Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.
L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.
Veig aquesta pel·lícula i de seguida penso en Hanna Arendt i la banalitat del mal. Els darrers dies de la Segona Guerra Mundial un soldat alemany destinat a Polònia en una unitat ja rendida és identificat com a oficial de les SS per part d’una dona. L’acusa d’haver matat la seva filla durant un bombardeig. És empresonat i interrogat repetidament perquè confessi els seus crims. En espera de judici, comparteix cel·la amb delinqüents comuns i, uns mesos després, amb presos alemanys (membres de l’exèrcit, de la policia, nazis, civils, etc.) acusats de diferents delictes. Alguns es declaren innocents, com el protagonista. Un d’ells és un noi que treballava de conductor i durant la guerra el van fer portar els camions que funcionaven com a petites cambres de gas. Per a ell semblava una feina desagradable i més aviat traumàtica, però en el seu moment la va acceptar i ara serà condemnat a mort. Mentre el prenen per penjar-lo s’amaga, crida i plora perquè no vol morir. En el seu internament durant mesos, el protagonista, un jove de dinou anys, que només va combatre en batalla un dia, des d’un tanc, i sense matar ningú, descobreix els horrors de la guerra, de la impunitat amb la qual es mata, de la fragilitat de la vida…
Aquesta pel·lícula excepcional tracta el drama dels judicis immediatament posteriors a la guerra amb molt de realisme i crea en l’espectador una sensació d’angoixa que arriba fins al desenllaç final. També és molt bona perquè ajuda a reflexionar sobre la capacitat de les persones per acostumar-se i sobreviure a la violència. Magnífica interpretació de l’actor principal, Sylvester Groth, i en la direcció, de l’alemany Frank Beyer. Basada en fets reals.
Un cantant de country retirat, divorciat i amb problemes amb l’acohol arriba a una benzinera que porta una dona jove, vídua i amb un fill petit. Tots dos acaben formant una nova parella. La pel·licula no té massa argument i gira al voltant de la tendresa i de les segones oportunitats a la vida. Sobre els esforços per refer una família a partir de trencaments anteriors. Robert Duvall protagonitza aquesta història d’un home que vol reconciliar-se amb la seva ex i recuperar la filla a la que fa moltíssims anys que no veu; recuperar l’autoestima i compondre novament… És també una pel·lícula sobre l’exercici de la paternitat; sobre la catarsi de la música (les cançons, una via d’expressió dels sentiments) i, finalment, sobre la religió. “Tender Mercies”, traduïda aquí com “Gracias y favores”, és una pel·lícula tranquil·la, ben narrada, bona fotografia i bones interpretacions.
Biografia de John Reed, el periodista i activista nord-americà que va enviar reportatges sobre la Revolució Soviètica i es convertí en una celebritat. Va formar part d’un cercle d’intel·lectual d’esquerra, d’entre els quals Emma Goldman i Eugene O’Neill. La pel·lícula recrea l’ambient polític i social als Estats Units, des del punt de vista d’aquest grup. Reed s’enamora de Louise Bryant, també reportera i partidària de l’emancipació de la dona. El film recrea la relació de parella de tots dos en l’època de la I Guerra Mundial i de la revolució a Rússia. El metratge és llarg i es deixa veure amb gust, encara que el leitmotiv són les contradiccions dels discurs socialista constantment confrontat amb la realitat; així la visió inicial positiva de comunisme es va fent més escèptica fins a esdevenir-ne crítica. També mostra les divisions internes entre les organitzacions anticapitalistes i la por que generaven dins dels sistema. No obstant, podríem dir que la trama s’acaba centrant més en la relació de parella dels dos protagonistes, mostrada d’acord amb la moral sexual dels anys hippies, de quan es va rodar el film, que no pas de l’època victoriana quan tenen lloc els fets. La part que més ens agrada, però, són les entrevistes als testimonis reals dels personatges històrics, persones octogenàries al moment del rodatge, que no s’estan de donar la seva opinió amb desimboltura i de deixar anar unes quantes xafarderies. La presència d’aquests personatges reals atorga un punt d’autenticitat a una pel·lícula de ficció, que tot i mantenir l’interès fins al final no deixa de tenir certs clixés del cinema comercial de Hollywood, encara que el simple fet de mostrar en pantalla les figures de Trotsky i Lenin devia provocar urticària a més d’un.
