Il sole sorge ancora (Aldo Vergano, 1946)

Després de l’armistici del 1943, els soldats italians tornen a casa. Cesare, un d’ells, arriba al seu poble i es troba amb un panorama desolador: molts joves han mort a la guerra i per tot arreu es veu misèria i files de refugiats que van amunt i avall. Les tropes alemanyes són a punt d’ocupar la regió i mentre tant alguns joves del poble creen un escamot partisà. D’altra banda, una família de la noblesa, propietària d’un forn de totxos, porta una vida frívola, al marge del conflicte, confiada en els seus privilegis i la pervivència d’unes formes de vida tradicionals basades en l’explotació sobre dels treballadors. El film és un relat coral en un moment polític i social convuls: testimonis de la caiguda del règim feixista, de l’ocupació nazi, dels horrors de la guerra, de la lluita dels partisans i sobretot, de la sensació que les estructures social tradicionals s’estan esquerdant i que el món que està sorgint serà molt diferent.

Amb una estètica molt realista, semblant a un documental, assistim a històries creuades (els comtes i la seva filla; Cesare, la seva enamorada i el germà d’ell, un estraperlista; l’oficial nazi (un increïble personatge caracteritzat com a sofisticat, elegant, cínic i molt pervers), el capellà i així un munt de gent que conformen una visió rica en matisos i detalls, però sobretot amb la idea que la lluita és del poble (“L’honor d’Itàlia està en el poble”, que diuen en un moment donat). La trama no deixa descans i destaquen moltes escenes brillants que fan del visionat d’aquest film un torrent d’inventiva. La fugida de Cesare d’un prostíbul; els nens que, mentre fan un ninot de neu, espien els alemanys; la mort d’un parell de partisans convertida en un delirant espectacle nocturn; el funeral del nen petit, la batalla final al voltant del polvorí, i així un munt d’imatges filmades amb molt de talent que fan d’aquesta desconegudíssima producció italiana una veritable obra mestra del periodista, guionista i director Aldo Vergano, a l’alçada dels títols més reputats dels Rossellini, Visconti o De Sica.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Il sole sorge ancora (VOSE) a Hawkmenblues

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Estrelles a la meva corona (Jacques Tourneur, 1950)

Un home recorda anècdotes de la seva infància, situada en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a finals del segle XIX. Un ambient idíl·lic, personatges amables i un entorn d’eterna primavera. Arriba un veterà de la Guerra Civil, per a exercir el seu ministeri com a pastor religiós. No tots els feligresos accepten els sermons i de seguida es produeix un xoc amb algun d’ells; en particular, amb un jove metge, que no el vol veure al costat dels malalts. Entre tots dos salta la rivalitat, la pugna entre fe i religió, un dels temes de la pel·lícula. L’aparició d’un sobtat brot de febre tifoidea posa a prova la convivència entre els veïns. La frustració en una situació de crisi es descarrega contra els més dèbils i s’activa la temible organització racista del Ku-Klux-Klan, un altre dels temes substancials de la pel·lícula.

El director francès Jacques Tourneur, ja en aquella època, plenament instal·lat a la indústria cinematgràfica de Hollywood,  subratlla amb molta delicadesa alguns dels eixos que han conformat la història dels Estats Units: la persecució dels negres, la força de les creences religioses i un cert esperit de feliç anarquia individualista, possible per la manca d’estructures estatals. Aquest darrer element, el més subtil de tots, acaba mostrant les escenes més poderoses del film, las que deixen entreveure finament les xarxes de la solidaritat, com el moment en que la família formada pel pare i els cinc fills agafen les armes per defensar el seu veí, un home vell i afectuós però amb l’estigma de ser negre  i que és víctima de l’assetjament per part d’un empresari especulador. També la figura del pastor religiós, un personatge clau en la trama, està molt allunyada de la visió de les nostres estructures eclesials i més aviat sembla un mediador social. Tots els personatges configuren una imatge molt plàcida, allunyada de la història real, però configuradora d’una certa idea de la utopia. La música, la fotografia (en un bellíssim blanc i negre), les interpretacions tan naturals per part d’un extraordinari repartiment d’actors i la magnífica factura creativa d’algunes escenes, com la culminant del Ku-Klux-Klan resolta amb bones dosis de realisme poètic, configuren un film rodó, capaç de presentar amb serenitat els aspectes més foscos de la societat nordamericana.

