Pressure point (Hubert Cornfield, 1962)

 

Drama criminal ambientat en la psiquiatria d’una presó nord-americana davant del cas d’un jove simpatitzant del moviment nazi, un paio violent i racista, que se sotmet a la teràpia d’un psiquiatra afro-amerià. La teràpia pretén descobrir les arrels del seu comportament antisocial i llavors apareixen alguns traumes de la infància, marcada pel temor al pare molt repressiu i la relació amb una mare possessiva. Les inseguretats personals troben una bona acollida en la ideologia nazi, un entorn ideològic i moral que permet la plena expansió dels components més violents. És una pel·lícula interessant, pel fet que la problemàtica del reclús racista es barreja amb el problema social de la integració dels negres a la societat, un fet que als anys seixanta esta de plena actualitat. La pel·lícula és una mica irregular en la seva realització (tot i la imaginació mostrada en la recreació d’alguns somnis o records del pacient), obra d’un director poc conegut; l’ambientació històrica, discreta: l’acció en teoria transcorre als anys quaranta però el vestuari i els decorats són els característics dels anys seixanta.  No obstant, el film és interessant i incideix en moltes qüestions socials (el patriarcat, el racisme, la psiquiatria, la reinserció social, el nazisme, les presons, etc.) .

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

http://speedy.sh/NQGPr/La-Clave-de-la-Cuestion.VOSE.mkv

Font: patiodebutacas

Qui l’ha vist morir? (Jan Troell, 1968)

Una visió desolada de la feina d’un mestre, desesperat davant la indisciplina dels alumnes, preadolescents encara. Amb una remarcable fotografia en blanc i negre caracteritzada pels molts contrastos de llum; una experimentació creativa amb el so i un muntatge proper al documental, aquest film és més aviat un assaig sobre la caducitat de la pedagogia autoritària que no pas una drama personal. Veiem els esforços del mestre (un home de mitjana edat sense vocació) per impartir l’assignatura, enfadar-se quan els alumnes xerren, riuen o fan bromes, etc. Els nens són espontanis i juganers, però ell els respon amb ira. La pel·lícula recull tots els escenaris de la vida d’aquest home: l’assemblea de l’ampa sobre si l’escola ha d’ensenyar valors o coneixements, si els mètodes han de ser autoritaris o democràtics; la trista relació amb la seva dona, la manca de desig sexual (sublimada a través de la pornografia), les dificultats per expressar els sentiments i les emocions, la manca d’empatia amb els nens, la conversa amb amics sobre el fet vocacional… La pel·lícula també planteja la importància educativa del joc i l’espontaneïtat, tan important en totes les edats, però especialment en el període de la infància. La naturalitat i la sinceritat amb què s’expressa la problemàtica personal del nostre protagonista i el conflicte social i del sistema educatiu tant precisament mostrat fan d’aquesta pel·lícula sueca, al cap de cinquanta anys de la seva realització, una obra de poderosa vigència que cal recuperar.

Sören Mårtensson (Per Oscarsson) har stora problem med sina elever i filmen "Ole Dole Doff".

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS

Sense enllaços de descàrrega, de moment

La banda Bonnot (Philippe Fourastié, 1968)

Click the image to open in full size.

 

Film de recreació històrica de la figura de Jules Bonnot i la seva banda propera a l’anarquisme que durant els anys 1912 i 1913 van cometre diversos atracaments i assassinats a bancs, burgesos, notaris, especuladors, etc. que van trasbalsar l’opinió pública per la seva audàcia en les accions; com quan van ser els primers a emprar un automòbil per realitzar un robatori. La policia va estar desorientada als primers mesos per la gran mobilitat de la banda fins que l’ús de confidents va permetre capturar progressivament tots els membres. Alguns d’ells, però, van oposar una forta resistència armada atrinxerats en cases i només la superioritat d’efectius de les forces de seguretat va aconseguir apressar-los, en alguns casos vius i en altres morts. Els supervivents de la banda vans ser jutjats i la majoria foren condemnat a cadena perpètua o directament penjats.

