Lissy (Konrad Wolf, 1957)

Lissy és una intel·ligent pel·lícula feta a la RDA sobre les bases socials que donen lloc al nazisme. L’argument se situa a l’Alemanya dels primers anys trenta. Una noia jove i simpàtica és acomiadada de la feina per resistir-se a l’assetjament sexual de l’empresari. Està embarassada i el seu marit, Alfred, un oficinista, també és acomiadat poc després. El germà de Lissy, Paul, és comunista i declarat anticapitalista. Tant el marit com el germà veuen en el nazisme una opció de progrés social i ingressen a les SA, la temible força de xoc del partit nazi. Tots dos queden enlluernats amb una ideologia que els dóna una interpretació clara dels culpables de la seva situació social. Alfred visualitza en la seva ment els empresaris que l’han acomiadat com a jueus avariciosos i Paul hi veu la revolució que ha de destruir el capitalisme. Tant per l’un com per l’altre, el nazisme és una taula de salvació en una època de convulsió social, amb la taxa d’atur altíssima, la inflació de la moneda i les cues de la fam. Les SA són unitats que reben diners de les grans corporacions i l’ascens social és ràpid. Lissy veu finalment complir els seus somnis de millorar l’estatus familiar. En poc temps passen de l’amenaça d’un desnonament a comprar mobles luxosos. Però la vida fàcil i regalada implica mirar a una altra banda quan els camises parda practiquen l’acció directa de la violència i a Lissy no li costa fer-ho tot i els remordiments de consciència. Però un cop arriba al poder, el partit nazi abandona els discurs socialista i de defensa dels treballadors i passa a pactar netament amb els empresaris. Lissy descobrirà amargament la veritable màscara del règim criminal.

Gran pel·lícula que barreja els fets de la història nacional alemanya a les acaballes de la república de Weimar, vista en la seva descomposició social, amb les vides personals dels protagonistes. El retrat de l’època és molt bo, amb els seus desnonaments, els acomiadaments laborals, la misèria i, sobretot, els matisos i l’evolució psicològica dels personatges principals, triant sempre un camí personal a pesar de la riuada dels grans esdeveniments col·lectius que amenaça amb ofegar-los la llibertat personal.

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LA

http://www.patiodebutacas.org/foro/showthread.php?t=38131&highlight=lissy

 

 

Els homes de la Creu Blava (Andrzej Munk i Jan Riesser, 1955)

Els homes de la Creu Blava retrata en estil documentalista una heroica acció durant l’ocupació nazi de la II Guerra Mundial. Uns membres de la resistència eslovaca són salvats en territori d’alta muntanya per part de soldats polonesos del cos de muntanya, que tenen obert una mena de dispensari en una zona de difícil accés.  El film és preciós, per la fotografia en blanc i negre de paisatges muntanyencs i, sobretot, pel retrat sensible dels sentiments dels protagonistes, atrapats en un territori dur on l’enemic no són tant els nazis (que apareixen més aviat de fons, com un contrapunt dramàtic) sinó la indomable natura amb les seves forces profundes: penya-segats, allaus de neus, fred, incomunicació, etc. Només la solidaritat, l’esforç i l’amor entre les persones permet el miracle de la salvació.

La pel·lícula, però, és curiosa perquè està a mig camí entre la ficció i el documental; la major part, les escenes són mudes -llevat de la narració en off- i, a estones, sembla que tornat trenta-cinc anys enrere a l’època de les produccions de cinema silent. Aquest aspecte li dóna un indubtable to poètic i apropa els personatges a l’espectador. La sinceritat és en tot moment. Nosaltres destaquem l’escena de la intervenció quirúrgica sense anestèsia per l’empatia que produeix a favor del pacient i els seus companys. A falta de diàlegs, les mirades i els gestos de complicitat omplen en tots els sentits aquesta preciosa pel·lícula.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es

No hi ha amor més gran (Masaki Kobayashi, 1959)

