L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

Privilegi (Peter Watkins, 1967)

Distòpia de la vida d’una jove estrella de la música pop, que es converteix en un fenomen de masses gràcies a la promoció interessada per part dels poders del sistema (polític, econòmic i religiós). La gent l’estima de manera exagerada -fins i tot se subhasta el seu cabell i i es comercialitzen perruques amb el seu pentinat- i segueixen tots els seus passos i opinions. En realitat, Steven és una persona sense cap vida pròpia perquè la seva agenda diària està controladíssima pel seu agent comercial. Obscures connexions entre la indústria musical i els partits polítics converteixen aquesta celebritat en un vehicle ideal per a la transmissió de missatges polítics. La falta de diferències ideològiques entre els dos grans partits polítics fan que l’únic missatge que calgui vehicular sigui el de la mera alienació social. Això s’assoleix en una de les escenes importants de la pel·lícula quan Steven és el principal atractiu d’una gran celebració religiosa concebuda segons l’estètica nazi: creus de foc, estendards, desfilades marcials, braçalets, salutacions a la romana, declamacions retòriques a la multitud i un únic missatge: “nosaltres ens conformarem”.

L’estil de Watkins és novament el dels fals documental, tant interessant des del punt de vista dialèctic com avorrit per a l’espectador. Amb veu en off explicativa dels personatges i les situacions, el film adoleix de certa fredor que només anima una mica l’estètica pop tan sixties i la presència de la bellíssima actriu principal, Jean Shrimpton, una model professional que aleshores presumia de ser la model més ben pagada del món. Paradoxes de Watkins, contractant una model supermilionària per a una pel·lícula que crítica les industries culturals. El millor de la pel·lícula és la vigència del seu plantejament de base: el control dels poders públics sobre els artistes.

ON VEURE-LA

Aquí us la podeu descarregar: RebeldeMule i DivxClásico

 

A cavall del tigre (Luigi Comencini, 1961)

Revisitació (molt) lliure del Càndid de Voltaire, en aquesta comèdia dramàtica d’un pobre home que simula (sense malícia) un petit delicte i és denunciat (de bona fe) per un desconegut. Després, és jutjat i sentenciat a tres anys de reclusió. Un cop a la presó, entra en l’espiral del Sistema de la qual serà molt difícil sortir-ne- La bonhomia li juga una mala passada i, sense voler, escapa de la presó i, sense ganes, es converteix en l’enemic públic número u de la societat, ell, un pobre desgraciat. La pel·lícula és trepidant, plena de situacions i girs sorprenents, sempre víctima de les actituds d’optimisme i bona (i mala) fe de la gent. Perquè més enllà de les aparences, mai no saps qui hi ha al darrere d’un uniforme. I perquè en els marginats dels sistema és on pots trobar les xarxes de la veritable solidaritat.

 

ENLLAÇOS

Descarrega’t la pel·lícula a Hawkmenblues

Els anys rugents (Luigi Zampa, 1962)

Visió crítica del Feixisme italià en clau de sàtira. Els jerarques polítics d’un petit poble confonen el representant d’unes assegurances -un magnífic Nino Manfredi- amb un comissari polític que vindria per inspeccionar els avenços en les polítiques socials del Partit Nacional Feixista.  En realitat, els polítics locals són una colla de mafiosos mediocres, hipòcrites i corruptes que s’aprofiten de la bona fe de la gent. Per complaure al partit i sortir ben parats, munten un simulacre de societat feixista (pintades al carrer, enquadrament de la població en desfilades, etc.) però tot tan improvisat i fals que resulta clarament una impostura ridícula, com quan traslladen els mateixos caps de bestiar d’una granja a una altra per simular l’increment de la producció i l’opulència alimentària. La pel·lícula és plena de situacions equívoques i, en general, força divertides, però la pantomima no fa més que posar en evidència la buidor del règim feixista. L’escena final és molt emotiva, amb el protagonista, el nostre agent comercial, tornant a Roma en tren i, mentre és assegut al vagó, llegeix una carta personal que un pobre home li ha lliurat per fer-la arribar directament a Mussolini i on explica les misèries de la vida a províncies. La lectura en veu alta de la carta i la càmera retrocedint lentament pel passadís del vagó constitueixen un final inoblidable.