El film de Fourastié recrea els episodis de formació de la banda al voltant de la redacció d’un diari anarquista i tota la sèrie d’accions violentes. Alguns dels treballadors del diari estan farts de la xerrameca dels teòrics anarquistes sobre la revolució i de la indiferència de molts companys de classe obrera que sempre es queixen de l’estat de les coses però mai no fan res. Llavors passen directament a l’acció armada. Narrada amb força salts argumentals, l’acció s’inspira força en els dibuixos que la premsa de l’època va publicar dels delictes i els recrea poderosament sense entrar en massa consideracions sobre el seu pensament polític; només ens mostra que aquests joves tenen una actitud nihilista i fatalista sobre el sentit de la vida. En realitat, més enllà del detallisme en la recreació històrica dels escenaris no acaba de convèncer aquest film pel maniqueisme amb què representa els personatges de l’anarquisme, sempre disparant i matant a sang freda. De totes maneres, costa de no veure-hi en aquest film certa influència de cultural del què estava passant al món al final de la dècada dels seixanta, amb la irrupció del jovent com un fort agent social. Els joves irats que fan la revolució de maig del 1968 són molt semblant als joves anarquistes que recull la pel·lícula.

 

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

sense enllaços

 

En el balcón vacío (José Miguel García Ascot, 1961)

“En el balcón vacío” és un film singular: una recreació intimista sobre l’impacte emocional de la Guerra Civil espanyola que van rodar un grup d’exiliats republicans durant la seva estada a Mèxic. Una dona gran rememora els seus records infantils de quan va presenciar episodis del conflicte bèl·lic: un fugitiu que s’escapa per la façana d’una casa però el denuncia una veïna, la desaparició del pare, el viatge cap a l’exili, el retorn al cap dels anys a la casa abandonada i que ara està buida, etc. Es basa en el relat autobiogràfic de María Luisa Elío, que era la filla del jutge provincial de Pamplona durant les primeres hores de la sublevació feixista, i és una de les actrius de la pel·lícula. El director és el seu marit, el poeta Jomi García Ascot, tots dos exiliats. Rodada en 16 mm, durant u munt de caps de setmana i amb la col·laboració dels amics, molts d’ells també exiliats republicans. Té un to líric, amb una narració fragmentària, molt original a l’època, en la línia del que després farien les avantguardes cinematogràfiques. És un film personal, perdut durant dècades i encara avui dia difícil de veure. Encara que l’argument se segueix amb facilitat, l’expressió de sentiments i episodis relacionats amb els records d’infància li donen una certa originalitat que convida a veure’l vàries vegades per copsar tots els matisos i suggeriments.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!7dwU2aCa!Iy1csUFWe1VtbNMMRIMgYhi9UgNIatS6CXIls204Waw

 

Z (Constantin Costa-Gavras, 1969)

Un complot de l’extrema dreta per acabar amb el líder d’un partit d’esquerres. Aquesta és la senzilla base d’una complexa trama que es basa en el fet històric  de l’assassinat de Grigoris Lambrakis, el polític grec que s’oposà a la instal·lació de bases nordamericanes al seu país, i el posterior procés judicial que posà de manifest la participació d’un entramat político-militar en el complot i precipità el cop d’estat dels coronels. El film resulta inquietant per la seva verosimilitud. Yves Montand encapçala (interpretant al polític progressista) un repartiment de grans actors que donen vida als diferents agents d’aquest entramat: els periodistes, els militars, la policia, el ministre, el jutge, els activistes socials, els sicaris, els encobridors, els polítics, etc. Elements interessants que podem veure a la pel·lícula són la barreja entre els interessos polítics i militars, el repertori de mecanismes de repressió i control social de què disposa el poder, l’extensió de la corrupció i la força que té el periodisme (en aquest cas, en la figura del fotògraf de premsa) per incidir en l’opinió pública. Molt recomanable.

 

VEURE-LA EN LÍNIA

Carro cap a Viena (Karel Kachyňa, 1966)

Original road movie minimalista ambientada a la regió de Moràvia al final de la II Guerra Mundial. Uns soldats alemanys maten el marit d’una dona i poc després dos desertors també alemanys li confisquen el carro i els cavalls  i la forcen perquè els condueixi fins a Viena, fugint de les tropes nazis que fugen però també dels russos que ja comencen a ocupar el territori. La trama queda reduïda al viatge pels camins enmig dels boscos i a la relació d’un dels soldats desertors (l’altre està mal ferit) amb la dona. El trajecte és llarg. Parlen llengües diferents i la comunicació entre ells és eminentment visual. Les normes violentes de la guerra es veuen absurdes al mig del bosc.

