Els temps s’ha aturat (Ermanno Olmi, 1959)

https://i1.wp.com/s.ecrater.com/stores/174902/4f0e0dfc0ee9b_174902b.jpg

Dos treballadors, un de gran i un altre de jovenet, es passen tot l’hivern tancats en una petita casa vigilant una presa. Estan sols, en zona d’alta muntanya, rodejats de neu, fred i vent. Entre ells, res no els uneix; hi ha tanta diferència d’edat i de pensament! Al començament, ni es parlen, gairebé. Però poc a poc es van coneixent. I un dia, que hi ha una forta tormenta, comencen a obrir-se l’un a l’altre: el gran parla de la seva família i que els seus nens petits ja són molt -massa, de fet- espavilats però que abans la gent era més ingènua -era més bona, com si diguéssim- i ara s’està perdent el respecte a la gent gran. El jovenet, que anava molt a la seva bola, es posa malalt i necessita ajuda. I entre els dos homes s’estableix una comunicació molt especial.

Poques coses passen en aquesta obra primera d’Ermanno Olmi, un film quasi documental, quasi abstracte, sobre les emocions i la comunicació humana, centrada en les dificultats de les persones (dels homes, sobretot) per a establir vincles d’afinitat i empatia entre ells. És una pel·lícula senzilla rodada amb unes normes semblants a les del moviment Dogme (de no alterar els escenaris amb decorats artificials, no llum forçada, no maquillatge, etc.) en plan minimalista, com si un mateix estés present als escenaris. La majoria del metratge són petites imatges,quasi poètiques, sobre el protagonisme de la neu, dels objectes, del vent, de la roba, dels silencis… És una pel·lícula bonica i molt relaxant, que passa com un suspir.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

Il tempo si è fermato – VO – via eMule

subtítols en espanyol

Font: DivxClásico (si l’enllaç de dalt us dona problemes cliqueu aquí)

Crec en tu (Basil Dearden, 1952)

La rutina de treball quotidiana del que avui dia en diríem un treballador social. Un agent judicial ja d’una certa edat i sense cap experiència en l’àmbit dels serveis socials, és encarregat per un jutge de fer de tutor d’alguns joves que comencen a delinquir per veure si els pots ajudar i encarrilar-los de manera positiva. La pel·lícula, realitzada al Londres de postguerra, quasi en format documental, il·lustra de manera realista la problemàtica dels sectors més marginals de la societat: la gent gran que té problemets de senilitat mental o senzillament de solitud; els aturats amb dificultats econòmiques, les famílies desestructurades i, sobretot, els joves violents, inconformistes o alcohòlics. El nostre protagonista entra d’ajudant en una oficina municipal d’assistència social però no dóna abast per ajudar tota aquesta gent necessitada que  entra cada dia per la porta; amb més voluntarisme que no pas formació, poc a poc, es va fent seu el barri. Tot i la seva pinta un pèl estirada, com de gentleman anglès, parla amb les famílies dels pacients i busca les arrels dels problemes, normalment en la influència negativa d’entorns poc adequats. És una cinta en la línia dels que cinquanta anys després faria Ken Loach, per exemple, però sempre amb una visió positiva dels serveis socials i del sistema i sense carregar tant la tinta en el drama. No és que els problemes s’amaguin però potser la majoria tenen solució. És una bona pel·lícula d’un director que abastà en diverses ocasions les temàtiques socials, com és Basil Dearden, molt desconegut al nostre país, però que fou dels primers a denunciar obertament l’homofòbia a “Víctima” o el racisme a “Saphire”.

