El cinema alemany durant la República de Weimar va viure una època d’una sorprenent sinceritat. Entre el daltabaix de la I Guerra Mundial i l’arribada dels nazis les convulsions polítiques i socials van donar lloc a unes pel·lícules on els conflictes presents a la societat s’exposaven de la manera més crua possible. En particular, suposa la presència a la gran pantalla de les classes més marginals (prostitutes, lladres, activistes polítics, homosexuals, indigents, etc.). Es com si la no-burgesia monopolitzés la representació icònica a les arts. A banda de molts altres títols, en general poc coneguts, aquest que ens ocupa avui sobre una redada al barri de Sant Pauli, ofereix un fugaç triangle de (des)amor format per una puta que viu en un bordell d’un barri portuari a la ciutat d’Hamburg, el seu company sentimental, un trist músic de cabaret, i el fugaç amant d’ella, un fornit mariner a qui busca la policia per robatori. L’ambient que recull la pel·lícula és realista i decadent; molt sòrdid en les localitzacions (el prostíbul, el cabaret, la comissaria de policia, els carrers); escenaris molt claustrofòbics i opressius. Els personatges són derrotats, pessimistes; recorden les obres més fosques dels artistes “decadents”. La trama argumental i els diàlegs són mínims, només unes hores en la vida d’unes persones miserables (i unes classes socials) condemnades a la degradació moral en un ambient molt bizarro de desig sexual, alcoholisme, tabac, tatuatges… La clau del film rau en la cançó final amb imatges de màquines superposades amb la d’obrers i un text que parla sobre l’exèrcit gris dels treballadors prostituïts a la feina per culpa dels diners. Amb això extrapola l’anècdota personal i l’eleva a la categoria de drama social i polític:
“Pel matí a la gran ciutat, on hi ha sol en lloc de rosada l’exèrcit desfila, aquest exèrcit gris dels treballadors. El diner els crida a les màquines. El nostre pa de cada dia. Senyor del món que vas inventar els diners. La gran ciutat al matí, on hi ha pols en lloc de rosada. Comença el ball. El ball de les màquines i les rodes. Tots ballen, pas a pas. La mort habita en aquell que es cansa. Encara que el sol brilli, el nostre camí cap al pa és fosc. Marxem units, el nostre camí va del patiment cap a la mort. Som l’exèrcit dels treballadors. Desfilem a través de la ciutat grisa. Els nostres passos són pesats. Molts no estem sencers. Pel matí a través de la gran ciutat.”
Un any després, els nazis arriben al poder i de seguida prohibeixen aquesta pel·lícula. L’expressió dels conflictes socials serà des d’ara censurada i canalitzada per les noves autoritats feixistes.
ENLLAÇOS
Razzia in St.Pauli (1932) Werner Hochbaum deu.avi [905.86 Mb]
subtítols en castellà
Font: cine-clásico
la llum llibertària 