És una pel·lícula meravellosa que va mostrant les diverses vicissituds que els protagonistes es troben pel camí fins a culminar en una imponent seqüència final. Ideològicament, és antimilitarista i antibèl·lica, centrada ens els traumes psicològics de la guerra i la imposició de comportaments violents en els individus . També, sobre els sentiments de l’odi, de la por i de l’amor que apropen les persones estranyes i viceversa. Visualment, és fascinant, amb una preciosa fotografia en blanc i negre i bones localitzacions en paisatges naturals, unes excel·lents interpretacions contingudes dels actors i una música clàssica que remarca el sentit espiritual de les situacions. És un cinema que ens recorda poderosament al millor Robert Bresson.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

 

ENLLAÇOS

Kocár do Vídne (VOSE)

Password per descomprimir: PgM.

Font: Patiodebutacas

 

 

Visca la República (Karel Kachyňa, 1965)

Una visió estranya del final de la II Guerra Mundial en un poblet de la regió txecoslovaca de Moràvia a través dels ulls d’un nen d’uns deu o dotze anys. Quan els alemanys marxen i arriben els russos, hi ha un moment de buit d’estructures d’Estat on sembla que tot sigui possible. El petit Oldrich es mou entre els uns i els altres, escapa de tota plegats. Vagament, un argument narratiu enllaça alguns episodis: alguns robatoris en una casa abandonada, les picabaralles amb altres nens, el robatori d’un cavall i un carro, el joc amb un oficial rus… La pel·lícula barreja les escenes de la realitat, els records del passat i algunes fantasies que té el nen. La seva existència és difícil, amb un entorn familiar violent on rep els cops del pare; les vexacions d’altres nens (que l’insulten, li pixen a sobre, el persegueixen); l’autoritarisme dels capellans, dels mestres… Intuïm una personalitat mancada d’autoestima compensada amb unes fantasies on ell es veu com un gran prohom admirat per tothom. Records de tendresa es barregen amb realitats de brusquedat. El ritme amb què s’expliquen aquests episodis és frenètic, amb el·lipsis narratives constants, uns planificació a voltes esbojarrada i una música i uns efectes de so que són transversals a escenes diferents (per exemple, els sons de llampecs o bé els trets de soldats que són els mateixos encara que les escenes canvien de lloc o temps). L’efecte general del film és hipnòtic, d’una intensitat d’estímuls inesgotable; desborda qualsevol anàlisi senzill i un visionat tranquil. Té un munt d’imatges poètiques i surrealistes; referències escatològiques (culs, pixum); inquietant presència d’animals (des de cavalls i egües, gossos, mosques, esquirols, tota mena d’ocells i molts altres); sàtira constant de la religió i de la religiositat popular, etc. És una pel·lícula fascinant, que enlluerna; és espectacular. Impressionant l’actuació de l’actor Zdenek Lstiburek que interpreta al nen protagonista, de mirada penetrant que sembla en tot moment trobar-se perdut enmig de l’aïllament social i de les normes absurdes dels adults; i genial la realització del director Karel Kachyna, la fotografia en blanc i negre de Jaromír Sofr i la música de Jan Novák. Veure aquest film txec dels anys seixanta és una experiència inoblidable.

 

ENLLAÇOS

At’ zije Republika (Karel Kachyna, 1965).avi  [1.37 Gb]

Subtítols en castellà

Font: rebeldeMule

The exiles (Kent Mackenzie, 1961)

Imagen

Film recuperat molt recentment i ara considerat com una obra important per preservar el llegat cultural del segle XX. Una visió trista dels indis nordamericans (quasi) assimilats a la cultura blanca. En format de documental mostra una parella de joves descendents de les tribus indígenes que han abandonat les reserves. Ella, interessada en ser una esposa perfecta, pateix per la vida que porta el seu home; ell, més interessat per disfrutar-la, surt amb els amics, tots ells també indis. El jovent surt a beure, a riure… ballen, s’emborratxen, es barallen, flirtegen amb les noies, Busquen l’aïllament social, busquen un lloc on ningú no els amoïni ni siguin mirats com a diferents, on sentir-se còmodes. No tenen esperances personals ni col·lectives. Se senten marginats… exiliats.