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

I believe in you (Basil Dearden, 1952). VOSE (via eMule)

Font: NoireStyle (requereix registre)

La ‘Maggie’ (Alexander Mackendrick, 1954)

Imagen

Veritable delicatessen llibertari. La modesta tripulació d’una petita barca de transport de mercaderies rep l’encàrrec -per confusió- d’un important comerciant nord-americà per portar unes banyeres a una illa. Però les coses no surten com estava previst perquè la tripulació de la barqueta -que es diu “Maggie”, per cert, i dóna títol a la pel·lícula- forma una veritable família i tenen una altres prioritats a la vida que no les de guanyar diners (encara que tenir-ne una petita quantitat no els aniria malament) sinó les de fruir de la vida. Aquesta deliciosa comèdia és un cant a la llibertat, a la solidaritat, a la sociabilitat feliç amb els amics i una beguda alegre; al respecte cap a la gent gran i cap els nens; a defensar-se davant dels poderosos. És una pel·lícula que sembla la continuació de “Whisky Galore”, amb els seus divertits protagonistes escocesos i els superbs i ridículs representants de l’ordre social establert i del poder. És un cant a la dissidència a les lleis i a favor del sentit comú. És una pel·lícula absolutament feliç i tendra, però molt i molt divertida i bastant, bastant subversiva.

Imagen

ENLLAÇOS

The Maggie

subtítols

Font: Noirestyle

Mandy (Alexander Mackendrick, 1952)

El gran Alexander Mackendrick signa aquesta història de vocació social sobre una noia nascuda sorda que no és capaç de parlar. Els pare la sobreprotegeix i més aviat la té tancada a casa, aïllada en la seva manca de comunicació verbal i de comprensió auditiva, sense deixar-la jugar amb altres nens per evitar-li possibles situacions incòmodes. La mare, més tossuda, la duu a una escola especialitzada on els educadors s’esforcen a provar diferents sistemes pedagògics, però la nena, Mandy, resulta ser un cas més difícil. En contra, els gestors de l’escola, que només pensen ens els guanys econòmics, les disussions entre els pares i les dificultats amb la família. La pel·lícula no té cap secret en el seu desenvolupament argumental: els esforços de Mandy per comunicar-se, primer amb el llenguatge del signes, després llegint els llavis i al final pronunciant sons i articulant paraules; però quan es va realitzar la pel·lícula als anys cinquanta sí que era una novetat. Tracta les persones que tenen una minusvalia amb respecte i els reconeix la intel·ligència i la sensibilitat. Segurament, les desgràcies de la II Guerra Mundial, amb el munt de persones mutilades devia fer canviar les sensibilitats durant els anys posteriors. Mackendrick presenta els pares enfrontats en les dues posicions antagòniques: aïllar les persones minusvàlides o integrar-les plenament en l’entorn social. La pel·lícula no furga morbosament en el dramatisme a causa dels problemes físics, ni en les disputes entre els pares; sinó que vol incidir en la idea de la normalitat amb què poden arribar a viure les persones que tenen alguna dificultat física, en la importància de l’esforç i la constància i, en definitiva, en el valor del joc i la sociabilitat en els nens. És una pel·lícula bonica que ajudarà especialment els pares que es trobin en la mateixa situació de tenir algun fill discapacitat.

ENLLAÇ

Mandy VOSE

Font: Noirestyle

Sapphire (Basil Dearden, 1959)

Imagen
Anglaterra, anys 50. Una dona blanca apareix morta i uns policies s’encarreguen de resoldre el cas. Després, es descobreix que en realitat es tractava d’una noia negra i que estava embarassada. Poc a poc, la investigació policial descobreix els prejudicis i les actituds racistes dels honorables ciutadans anglesos… de la família del noi amb qui s’havia de casar, de la propietària de la pensió on vivia; fins i tot els agents policials no poden evitar actuar en aquest sentit. Veiem com les actituds racistes es fonamenten en un munt de prejudicis sobre els negres, en estereotips falsos. És un thriller més aviat esquerranós de l’època, de crítica social contra el racisme. En algunes ressenyes es va retreure del film que es limitava a constatar la presència del racisme però que no la combatia de forma clara. És veritat, es mostra aquesta problemàtica amb tota una galeria de personatges: els que rebutgen obertament les relacions entre persones de diferent raça als que tenen prejudicis absurds o els que simplement, per raons de conveniència, no volen incomodar les persones racistes. Però, de totes maneres, forma part d’un cicle de pel·lícules de cinema negre, realitzades a la dècada dels seixanta a la Gran Bretanya, que per primera vegada plantejava directament la marginació que patien alguns col·lectius socials perseguits (legalment i per mles actituds de la gent).