 

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.ar/2014/03/gli-anni-ruggenti-luigi-zampa-1962.html

Galileo (Liliana Cavani, 1968)

Repàs didàctic del conflicte de Galileu amb l’Església Catòlica al segle XVII, quan el va acusar de propagar les tesis de Copèrnic sobre l’evidència que la Terra no era el centre de l’Univers sinó que girava al voltant del Sol. Tot el film se centra en el rerefons polític, amb el precedent directe dels procés inquisitorial contra el també científic Giordano Bruno, que acabà amb la seva condemna a mort. El de Galileu acabà amb la seva retractació científica i humiliació pública. L’invent del telescopi i la presentació d’evidències científiques no serviren de res perquè l’Esglèsia catòlica era la gran enemiga de la ciència i el progrés i estava impregnada d’un tarannà autoritari.  Els paral·lelismes amb els totalitarismes del segle XX són evidents (impactant l’escena de Bernini mostrant la maqueta d’una estàtua del Papa on aquest darrer surt amb el braç estirat i saludant a la romana). I en essència, és el dilema entre l’ús de la raó i l’enteniment en oposició al pensament únic. Això es veu en una sessió d’anatomia quan Galileu observa, agafant amb la ma el cor d’un cadàver, que aquest òrgan té una forma completament diferent a com l’havia descrit el filòsof Aristòtil segles abans i encara ara es mantenia com un dogma inamovible, el que estupor i por en molts dels assistents.

En general, aquesta pel·lícula de Liliana Cavani presenta pocs matisos. Els jerarques de l’Església mostren un perfil sinistre ( a nivell d’actitud i a nivell d’aspecte físic). Rodada en escenaris naturals, té algunes imatges que visualment impactants, com la sala del judici contra Galileu, que sembla beure directament de l’estètica nazi. És allò de conèixer el passat per entendre el present.

ENLLAÇOS

“Galileo” a RebeldeMule

El metge de la mútua (Luigi Zampa, 1968)

Una altra comèdia interpretada genialment per Alberto Sordi en el paper d’un arribista, en aquest cas d’un metge d’una mútua privada concertada amb la sanitat pública. La seva obsessió, tenir el màxim de pacients i així guanyar molts i molts diners. El seu mètode, aprofitar-se de tothom; qualsevol mètode és lícit: enredar els pacients, enrotllar-se amb la dona d’un altre metge de mútua amb l’esperança que amb la seva imminent defunció es quedi amb la seva consulta, etc. I així sense parar. Sempre compta amb l’ajuda de la seva mare, que és una dona cínica i retorçada, molt pitjor que el fill. La pel·lícula és divertidíssima, plena de situacions còmiques on es fa broma constant dels metges i dels malalts. Una sàtira política a partir de les situacions de picaresca que giren al voltant dels problemes de la sanitat pública italiana.

ENLLAÇOS (VOSE)

 http://speedy.sh/AYHA7/6AOLIDMLZ8.part1.rar?ref=57504
http://speedy.sh/PMWfD/6AOLIDMLZ8.part2.rar?ref=57504
http://speedy.sh/4SEKm/6AOLIDMLZ8.part3.rar?ref=57504
http://speedy.sh/mU4fn/6AOLIDMLZ8.part4.rar?ref=57504

Font: filmoteca HawkmenBlues

Cash on demand (Quentin Lawrence, 1961)

Una banda de lladres atraca una oficina bancària emprant tota mena d’enganys, sense violència, només amb l’astúcia. Un d’ells es fa passar per agent d’una empresa d’assegurances que demana revisar el protocol de seguretat i un cop al despatx del director de l’agència amb matar la seva família si no li dóna tota els diners de la caixa forta. Però s’ha de fer simulant una inspecció rutinària perquè els treballadors no sospitin res i això demana temps. El director viu tot aquest temps amb veritable angoixa. És una persona integra, però molt estricta i obsessiva amb el compliment del deure. Tracta amb duresa als seus subordinats i també de la mateixa manera a la seva família. És una revisitació lliure del famós Conte del Nadal de Dickens però en clau de cine negre, molt ben fet, per cert. A mida que transcorren els minuts simpatitzem més amb l’amable atracador que no pas amb la víctima, una persona autoritària. Els empleats de la sucursal pensen igual. La moral del conte: els diners no ho són tot a la vida. La persona més eficient i brillant no és res sense l’ajuda dels altres. Tothom necessita ajuda alguna vegada i si som mesquins amb els altres, al final no rebrem més que indiferència o rebuig. Excel·lent producció britànica de la Hammer, la companyia dels dràcules i dels frankensteins, ben interpretada per Peter Cushing en el rol del tibat director de sucursal i per Andre Morrell fent d’atracador bon vivant.