Stars-in-My-Crown_017

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

Stars in my Crown (VOSE), a Hawkmenblues

 

Cançons prohibides (Leonard Buczkowski, 1946)

Autèntica delicatessen artística. Una crònica de la història de Polònia durant la II Guerra Mundial, agafant les cançons com a fil argumental i la població de Varsòvia com a metàfora per a tot el país. Just després de l’ocupació nazi del 1939, les cançons van ser un vehicle per a la sàtira política i la supervivència emocional. Les melodies són les protagonistes: un concert clandestí amb música de Chopin, un nen a l’autobús canta una cançó en polonès on insulta els alemanys a la seva cara, un sabotatge posa l’himne nacional a través de la megafonia del carrer, etc. La pel·lícula té molts personatges (jueus, partisans, col·laboracionistes, delators…) i situacions (el suborn, la fam,  els assassinats, els bombardejos, la por, la valentia) etc. fins a representar un ampli espectre de les classes populars i de les penúries passades durant la guerra. La música (i, per extensió, la cultura) són els pilars de la civilització que cal salvar per si mateixos, en oposició a la barbàrie dels opressors, però, a més a més, també armes per a la resistència popular. Durant tota la pel·lícula sonen cançons amb lletres que animen a resistir contra l’enemic, a l’amor i la nostàlgia per allò que s’ha trencat, a la consciència nacional…

Cinematogràficament és una pel·lícula molt dinàmica i trepidant, amb una agilitat narrativa on res no hi sobra ni hi ha cap instant per al descans. Les cançons es van encadenant l’una rere a l’altra, sense que poguem parlar pròpiament de gènere musical sinó d’un drama èpic amb la música com la gran protagonista. Aquestes escenes són vibrants, alegres i optimistes i només les trenca la violència de les tropes alemanyes, representada en tota la seva cruesa, que no fan més que provocar odi. Impressiona, també, saber que aquesta pel·lícula es va rodar el 1946, immediatament després d’acabada la II Guerra Mundial, perquè veiem una ciutat depauperada, però forta. El ritme i la interpretació vitalista dels actors ens transporten al cor d’una societat culta, sensible, amant de la música i de la cultura. De seguida, les autoritats comunistes van vetar aquesta pel·lícula antifeixista per força  que transmet en favor de la llibertat i perquè la crítica als nazis és tan potent que fàcilment podia extrapolar-se a les noves autoritats. “Cançons prohibides” (“Zakazane piosenki”, en el seu títol original) és una obra mestra, que molt poca gent ha vist, però ningú no s’hauria de perdre.

 

ENLLAÇOS

zakazane-piosenki-leonard-buczkowski. VOSE

L’honorable Angelina (Luigi Zampa, 1947)

Una dona humil -l’Angelina que dóna títol a la pel·lícula- està casada amb un policia i és mare de cinc fills. És mestressa de casa i li costa arribar a final de mes (som a la Itàlia de la postguerra). Viu al marge del capitalisme, teixint unes xarxes de solidaritat entre les veïnes que la fan molt popular al barri: “quan veig una cosa que no m’agrada, -diu- tinc la necessitat de cridar”. Així, per exemple, contra l’amo d’un colmado, un fastigós estraperlista, anima les clientes perquè n’assaltin el magatzem. Queda clar que l’acció directa expressa la lluita dels oprimits contra els poderosos. El problema neix quan el seu marit, policia al mateix barri, es veu obligat a detenir-la i fer alguna cosa amb ella. En un altre moment, s’inunden les cases on viuen perquè el constructor les havia aixecat en una zona pantanosa i les famílies okupen uns habitatges propers que estan deshabitats; l’empresari no ho accepta i esclata el conflicte entre les dues parts: l’empresari, d’una banda, i de l’altra,el grup de dones que lidera l’Angelina, una magnífica Anna Magnani. L’Angelina, una dona valenta que s’enfronta al sistema en la seva lluita per la justícia social. Animada per les veïnes, fins i tot pensa dedicar-se a la política i presentar-se a parlamentària.

