les condicions en què viuen els animals són veritablement horribles: les gallines d’una granja són amuntegades en una galeries llarguíssimes, en diversos  pisos i amb llum artificial. Recorden els camps de concentració nazi que hem vist tantes vegades en fotografies o filmacions. Les verdures reben el mateix tractament intensiu: unes tomaqueres plantades en uns petits sacs amb terra creixen altíssimes en un hivernacle gegant, enganyades pel microhàbitat artificial. També són unes màquines molt sofisticades les que sacsen les rames del olivers i unes altres les que recullen les olives del terra. Tot plegat en unes plantacions gegantines d’extensió.

Els treballadors que surten a la pel·lícula també donen una imatge llastimosa. Sembla que tinguin unes condicions laborals molt precàries, pel que es dedueix veient-los en acció. Treballen com autòmats, repetint una vegada u una altra la mateixa acció, sovint amb poca llum i sense cap comunicació entre ells. Collint centenars de coliflors o milers de tomàquets, classificant animals o esquarterant-los. Mengen al lloc de treball, porten taps a les orelles contra el soroll, estan aïllats… màquines humanes en un entorn de pura alienació. Com ens recorden els textos sobre l’alienació de la classe obrera a les fàbriques d’automòbils franceses que Simone Weil va escriure fa vuitanta anys a “Diari de fàbrica”.

Potser inspirant-se en l’estil minimalista de la pensadora francesa, Nikolaus Geyrhalter construeix el seu documental amb una estructura molt formal: càmera fonamentalment estàtica en contraposició amb alguns tràvelings frontals o laterals, composició simètrica, plànols de llarga durada, etc. conformant un collage visual. Sense narració verbal ni música d’acompanyament, ofereix un descripció distòpica de la gran indústria alimentària com un monstre indesitjable; un panorama sinistre d’explotació dels animals i les plantes i d’alienació per a les persones.

UNSER TÄGLICH BROT

Besamung

UNSER TÄGLICH BROT

Pause_Huehner

Schlachtbank

Schweine

Pause_Schweine

Spargel

UNSER TÄGLICH BROT Pause Salz mini

Landwirtschaft

PER VEURE LA PEL·lÍCULA

http://www.rebeldemule.org/foro/documental/tema2565.html

 

Un film inacabat (Yael Hersonski, 2010)

Aquest és un assaig sobre la propaganda nazi que resulta molt inquietant perquè mostra fins a quin les imatges de la realitat que es feien servir en els documentals eren construïdes minuciosament. En acabar la II Guerra Mundial es van localitzar quatre bobines amb prop d’una hora de filmacions fetes al maig de 1942 al gueto jueu de Varsòvia. Algunes, a més, estaven rodades a tot color. En el seu moment, no es van arribar a muntar i el documental que havia de ser va quedar inacabat. Tampoc no se’n conservava cap guió de rodatge ni cap informació complementària que permetés endevinar el caràcter i la funció de la propaganda. No obstant, la combinació d’escenes d’una pobresa extrema (gent famolenca buscant restes de menjar a les escombraries o persones mortes abandonades al carrer davant la indiferència dels transeünts) al costat d’altres d’una gran opulència (un dinar en un restaurant de luxe, un ball alegre o dones molt ben vestides) deixaven entreveure una clara finalitat de propaganda antisemita: la indiferència de la raça jueva davant del patiment dels seus. Moltes d’aquestes imatges s’han fet servir des d’aleshores en tota mena de documentals històrics per mostrar tal com era la vida als guetos.

Dècades després, van aparèixer unes altres filmacions amb les tomes falses d’aquest documental. Unes vegades es descartaven perquè en el camp visual apareixia per error algun operador de càmera o algun membre de les SS; d’altres, perquè no s’havia assolit prou dramatisme. Així, veiem diferent tomes sobre la retirada d’un cadàver del carrer o  l’aparador d’una botiga d’alimentació quan hi entra una dona ben vestida. Veiem les mateixes escenes repetides en diferents formes. Amb aquest material, la directora israeliana Yael Hersonski reconstrueix les circumstàncies del rodatge i el resultat no pot ser més inquietant. Aplegant el testimoni de supervivents d’aquell període, el dietari  del cap suprem del consell jueu (que va participar ell mateix en el rodatge i descriu el making off d’algunes de les escenes) i d’altres dietaris que molta gent de diversa condició social i cultural, per compromís polític, va escriure durant aquells mesos, per documentar el fets que tenien lloc al gueto. També s’han recuperat les actes del director de rodatge, de quan va ser cridat als anys seixanta en qualitat de testimoni en el judici contra el màxim responsable nazi del gueto. En les seves declaracions, el cineasta delega en el seus superiors l’autoria del documental i explica que ell es limitava a obeir ordres sobre el que havia de filmar i de com fer-ho. També mostra molt poca empatia per les condicions de vida dels habitants i poca capacitat d’autocrítica. Amb aquestes fonts documentals, sabem com van rodar bona part de les imatges: una escena del teatre on la gent riu divertida va anar precedida de crits, amenaces, cops i detenció d’alguns espectadors, per part de les SS i la insistència perquè riguessin espontàniament davant de la càmera; la sortida ràpida i atemorida dels interns d’una presó va anar precedida del rumor que anaven a ser afusellats tot seguit; les imatges de transeünts passant despreocupadament davant dels cadàvers del carrer era una ordre de la temible policia alemanya que manava que sobretot no miressin les persones que estava estesa; les corredisses pel carrer s’animaven amb trets a l’aire per provocar el pànic de la gent, etc. També les escenes d’opulència es rodaven de la mateixa manera. Llegint el dietari del líder del consell jueu, Adam Czerniaków, veiem que tot allò no podia acabar bé. És esfereïdora la imatges de les persones que miren de reüll a la càmera: no és una mirada de curiositat sinó de por. Efectivament, perquè pocs mesos després començaren les deportacions massives de jueus als camps d’extermini.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços via Torrent