Tot es veure aquesta pel·lícula i pensar en la la tènue línia que separa la llei del delicte. Basada en fets reals. La història d’un agent policial en crisi que denuncia les múltiples formes de la corrupció del cos i inculpa molts dels seus companys. La corrupció comença amb petites irregularitats durant la persecució dels delictes i que es justifiquen amb l’excusa de fer la feina bruta de netejar la ciutat de persones indesitjables. Però en un segon nivell la corrupció continua per l’afany de lucre i finalment per la necessitat de tapar-ho tot. Llavors, la diferència entre un policia i un delinqüent acaba desapareix. La pel·lícula és molt bona perquè està plena de detalls i de matisos sobre la psicologia dels policies, dels delinqüents, dels periodistes i dels jutges. Els grans protagonistes són, però, les clavegueres de l’Estat, les escoltes il·legals, els suborns, els confidents… És una pel·lícula rodona per la intel·ligència i credibilitat del guió, per les magnífiques interpretacions dels actors, per la fotografia, la música i la realització, en aquest darrer cas a càrrec del mestre Sidney Lumet. Obra mestra.
Magnífica biografia del metge i pedagog polonès Janusz Korczak. El film se centra específicament en el seu esforç per salvaguardar la integritat dels nens d’un orfenat jueu a Varsòvia durant l’ocupació alemanya a la II Guerra Mundial. És interessant perquè a pesar de la barbàrie de l’antisemitisme preserva uns valors d’humanitat i, molt especialment, de respecte a la infància. L’orfenat que ell dirigeix és caracteritza per donar als alumnes tot el respecte del món i tot l’autonomia, però autonomia de veritat: els nens són els que formen assemblees per jutjar i -si és el cas- imposar correctiu a les faltes comeses pels altres nens o, fins i tot, els adults. Una altra característica és la importància del joc com a eina didàctica i de cohesió social: un dia que Korczak entra a l’orfenat molt rabiós per la violència que veu al carrer el primer que fa és jugar a la locomotora amb els nens. Impressionant. L’afecte, comprensió i tendresa que mostra pels nens és increïble.
Un altre dels elements que són presents a la pel·lícula és la crítica a l’actuació del Consell Jueu al guetto de Varsòvia: planteja el dilema entre la supervivència i el col·laboracionisme. És ètic salvar persones sanes a canvi de malalts, rics a canvi de pobres, vells a canvi de joves? Korczak no només es posiciona críticament amb un no radical a aquest regateig de la misèria sinó que rebutja la submissió al rol de víctima que els imposava el nazisme i ell mateix no es posava el braçalet amb l’estrella de David. Quan tot es perdut i els nens han de ser deportats, Janusz rebutja qualsevol componenda que l’alliberi del seu destí fatal i només ansia estar amb els nens de l’orfenat. No els abandona ni en els moments més terribles.
Una gran pel·lícula que ens apropa la figura del pedagog polonès Janusz Korczak Per cert, l’actor que l’interpreta s’assembla bastant al personatge històric i la fotografia en blanc i negre força cremada recrea l’aspecte de les imatges de l’època; l’ambientació històrica també està molt ben aconseguida, així que, es miri com es miri, ens trobem davant d’un títol important en la carrera de Wajda. Un film molt i molt recomanable.
Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.
Recreació història del successos del poble de Casas Viejas (avui dia Benalup, a Cadis), que van sacudir políticament els fonaments de la II República. El gener de 1933, un grup de pagesos anarquistes d’aquest poble proclamen el comunisme llibertari, per tal de repartir les terres i els mitjans de producció entre els camperols i, posteriorment, ataquen el quarter de la guàrdia civil. Una unitat de la guàrdia d’assalt, comandada pel capità Rojas, arriba al poble amb l’ordre d’acabar amb la revolta de la manera com sigui. Els sublevats es refugien en diverses cases on són rodejats per les forces de seguretat i, progressivament, reduïts. La contundència en la repressió policial causa la mort de molts dels pagesos i dels seus familiars (alguns moren cremats a les seves cases). En total, perden la vida uns 19 homes, 2 dones i 1 nen, d’una banda, i 3 guàrdies d’assalt, de l’altra.
Els tràgics successos commouen l’opinió pública. Es crea una comissió parlamentària per aclarir les responsabilitats i, en les conclusions definitives, es palesa el fet que alguns pagesos han estat afusellats de forma sumària, però se n’exculpa el president Azaña de tota responsabilitat criminal. El director general de Seguretat, el comandant Arturo Menéndez, va ser destituït (posteriorment, el juliol de 1936, seria detingut pels sublevats feixistes i afusellat). El va substituir Manuel Andrés Casaus, que moriria el 1934 víctima d’un atemptat. El capirà Rojas va ser jutjat i condemnat a 21 anys de reclusió per la mort de 14 persones. El juliol de 1934, 26 pagesos de Casas Viejas van ser jutjats per possessió d’armes i actes contra les forces armades i 16 foren condemnats a penes de presó.