La pel·lícula, una comèdia molt entretinguda, bascula entre dos eixos temàtics, les actituds de rebel·lia de les classes populars davant del Poder i el problema familiar quan les dones es dediquen a la política o, senzillament, quan volen treballar fora de casa. En tots dos casos, el repte es planteja de forma valenta per part del director -el poc reconegut Luigi Zampa-, sempre a favor de les dones i de les classes humils. Així, l’Angelina es postula decidida política i juga en el terreny de les classes adinerades, que són vistes com a parasitàries i tramposes, però no es deixa subornar ni enredar amb els paranys que li posen. A nivell patriarcal, és capaç de posar a ratlla el marit, un autèntic inepte quan fa les feines de casa (no és capaç ni de bullir un plat de pasta). Però la conclusió de la pel·lícula no és altre que el retorn feliç a la normalitat (previsible en qualsevol cas donada l’època de producció) i resulta frustrant als ulls actuals; la qual cosa no li treu el punt d’audàcia al director per haver imaginat que les coses podrien anar d’una altra manera.

Imagen

DESCÀRREGA

Enllaços al blog Hawkmenblues

El cavall de fusta (Jack Lee, 1950)

Uns soldats anglesos interns en un camp de presoners alemany durant la II Guerra Mundial. No cal dir res més: fugida al canto. Però les circumstàncies no són fàcils, perquè les barraques estan allunyades del perímetre extern, vigilat dia i nit. La clau de volta, un cavall de fusta, com el de Tròia, que els ha de portar directament a Suècia. L’escenari i la trama argumental no són altra cosa que pretextos per posar en marxa la solidaritat entre els soldats i el seu anhel de llibertat. Es mostra la importància de la perseverança i del manteniment de l’estat d’ànim, de l’acceptació i la posada en valor de la diferència d’habilitats i caràcters entre les persones, del sentit de l’humor i de l’alegria de viure, fins i tot del respecte cap a l’enemic… Quina pel·lícula més bonica i trepidant; com aguanta el ritme i el suspens! Només cinc anys després d’acabada la guerra, el director posa en escena un drama col·lectiu de persones amb principis ètics. Lluny del maniqueisme de molts altres directors i films de la postguerra, Jack Lee aconsegueix una obra d’una gran humanitat on les persones mantenen els valors fins i tot en les situacions més adverses.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS (eMule)

ed2k://|file|The.Wooden.Horse.(1950).XviD.AC3.avi|1564864512|C00F6710D2455BEC1F40544DDDAE6B52|h=3S5UZSQXJGCRVV7MOOWLDDHMBM4W7CNG|/

Subtítols

http://www.subdivx.com/X6XNDAyNjQ4X-the-wooden-horse-1950.html

Font: noirestyle

Viatge distant (Alfréd Radok, 1949)

El drama de l’Holocaust a través de l’esdevenir d’una família txeca de classe mitja deportada al camp de concentració de Terezinstadt. Pel·lícula coral, que enllaça els esdeveniments polítics de l’auge del nazisme amb la descripció dels personatges principals, una infermera jueva i el seu marit ari. L’arribada de la guerra i l’ocupació alemanya desfermen la bogeria de les mesures antisemites i, finalment, la deportació progressiva a un camp d’on pocs en sobreviuran. El film retrata el descobriment progressiu dels horrors de les cambres de gas, els intents per evitar les deportacions, les dificultats de sobreposar-se a la maquinària d’extermini. El muntatge és molt dinàmic narrativament, amb un barreja de materials d’arxiu i elements de ficció. Els aspectes més escabrosos són insinuats, com el suïcidi d’un dels personatges, mostrats fora de càmera però sense caure en el dramatisme.

La pel·lícula es va rodar immediatament després d’acabar la guerra, al 1948. Sorprèn la  franquesa amb què presenta les cambres de gas i la idea de l’extermini dels jueus. Va tenir problemes amb la censura del règim comunista i no es va difondre àmpliament fins als anys noranta del segle XX fins a esdevenir en tot un referent de la cinematografia txeca. Molt interessant.