ENLLAÇOS (VOSE)

http://speedy.sh/pFApc/Cash-On-Demand-Quentin-Lawrence-1961.mkv?ref=57504
http://speedy.sh/ZpKZ8/Cash-On-Demand-Quentin-Lawrence-1961.srt?ref=57504

 

Nothing But a Man (Michael Roemer, 1964)

Un film d’estètica independent sobre la discriminació de la població afroamericana als Estats Units i protagonitzat gairebé de forma exclusiva per actors de color. Una història d’amor entre dos joves que decideixen casar-se, amb els dubtes i les inseguretats i els recels de les famílies… l’entorn de precarietat i la lluita constant contra els prejudicis ètnics i de classe. Una veritable prova que erosiona la relació de parella. Excel·lent i desconegudíssim llargmetratge, que incideix també en aspectes com la construcció dels models de gènere i de paternitat i de la consciència de classe treballadora, tot plegat en un espai i un ambient hostil. L’actriu protagonista és l’extraordinària cantant de jazz Abbey Lincoln, que està genial en el paper d’una jove mestra, a l’igual que el seu company de repartiment, Ivan Dixon. És un film intimista, senzill, molt bonic i que al cap de cinquanta anys conserva encara tota la seva frescura i magnetisme.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!igBEHSSS!Zrfwfm0ubmPnWLW0kk5pR9kbSe9Njr4_JKasrGoNJmY
https://mega.co.nz/#!mloWibyS!IwO4g1YH-wt1X09rTgyeHFJOaj7AFZ_QPtyzFjC9JNE
https://mega.co.nz/#!TgIAEDrB!CRHSTTSVKNK7FtgcgSUXuRKKnndqwzdGXeOsrf1jw2Y
https://mega.co.nz/#!e1ZwkaIQ!Urden98U2xqo8xC0X3zt0kFqSNhtRqPuBjbaQadeOj4
https://mega.co.nz/#!rwATFbqC!ifF3S3s0TmHChgyMz_wUGDZO1BWSbME6a2g3xWvWXyQ
https://mega.co.nz/#!7tpV0bAK!fLsnTtGv7CZuauJMPLUuESgmZ6LOgWnJD1zPmmZU9Tg
https://mega.co.nz/#!b0AjjbzY!pI9IglQtAJ7E3hRYAmgIjqL1JBVbH6KuMGmbfjGzk1M
https://mega.co.nz/#!XgoyhRbQ!_y5fLKbcRWGoAFiIvXx_G5Vld7dpSw5LdUFphQ0alsY

Subtítols en anglès:
https://mega.co.nz/#!WowXjCKR!cu0-FmLJhvaL4DNgTUONi3aY0gRhwwqrbuzwOjyygJQ

Font: patiodebutacas

L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

 

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao

The black test car (Yasuzo Masumura, 1962)

Brillant thriller sobre l’espionatge industrial entre dues companyies automobilistes. Els mètodes més immorals dels empresaris portats al límit: robatori, suborn, xantatge, prostitució… Qualsevol procediment és vàlid per obtenir la fórmula màgica amb què augmentar els guanys i destruir la competència. Tota una metàfora del capitalisme. No hi ha un moment de descans en aquest film dinàmic on fins i tot els treballadors acaben impregnats de les obsessions dels tècnics i els directius i entren en l’engranatge de la competitivitat. Molt entretinguda.

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/96877355/file.htmll
http://www25.zippyshare.com/v/30619947/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/62040288/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/40072040/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/10988609/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/52672318/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/3868127/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/57913021/file.html