Primera part de la trilogia de Masaki Kobayashi sobre la condició humana, que tracta precisament sobre la consciència moral de les persones. En una moment de forta convulsió social, durant la II Guerra Mundial, un japonès pacifista és enviat a una mina de la Manxúria ocupada per dirigir la mà d’obra esclava. Davant l’ordre de les autoritats d’augmentar la producció, se li planteja el dilema d’obeir-la tot explotant els treballadors o no fer-ho i respectar un contingent de persones humanes que han estat fetes presoneres. Aquest escenari allibera el lliure comportament dels individus: alguns militars es comporten com a monstres i maltracten presoners amb crits, amenaces, humiliacions, càstigs, tortures confiats en la impunitat legal. Altres, lluiten contra l’opressió i no accepten la despersonalització de les persones, encara que siguin d’un país amb qui s’està en guerra. El nostre protagonista, que ha deixat enrere la dona estimada, ha de sobreviure amb dignitat en un ambient hostil, contra la mesquineses de les persones que s’han convertit en opressores, però també contra l’alienació dels oprimits.

No explicarem aquí l’argument amb detall perquè és ple de personatges i de situacions, però no podem fer altra cosa que recomanar-vos el visionat d’aquesta gran pel·lícula de Kobayashi que, a més, està magníficament rodada, amb angles de càmera dramàtics (plens de picats i contrapicats), una enorme profunditat de camp i un guió que alterna les escenes èpiques amb la introspecció emocional. Plena de situacions que ens obliguen a posicionar-nos sobre els valors ètics és, d’altra banda, una magnífica obra cinematogràfica.

PER VEURE-LA A ON LINE

La condición humana (1959) VOSE

 

Crònica dels pobres amants (Carlo Lizanni, 1954)

Crònica social de les classes populars en un barri de Florència durant els anys de l’auge del Feixisme. L’estil neorealista emmarca històries quotidianes dels veïns d’un carrer; de vegades, són històries sentimentals i, de vegades, polítiques. El catàleg dels personatges és molt variat, des dels més polititzats, partidaris feixistes o antifeixistes, fins els més apolítics, com els joves amants. Prostitutes, usurers, artesans, etc. conformen un microcosmos que és una metàfora de la història d’Itàlia durant un temps de completa convulsió social. De totes maneres, el gran protagonista és el carrer, la vida al carrer. Impagable els moments que l’assistent d’una senyora que sempre està al llit li va narrant tots els esdeveniments que estan tenint lloc al carrer.  La trama se succeeix àgilment, succeint escenes de melodrama i de comèdia amable, però assoleix un nivell extraordinari en la llarga seqüència nocturna de violència política als carrers quan els camises negres surten a la caça dels opositors polítics. Molt bona.

PER VISIONAR-LA

Cronache di poveri amanti (C. Lizzani, 1954) DVDRip VOSE

 

1984 (Rudolph Cartier, 1954)

Una magnífica adaptació de la famosa novel·la futurista de George Orwell, realitzada per la televisió britànica BBC als anys cinquanta. És la recreació d’un sistema polític totalitari, on la tecnologia avançada controla tots els moviments de les persones. Al capdamunt del sistema hi ha el Gran Germà (Big Brother), l’entramat polític de la casta dirigent pensat per alienar les classes subalternes en l’alienació, gràcies a constants promeses de prosperitat i una policia repressiva que impedeix les crítiques i la dissidència. Unes grans pantalles o ràdios vomiten constantment la propaganda oficial. Una guerra permanent a l’exterior és la via per imposar el consens social. El ministeri de la propaganda arriba a l’extrem de reimprimir els diaris obsolets perquè els fets del passat siguin recordats d’acord amb els interessos del present. L’ambient és tant repressiu que l’Estat no tolera cap llibertat als individus; fins i tot, la família és una institució controlada per les autoritats on els membres han de vigilar-se i denunciar-se entre ells. El protagonista de la història és un jove que té alguns records i alguns indicis que la història oficial no es correspondria amb la història real i que, a més, comet l’error d’enamorar-se d’una noia i entre dos somien amb tenir una vida més lliure.