 

Daleká cesta

ENLLAÇOS

Daleka cesta (VO) – eMule

subtítols (en espanyol)

Font: cine-clásico

 

 

Stromboli (Roberto Rossellini, 1949)

Una dona lituana, internada en un camp de refugiats italià en acabar la II Guerra Mundial, fa tots els esforços per sortir de la reclusió forçada. Falla l’opció d’acolliment per les autoritats argentines i acaba casant-se amb un noi que la festeja des de fora de la tanca del camp. És un noi agradable i simpàtic. Es casen i això li permet sortir del camp. Van a viure al poble del marit, a l’illa de Stromboli. És un lloc terrible, a la falda d’un volcà en actiu, que ens els anys anteriors ja ha destrossat moltes cases. El poble és pobre i l’ambient més aviat tancat, molt lligat als costums tradicionals i a l’activista pesquera com a única font econòmica. Són tan pobres que per reconstruir les cases desmunten les cases de les famílies que fa més temps que van marxar. Els joves emigren i els vells tornen per morir. Els veïns que hi sobreviuen tenen un caràcter dur. Ingrid Bergman interpreta molt bé el paper de la jove Karin, vista amb reticències per la gent del poble, que la consideren despectivament “una senyora” altiva i orgullosa. La societat és molt patriarcal, on tot se sap i la influència del capellà és total. Karin és agnòstica i no troba on agafar-se, en aquest ambient tan hostil. Fins i tot el seu marit mostra el seu caràcter masclista, dominat per les tradicions del poble i el comportament que s’espera d’un home. Rossellini presenta gradualment la frustració i l’ofec de Karin. Tancada en una illa de la qual sembla no poder-ne escapar, en una situació paral·lela a la del camp de concentració del qual prové. Karin es va apagant en l’amargura i la tristesa. Magnífica recreació de l’opressió del patriarcat. Potser, el que menys agrada, és el to apologètic de la religió (lògic, si la productora és de capital catòlic); l’argument incideix en la derrota del pensament agnòstic o ateu de la protagonista i el reconeixement, malgrat tot, de la figura del Totpoderós. La religió com una vàlvula d’escapament a l’opressió i el sotmetiment. La pel·lícula, molt bona.

Stromboli-de-Rossellini.jpg

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!nJ9GVKCI!YQjN5h809ihC3EfbyJDGCWoB4MgnNjR0O1a6Uf5pbMw
https://mega.co.nz/#!GEsAXZ6B!MbhPS3rYMeVHgCYcuDF2-RDN8Uo0PxEeBX-FYZUKbB4
https://mega.co.nz/#!rZc2wZxR!esaoWhI3v-Ch3aIy6sUvY14aZfwofR2E7qbgfZQ4JJk

clau de pas per ajuntar els fitxers: PgM

Font: patio de butacas

 

 

Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

Poc després d’acabada la II Guerra Mundial, Roberto Rossellini realitza aquest film d’episodis sobre el dramàtic avanç de les tropes nord-americanes per la península itàlica el 1943. No és una recreació bèl·lica, sinó una bella història sobre els canvis socials que provoca la guerra. Així per exemple, un conversa fugaç entre un soldat americà i una jove italiana, cadascun parlant la seva llengua però comunicant-se amb el llenguatge no verbal, assoleix el miracle de la comunicació entre entre ells; un soldat a qui un nen roba les botes però quan l’enxampa descobreix que en realitat és un nen que viu en la pobresa més absoluta; els monjos d’un monestir catòlic que acullen uns capellans castrenses americans, que són l’un jueu i l’altre protestant i de com assumeixen el fet de la diferència de la figura de l’altre. Les trames incideixen en el valor de la comunicació i de la comprensió entre les persones: l’amor i la desesperació pels éssers estimats; la generositat per aquells que pateixen; la por i la inseguretat davant de la mort omnipresent; l’esforç i el sacrifici per acabar amb el feixisme…  Des del punt de vista purament cinematogràfic, és una pel·lícula excel·lent, amb un ritme intens, una fotografia propera al cinema documental i moltes escenes colpidores, com el cadàver d’un partisà que baixa riu avall o una parella corrent pels carrers de la ciutat de Florència enmig dels trets.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!Uc4ERRzY!W88FLx8NglJ0TQbEYfDkFRhW9Y1hJtD_Yn-ZL1xOqw4
https://mega.co.nz/#!Id53HJSQ!I1bPjQMUusF3KwxIFpTHdE834YMKgOFOALEe20NpCgM
https://mega.co.nz/#!pBoVDBqI!Q4CmuEReHPAVxLbjzwqxL0UMELgRV0i-T818ZYbbgnk
https://mega.co.nz/#!4MgFwAIa!dxOq8DVDnrCi9IHScZoANXIR2rg2XtJv72KVDiS7RGc
https://mega.co.nz/#!tM4SUYba!dFc30EbzGSvnDQJgQKqM7z8GMKRb8hW5kkiOGhfMIuc
https://mega.co.nz/#!MBonVTyC!SP_m0Tt1FpooL4Y-uEdbdhS_sZJlus8KLC4ur4jXJJ0
https://mega.co.nz/#!wNYjEChQ!ZC7vzDr2xXAudVonjgaMv2BxqQErM8xtUtHogfEpjXs
https://mega.co.nz/#!MU4AAQTZ!W42eeWeWtZ9sGTT-9odMew61wZ9wPYlVB3RKsd_-I3A
https://mega.co.nz/#!QZ4nRarQ!KG3AwXcYmOirJw8NXfYCqV_oYFFhOgG0klA4BhqGSis
https://mega.co.nz/#!9BwXAa7T!XrG2J0kyRDcjJu6WFY6Czjis48p3GlbPDjUbeQx_pyA
https://mega.co.nz/#!1R5kHBTS!fUSvjGK2TlEeVSp4BY9PXgJdLFgcMAwUVbZkBSGt41o
https://mega.co.nz/#!RQxBWKgJ!ZIqz_zngJScxbupY2uT9H0O0N6433tvXFHCzJvNzMGo
Sub.
https://mega.co.nz/#!pUZS3B5a!HvvFHw5R2y4SOef6jb94KhsX980iWVg1Zol-JYLajWE

Viure en pau (Luigi Zampa, 1947)

No deixa de sorprendre’m novament Luigi Zampa amb aquest film pacifista sobre l’absurditat de la guerra. Sàtira contra el feixisme, que presenta un honorable pare de família en un desastre de país. A finals de la II Guerra Mundials, aquest apacible home de mitjana edat que viu als afores d’un poble es veu en la situació d’haver d’amagar dos soldats nordamericans que s’han quedat despenjats de la seva unitat quan el poble encara està sota el controls dels nazis. Aldo Fabrizi, l’inoblidable actor de “Roma, ciutat oberta”, ha de posar pau entre els membres de la seva família i conciliar els dos soldats amb un caporal alemany, les autoritats feixistes, els simpatitzants dels partisans i tota la gent del poble. Film coral, ple de situacions un pèl esbojarrades i una visió crítica de la guerra com la d’una situació imposada pels poderosos i a la qual cal sobreviure-hi. El miracle, finalment, es produeix, perquè la gent humil contesta la violència amb generositat. No puc deixar d’admirar aquesta divertida crítica de la ridiculesa dels autoritarismes. I mentre Luigi Zampa s’atreveix a dir les coses pel seu nom, a l’Estat espanyol un general baixet i grassonet tindrà encara durant molts anys a tot el poble escanyat amb el puny.

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_013_jpg_zgkn.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_016_jpg_drsc.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_007_jpg_fuwy.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_014_jpg_nnzd.jpg

vivere_in_pace_aldo_fabrizi_luigi_zampa_012_jpg_xkud.jpg

ENLLAÇOS

Vivere in Pace – Aldo Fabrizi, Ave Ninchi (Luigi Zampa 1947).avi [855.96 Mb] [Info]

Subtítol en espanyol

http://www.subdivx.com/X6XOTgwMDg8X-viv … -1947.html

Font: divxClásico