Amb aquests fets tan tràgics i prop de complir-se el cinquantè aniversari, José Luis López del Río va realitzar una singular i, gairebé, èpica pel·lícula de recreació dels fets històrics. Singular, per l’exhaustivitat amb què es va documentar el guió reproduint passatges de llibres i diaris de l’època, de les actes judicials i dels diaris de sessions de les Corts. Alguns dels actors són supervivents dels fets (que s’interpretaven a si mateixos, cinquanta anys després); la resta, són familiars directes o membres de grups de teatre amateur. Es construeixen força decorats, que reprodueixen fidelment els escenaris originals. Rodada amb pocs mitjans econòmics i constants problemes financers, pateix diverses aturades en el rodatge i molts retards en l’estrena i exhibició posterior.
El resultat, és a mig camí entre el cinema amateur, el document històric i el pamflet polític. El muntatge, amunt i avall en la cronologia dels fets, escenes en blanc i negre i altres en colors, el constant canvi de punt de vista i de personatges, la voluntat extrema per la fidelitat històrica i altres elements observats confereixen a la pel·lícula una factura força estranya. La descripció de la misèria social és un dels punts interessants, que podem veure en detalls com l’escena de la recaptació de les contribucions, sempre a favor dels terratinents; les cases (gairebé barraques) construïdes amb parets de pedra seca i sostre de palla o la imatge d’uns gossos famolencs que volen menjar-se (en una de les barraques incendiades) els óssos abandonats d’algunes víctimes carbonitzades. També és molt notable la llarga seqüència del debat polític a les Corts amb la picabaralla entre els diversos partits polítics i els seus portaveus, per cert, molt ben caracteritzats. La part més fluixa és la direcció d’actors, perquè moltes escenes tendeixen al quadre escènic i li resten dinamisme. També, el muntatge (sembla que la còpia actual és una versió substancialment reduïda de la inicialment aprovada pel director) és de vegades un pèl confús, tot i que no impedeix el seguiment de la narració.
En resum, ens trobem davant d’una pel·lícula que recrea en clau de ficció un episodi dramàtic de l’anarquisme espanyol. Molta ambició creativa, pocs mitjans econòmics i molta honestedat i valentia en aquest film que mereix ser recuperat de l’oblit.
Drama basat en fets reals sobre la treballadora manual d’una central nuclear que recull proves sobre la falta de mesures de seguretat a la planta. Això l’enemista amb els directius però també amb els companys, que tenen por de ser acomiadats. La pel·lícula mostra la seva evolució, des de l’alegria inicial, amb el seu caràcter espontani i extravertit, sempre fent broma amb els companys; la seva vida com a dona separada marcada per les dificultat de no veure sovint els seus fills petits; compartint casa amb una amiga lesbiana i amb el company sentimental. És una persona dolça que poc a poc es transforma quan descobreix l’especulació dels directius al voltant de les mesures de seguretat, que posen greument en perill no només la vida dels treballadors sinó l’amenaça de la població de tot l’estat. Llavors comença una labor d’investigació perquè es descobreixi la veritat. Molt ben retratat el caràcter dels companys de feina, la manera com els preocupa la seguretat personal, però només fins a un cert punt, fins al punt de la immediatesa, quan han de mirar més enllà, giren el cap i no en volen saber res. No els importa córrer riscos (fins i tot, jugar-s’hi la vida), però no volen quedar-se sense feina. És una pel·lícula magníficament rodada, que encara conserva l’esperit combatiu del millor cinema polític i denúncia dels anys setanta, amb una interpretació molt sensible de tots els actors.
ENLLAÇOS
Versió doblada a l’espanyol, descarregable amb el programa eMule:
Una crònica (sembla que, en part, autobiogràfica, del director) sobre el treball d’uns paletes polonesos a Anglaterra. Entren al país només per rehabilitar una casa vella que el seu patró vol arreglar per a les seves estades a la capital anglesa. Estan tot el dia tancats a la casa fent tota mena d’arranjaments, a preu de saldo. L’única expansió és el moment de la trucada des d’una cabina amb les seves famílies. La seva vida no pot ser més ruïnosa. Viuen amb el mínim i han d’aguantar les pressions del seu capatàs, un altre pringat, com ells. És una crònica agredolça de les relacions laborals en aquesta Europa que no ofereix el benestar a tothom. Jeremy Irons, està genial en el rol d’un estirat capatàs obsessionat en el compliment de l’encàrrec, un intermediari entre l’amo i els treballadors: mentre fa la pantomima que és un de la colla mostra les actituds autoritàries de qui vol el màxim de benefici econòmic a costa de l’opressió. Tot i així, és un altre desgraciat, tot i que la seva dedicació per superar la precarietat econòmica li fan apurar l’enginy per aconseguir menjar sense gastar-se un duro i d’aquesta situació venen les millors escenes, les que tenen lloc amb el robatori de productes al supermercat.
la llum llibertària 