A nivell cinematogràfic, és una pel·lícula de gènere ben realitzada, amb ofici, centrada en les pesquisses dels policies per descobrir l’autoria del assassinat. Interessant.

https://i2.wp.com/img515.imageshack.us/img515/9868/vlcsnap2011020210h30m17.png

Imagen

 

ENLLAÇOS

Saphire – VO anglès

Subtítols en espanyol

Font: noirestyle

L’atemptat (Jerzy Passendorfer, 1959)

Imagen

Vibrant film sobre la lluita armada d’un grup de la resistència polonesa durant la II Guerra Mundial. Basat en fets reals, presenta un grup format per joves compromesos -tot nois; les noies juguen un paper de simples comparses- que preparen un atemptat terrorista contra el cap de les SS a Varsòvia, Franz Kutschera, un autèntic botxí. El film se centra en el compromís polític dels joves, en la seva capacitat de sacrifici, en la valentia per acabar amb la vida d’un veritable criminal de guerra. Cinematogràficament s’estructura com un thriller amb un guió molt àgil. Políticament és una exaltació de la resistència polonesa, de la seva lluita contra l’exèrcit invasor i les deportacions i els assassinats dels nazis. Però l’èxit del film al moment de la seva estrena va convertir-lo en un fenòmen de masses que també es va interpretar com una al·legoria contra l’hegemonia comunista i soviètica.

ENLLAÇOS

ed2k://|file|Zamach.avi|933646336|B020D11CBD26BB641B60FE77B8E8766D|h=GHP3X4WURZPZF6TA2FJJ3NQVBMI37TFR|/Subtítols

en castellà

http://www.mediafire.com/?q0q6a5r29cw141a

Font: divxclasico

El riu (Jean Renoir, 1951)

Imagen

 

Mai no hauríem pensat que ens aquest bloc es recomanés una pel·lícula que està construïda amb uns elements aparentment tan carrinclons com els d’una família anglesa ensucrada que via a l’Índia, unes nenes adolescents que descobreixen el seu enamorament, una visió etnogràfica i decidiament falsa del tercer món. Però el cert és que estem disposades a fer una excepció amb aquesta producció de Jean Renoir -el fill del famós pintor impressionista August Renoir- rodada totalment a l’Índia. És certament una visió idealitzada de la colònia anglesa de finals dels anys quaranta del segle passat però el to amable amb el qual es recullen els seus costums i tradicions i la manera sinuosa amb la qual s’interrelacionen amb la ficció fins al punt de semblar a voltes un documental li donen un encant i una bellesa inigualables. La història de tres amigues, totes elles joves, enamorades d’un mateix militar nordamericà lisiat, i del seu procés de creixement personal i maduració psicològica està narrada amb tal delicadesa que el romanticisme dolç que desprén la pel·lícula té un veritable encant que en unes altres circumstàncies ens hauria semblat horrorosament kitsch. També hi ha moments més durs en l’esdevenir dels personatges i de la família protagonista però Renoir els sublima a través de les el·lipsis narratives. Amb tots aquests episodis, narrats en certa manera com si fossin petits contes, tenim una visió amable de l’adolescència tan oposada a l’habitual del cinema comercial actual.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS

descarregar amb emule la versió dual (anglès i espanyol)

font: divxclasico

 

Els abandonats (Francesco Maselli, 1955)