La caracterització que fa Orwell dels règims totalitaris a partir de la violència i la repressió casa malament amb l’evolució històrica de les formes de control social en l’actualitat, que es basen més en la imposició de pautes de comportament a través de la publicitat mentre que els control de les elits no és tan absolut, com es preveia a la novel·la. No obstant, cal tenir present que l’autor va escriure el seu al·legat antiautoritari pensant en els feixismes derrotats a la II Guerra Mundial i, sobretot, en el règim comunista i la Guerra Freda. Arran de l’emissió del programa es va generar una polèmica pública pel contingut polític del producte i el caràcter subversiu, que algunes veus crítiques li van atribuir, i per les imatges de tortures que alguns espectadors van considerar inapropiades per al mitja televisiu. El debat va arribar al Parlament i, fins i tot, la reina Elisabet va participar reconeixent que sí que havia vist aquest programa.

La realització del telefilm té una estructura i una realització clarament teatrals i està elaborada amb pocs mitjans tècnics; així, per exemple, quan un personatge tanca una porta amb una mica de força es mou tota la paret i es nota que és tracta d’un decorat de cartró-pedra. Tot i la humilitat del producte, l’honestedat flueix a cada moment i la interpretació dels actors resulta convincent -en particular, el protagonista, un joveníssim Peter Cushing. Potser aquesta versió televisiva hagi quedat bastant encarcarada al cap dels anys, però se segueix amb simpatia i atenció.

ENLLAÇOS

VOSE – via eMule

 

L’arte di arrangiarse (Luigi Zampa, 1954)

Un arribista que sempre s’arrima a l’ombra del poder. Manipula les dones i els homes, la família i els amics amb l’objectiu d’enriquir-se i promocionar-se ell sol. Es fa socialista als anys deu, quan li convé, i després feixista, comunista, democratacristià… sempre a remolc dels esdeveniments polítics i socials i sempre al costat del poder. Quan es fa ric veu les coses d’una altra manera: la propietat és una obligació, no un dret, diu sarcàsticament. És un veritable estafador però el seu caràcter simpàtic i conciliador li obren moltes portes. Aquesta comèdia de Zampa és clarament un fresc de la història d’Itàlia durant la primera meitat del segle XX i està plena d’escenes divertides que interpreta un excel·lent Alberto Sordi.

ENLLAÇOS

(ajuntar els enllaços amb el programa HJ Split)
http://www.mediafire.com/?bc37dfqbdu82kal
http://www.mediafire.com/?9v7sauq0raam8vf
http://www.mediafire.com/?0niko3zmixvhwdq
http://www.mediafire.com/?3fdzdv7xg2ht20b
http://www.mediafire.com/?cdbqfbk1lnd5wjw
http://www.mediafire.com/?n2r8cr76r88y2vl

Subtítulos
http://www.mediafire.com/?uvev6n5glxd4x2s

Una ciutat com Alice ( Jack Lee, 1956)

Una altra meravella del desconegudíssim director anglès Jack Leee. Aquesta vegada, un grup de dones de la colònia britànica a Malàisia són atrapades pels japonesos durant la II Guerra Mundial i deportades… a cap lloc en concret. Els homes són tancats en camps de concentració però respecte les dones no hi ha directrius militars i simplement són expulsades d’un a banda a l’altra. La seva odissea, basada en fets reals, és la lluita per la supervivència en un medi hostil, la selva, sobrevivint com poden (falta de menjar, esgotament, malalties, problemes de convivència…). És un també un cant a la solidaritat, la generositat i l’esperit de sacrifici. Hi ha dos factors que destaquen en aquesta pel·lícula: d’una banda, la voluntat explícita de les protagonistes, un grup de dones de classe mitja i de totes les edats, d’igualar o superar els homes en les seves habilitats (força i resistència física) i, de l’altra, el tracte generós amb què les tracten els japonesos. Lluny del maniqueisme patriòtic al qual ens tenia acostumat el cinema de Hollywood, on els soldats i la població civil dels paisos enemics no era altra cosa que una caricatura estereotipada, aquí trobem un munt de matisos, en particular destaca la figura noble del soldat japonès que les custodia durant bona part del viatge i que davant les adversitats acaba sent un còmplice més del grup. En mig de les normes boges de la guerra, els grans perjudicats no poden fer altra cosa sinó comprendre’s mútuament i ajudar-se. És molt bonica també la relació que s’estableix amb la comunitat indígena i, en aquest sentit, el director sembla apuntar cap a la idea que lluny del frenesí de la civilització occidental existeixen encara formes de vida tradicionals on la felicitat és possible. De fet, la conclusió dels protagonistes sembla apuntar en aquesta línia. Molt bona.