Kent Mackenzie filma la ciutat de Los Angeles com la gran protagonista de la història, el lloc d’on fuig una generació de joves (indis) que s’hi troba estranya i es dedica a l’alienació. La profusió d’exteriors; les vivències dels personatges recreades per actors no professionals, l’ús constant de la veu en off superposada a les imatges de factura documental, donen a aquest títol un aspecte de cinema independent. No té massa estructura narrativa, més enllà de recollir una nit boja que culmina en una dansa tradicional de la tribu a la qual pertanyen, a la manera de símbol de pertinença al qual aferrar-se. Bellíssimes les imatges d’una de les protagonistes passejant pels carrers comercials de la ciutat mirant aparadors mentre la seva veu en off va despullant poc a poc els pensaments més personals (inseguretats, frustracions, anhels…). Una mirada i una veu que ho diuen tot.

the exiles, 2

the exiles,5

the exiles,4

the exiles, 7

the exiles, 6

the exiles, 5

TRAILER

ENLLAÇOS

The exiles – VO – via eMule

Subtítols en castellà

Font: RebeldeMule

L’orella (Karel Kachyna, 1970)

Imagen

Un home i la seva dona assisteixen a un sopar del partit comunista i arriben a casa però no troben les claus de la porta. No obstant, aconsegueixen entrar a dintre i descobreixen que la llum no funciona i el telèfon també, tot i que sí que es veu llum a la casa dels veïns. Rumien què pot haver passat. És un matrimoni que constantment discuteix; tenen problemes de parella. Ara, però, sembla que alguna cosa estranya està passant. Un grup d’homes estranys sembla que els vigili des del carrers. I també recorden que altres destacats membres del partit ja no hi són. Però, que està passant?

Estupenda pel·lícula que barreja gèneres: comença com un drama familiar, amb tocs de sàtira de costums, i a poc a poc, intervenen els elements polítics i es converteix en un thriller sobre els abusos de l’Estat, amb més tocs ara de sàtira política. La crítica cap al règim comunista, com un règim autoritari i paranoic, que converteix els ciutadans en possibles enemics va fer que la pel·lícula fos prohibida al seu país i no pogués  estrenar-se fins vint anys després. Avui dia és una cinta clarament política i divertida a la vegada; té molta agilitat narrativa i una fotografia en blanc i negre magnífica. les interpretacions dels dos actors que protagonitzen el matrimoni mal avingut (però que es reconcilien quan descobreix el parcal en el qual estan ficats). Impagable l’escena del descobriment d’uns micròfons amagats. És una pel·lícula per fruir-la perquè tot allò que mostra com a eix narratiu principal (és a dir, l’espionatge de la vida privada dels ciutadans) referit a una dictadura comunista és d’absoluta vigència en el nostre sistema democràtic: les picabaralles de les organitzacions crítiques amb el sistema dificulten la lluita contra el controls i l’espionatge de la policia i l’Estat exerceixen contra els seus mateixos ciutadans a través de les noves tecnologies.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

The ear (Karel Kachyna, 1970) enllaç en emule

subtítols en castellà

Font: cine-clásico

 

Mickey Mouse al Vietnam (Lee Savage i Milton Glaser, 1968)

Rar curtmetratge, que es donava per desaparegut, de missatge antimilitarista protagonitzat pel personatge emblemàtic de la inocència nordamericana, Mickey Mouse, el ratolí amic dels nens que és incapaç de cap malifeta. Doncs resulta que s’allista voluntàriament a l’exèrcit per lluitar a la guerra del Vietnam. Dura només un minut, està dibuixat en clau poètica i suposa una metàfora sobre el final del somni americà. Els seus autors, el dibuixant Lee Savage i el dissenyador gràfic Milton Glaser ens ofereixen una joia de l’animació contracultural.