Imagen

Quina va ser la responsabilitat de la burgesia italiana en l’auge dels feixisme? Quina actuació durant la II Guerra Mundial? Van col·laborar amb els nazis? Maselli aborda parcialment aquestes qüestions en aquesta història ubicada en una vila benestant prop de Milà al temps de l’armistici entre els italians i els americans. La història és la d’una noble i els seus fills o convidats de la família, tres nois que podrien estar a l’exèrcit, al front de guerra, però de seguida queda clar que n’han quedat al marge donava la seva posició social. La seva actitud acomodada respecte del conflicte bèl·lic es veu alterada quan es veuen obligats  a acollir refugiats de guerra i després, quan es troben uns soldats italians escapats d’un comboi nazi. La seva ajuda és forçada per les circumstàncies i els incomoda completament. A nivell cinematogràfic, és un drama molt dels anys cinquanta, a l’estil neorealista, amb bones interpretacions però un resultat una mica fluix, llevat dels desenllaç final quan l’acció s’accelera; la resta, el dibuix d’una classe social amb unes actituds gens exemplars.

Imagen

Imagen

Imagen

 

ENLLAÇOS

enllaç via eMule (en versió original en italià)

subtítols en espanyol

Font: rebeldemule

 

12 homes sense pietat (Sidney Lumet, 1957)

https://i0.wp.com/www.tudescargadirecta.com/imgs/1355.jpg

Adaptació cinematogràfica d’una obra clarament teatral i que té ritme i tensió i el plantejament de dilemes morals sobre l’abast de la justícia. Les deliberacions d’un jurat popular on pesen massa els prejudicis dels seus membres però un d’ells planteja dubtes raonables sobre la culpabilitat d’un noi que pressumptament ha matat el seu pare. En joc, la pena capital. El debut cinematogràfic de Sidney Lumet és un exercici d’estil brillant que cinquanta anys després continua amb plena vigència. La crítica a la pena de mort és evident. Les interpretacions dels actors -novament Henry Fonda en un paper progressista- són excel·lents i la direcció artística també notable, tot i la construcció teatral de tota la pel·lícula. Molt recomanable per debatre sobre el paper del jurat popular però sobretot per debatre les limitacions de les persones quan han d’impartir la justícia.

https://lallumllibertaria.files.wordpress.com/2012/07/12-angry-men-1.jpg?w=300

 

ENLLAÇOS

Versió original (via eMule)

Subtítols en castellà

Font: Divxclasico

 

Espartac (Stanley Kubrick, 1960)

Un dels millors peplums que s’hagin rodat mai. Bé, això tampoc és un gran què. El film de Kubrick recrea la història de l’Espartac, un esclau que posa contra les cordes a la República romana al segle I a.C. bastint un exèrcit format per milers d’esclaus als quals allibera del règim d’opressió en el qual es troben. Un exèrcit que es desplaça per la península itàlica i que derrota els exèrcit romans i es converteix en un greu problema polític i social que amenaça amb destruir el sistema. Basada en fets històrics, però amb moltes llicències històriques i una simplificació dels personatges, amb història d’amor empalagosa pel mig. És un film llarg i amb moments avorrits, mancat de força ideològica.

Espartac és mitificat en la personificació de l’actor Kirk Douglas, que també era el producto. El resultat és un film discret, encara que en les mans de Kubrick té algunes escenes èpiques i un guió que vol significar la importància de la rebel·lia social contra el poder; de les persones oprimides que es posen dempeus i pregonen la dignitat, fins i tot encara que la seva lluita estigui condemnada al fracàs. Es diu que aquest film recull una interpretació marxista de la història, entesa com la lluita de classes, però la nostra impressió és que si en algun moment es va plantejar aquesta possibilitat la trituradora ideològica que era el sistema dels estudis de Hollywood van aigualir-ne força el missatge fins a convertir-lo “en una de romans” amb certa qualitat però lluny de la força i radicalitat del geni creatiu de Kubrick.

ENLLAÇOS

Versió dual (anglès i espanyol) amb subtítols en castellà. Descàrrega amb eMule:

primera part

segona part

subtítols

Font aquí