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!cM122Coa!AOy-ZgBCnbwH6F9ck8S8bgAmE7YA6SSoB6KMWJMaTqg
https://mega.co.nz/#!Ad8U0JzB!AJSarwBUhZHsowwNQkjXdAC8BhwAl_ux7O-tPUIB2vU
https://mega.co.nz/#!Rd1ThBYL!AJNEGwCk3pcuS-Z-GgVSWgDXH5UApOdbLtHNHxqUais
https://mega.co.nz/#!EY0nxa5b!APigMwD9hva9DCONDZ9udwDTUosAZUeTvcL-TA3sTco
https://mega.co.nz/#!1V0mUYAC!ALfHbgCE0BOisbUohYsosgC9-doAJz_Vorg4JoW43zE
https://mega.co.nz/#!dQsjjQjR!AKUwWQByQ0hfMlvkdeSLagCcOMQA20IiX-g4g3XWQw0
https://mega.co.nz/#!INEUDbgY!AF6RGAB2xCTcwZxK3gbB4QA5mgMAdEAL3ACG7N52wys
https://mega.co.nz/#!cd1R1C7b!ANx9EwDMaOO9q7qs7_x9jwCsYCIABUjuvepDCe81hUE
https://mega.co.nz/#!wNdUVRLJ!AGv_SQAalz_t1P44xCuKsgA0hcwAOpY_7SQG6sS2tM8
https://mega.co.nz/#!tR1FFCCC!AGNGuQD9eN04wYCNmCQQRADe0fkAPtclOBrghphnpFI
https://mega.co.nz/#!JYMHgDgQ!ANjm3QCjR5mdHO19HNfE0QBeyI8AJwfunQLgsRylYio
https://mega.co.nz/#!BcVA2YTI!AB1s4gAEVpZP4xxZjyQa-ACkvDEABIPhT-r7FI_dYe8
https://mega.co.nz/#!RBUzQYSC!AKmneAD-NAYMInwvqPsC-gB6h8sAo3ghDL3Iqqi5oFo
https://mega.co.nz/#!gAMmBAIL!AB8UYADEaFe1mwlVkE9amQDWt8oADDl7tdM3-5CWw40
https://mega.co.nz/#!BEUmXZaA!AFQOywAEGauzJNn8F6ViVgC3OeEATolKs9yN3hfg24Q
https://mega.co.nz/#!QFc0zRiK!AGQEWAAuJbbnZ_keyRGZ7wBwMgoAa07F53soqskvoEY
https://mega.co.nz/#!IddByK5A!AA5NLADULFLIr_oYAHXnagAppNcAtCmzyOOuygAd-qk

 

 

Umberto D (Vittorio De Sica, 1952)

Al·legat humanista (i animalista) de denúncia social, sobre les condicions miserables en què viu un home gran, funcionari jubilat, a qui els diners de la pensió no li permeten pagar el lloguer de l’habitació d’una pensió. Són els anys de las postguerra de la II Guerra Mundial, on encara queda molta gent que no pot refer la seva vida. La pel·lícula segueix el procés de degradació d’aquest home a qui la mestressa de la pensió, una autèntica bruixa, amenaça cada dia amb el desnonament. Comença amb una manifestació de funcionaris reclamant una pensió digna, segueix amb els intents desesperats del protagonista per malvendre les seves pertinences, per demanar ajuda econòmica als vells amics i, fins i tot, un tímid assaig per demanar caritat al carrer, però la dignitat i l’orgull de l’home que ha dedicat tota la seva vida d’empleat públic al servei dels altres frustren totes les opcions. Fons i tot, simula una malaltia per ingressar a l’hospital i rebre les atencions que no li ofereix la vida. Només compta amb l’afecte del seu gosset, veritable company inseparable, que no l’abandona ni en els moments de la pitjor de les depressions.

Vitoria de Sica signa aquest drama commovedor, d’estructura senzilla i el to característic del neorealisme, encara que amb certes exageracions, amb tant de personatges egoistes com surten a la pel·lícula (els amics que li giren l’esquena, la mestressa de la pensió, el matrimoni que es cuida dels gossos, etc.). El missatge, però, és d’autèntica actualitat: la crisi econòmica del film (amb la pobresa vergonyant i els desnonaments) i el moment present, queden units com si fossin l’un la continuació de l’altre tot i estar separats per seixanta anys de distància. El contrapunt optimista el posa el gosset del protagonista, veritable cant a l’amistat amb els animals de companyia.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

https://mega.co.nz/#!k5c2QIZZ!biQ-djaG7uuAxv9Hjm9_vSMPkyd0ZUwG80-MduV4qK4

Subs en espanyol: https://mega.co.nz/#!8hghWJgC!H8CJXhx0kJK1cl30HlB78hy81CxY4FfXwb45dH8XS_k

Font: patio de butacas

El general de la Rovere (Roberto Rossellini, 1959)

A la porta de la irrupció de les avantguardes, Rossellini realitza aquesta tragicomèdia sobre un petit impostor que estafa víctimes del nazisme a la Itàlia ocupada pels alemanys durant la II Guerra Mundial, enganyant amb falses esperances familiars de presos a canvi de diners. La seva carrera és tan brillant que es veu embolicat en una maquinació d’un oficial nazi per fer-lo passar com un general de la Resistència -el general de la Rovere- capturat i tancat a una presó i descobrir així a un líder partisà d’entre el munt d’interns. Però el nostre estafador s’imbueix del seu paper fins creure’s realment el famós militar. La pel·lícula de Rossellini realitzada encara en un estil neorealista, amb una fotografia en blanc i negre i un to realista capta meravellosament la humanitat que amaga l’estafador entremaliat i qüestiona un cop més la irracionalitat de la guerra. Encara que filmada en un to amable de comèdia, conté molts imatges d’impacte emocional, com la lectura dels graffitti que alguns condemnats a mort han gravat a les parets de la cel·la o l’al·legat de della Rovere en favor de la dignitat dels que resisteixen el feixisme.

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

Versió original en format MKV amb subtítols en castellà incorporats https://mega.co.nz/#!9wthiIjC!KIqRQEpf2_PwzTG8S0dOhlfjCKBuF-o5gTnGbkjHofE

Clau de pas per descomprimir el fitxer: PgM

 

La paraula (Carl Theodor Dreyer, 1955)

Ah, quina pel·lícula més gran! Ploraria d’emoció sense parar veient-la. La vivència íntima de l’espiritualitat en la història d’un pare i els seus tres fills: l’un d’obertament ateu; l’altre, un estudiant de teologia que s’identifica amb la figura de Jesucrist i el darrer, el més arrelat a la realitat. Tres maneres d’entendre la religió en un poble rural de Dinamarca als anys trenta del segle passat.

La pel·lícula té un argument extraordinariament senzill, centrat en el comportament de la família arran de la pretensió del fill més petit de casar-se amb la filla d’un satre, que és el dirigent intransigent d’una facció religiosa antagònica. Tots sóm molt puritans i viuen la religió de manera molt severa. Però els fets de la vida, els fan anar des de la intolerància a la comprensió, de l’odi a l’amor, de la rancúnia a la generositat. Una mesura dels sentiments humans més profunds a l’hora d’entendre la nostra relació amb el més enllà i donar sentit a la nostra vida i la mort. Més enllà de les esglésies i dels clergues, Dreyer es planteja la posició dels éssers humans en la relació amb allò que és trascendent. I ho fa de manera oberta, tendra, sincera, íntima i suau. La interpretació naturalista dels actors és d’un prodigi inconmesurable, així com la fotografia bellíssima en blanc i negre, els decorats dels interiors o els paisatges exteriors; el ritme, els diàlegs, el muntatge, etc. Tot és perfecte. Sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’una obra mestra rotunda de la cultura europea del segle XX. Un film imprescindible per emocionar-se.

 

 

DESCÀRREGA

Ordet.(La.Palabra).(1955).DvDRip.Dual.(Spa.Dan.).(Xvi…FitoCorleone.avi [1.75 Gb] [Info]

Ordet.(La.Palabra).(1955).DvDRip.Dual.(Spa.).(Xvid+2A…FitoCorleone.srt [95.7 Kb] [Info]

Font: DivxClásico