El fusilamiento de Ferrer (Eugenio G. López, 1911)

Abans de la irrupció del cinema sonor, la ràdio ja era una realitat i abans encara ja existien les gravacions fonogràfiques. Aquestes gravacions solien destinar-se a les obres musicals però, en ocasions, també contenien representacions de petites peces teatrals. Pocs després de l’assassinat del lliurepensador, activista llibertari i educador Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d’octubre de 1909, es va portar a l’escenari del Teatre Apolo de Madrid l’obra d’Eugenio G. López “Sentencia y ejecución de Francisco Ferrer y Guàrdia”, i tot seguit, se’n feu un enregistrament sonor de tan sols sis minuts de durada. En un estil que ara ens semblarà completament encarcarat, assistim a la lectura de la sentència de Ferrer i Guàrdia, la visita de la seva dona i el posterior afusellament. Els diàlegs posen l’èmfasi en la responsabilitat política del govern d’Antonio Maura mentre Ferrer i Guàrdia és mostrat con una persona atea i defensora de la Idea i de l’Escola Lliure, prorepublicana i antimonàrquica. El deliri i el ridícul màxim apareixen en la cantaora histèrica que canta unes sevillanes. El to grandiloqüent del text i la declamació histriònica dels actors acosten aquesta representació teatral a la paròdia més que no pas la recreació històrica seriosa, tot i això, com a document arqueològic i donada la curta durada de la gravació val la pena escoltar-la.

PER ESCOLTAR LA GRAVACIÓ

Gravació de la representació teatral sobre l’afusellament de Ferrer i Guàrdia a la Biblioteca Digital Hispánica

 

No vull ser un home!!! (Ernst Lubitsch, 1918)

 

Autèntica joia antipatriarcal del mestre de la comèdia Lubitsch. Una jove, frustrada per no poder gaudir de les mateixes llibertats que els homes i cansada que els seus tutors la renyin sovint per poc femenina decideix experimentar una nova vida transvestint-se d’home. El resultat, una sàtira contra els bons costums on es posa en evidència l’arbitrarietat de la construcció dels rols de gènere; és qüestiona la manca de llibertats per a les dones. És una pel·lícula divertida que insinua moltes transgressions, com quan la noia protagonista ja vestida d’home flirteja però no pot evitar els “ramalassos” femenins, es retoca el cutis però l’enxampa un grupet de noies: Oh! Un home maquillant-se! Quin escàndol! Quin horror! Però a continuació se senten molt atretes per aquest home tan particular. No obstant, ella les ignora perquè en realitat desitja un home de qui se sentia atreta quan vestia de dona i ara estableix amb ell una relació que als ulls de tothom és clarament homosexual. Fins i tot hi ha escena de petonet entre tots dos però això no sembla incomodar a ningú. Com es pot veure, la trama és una constant transgressió de les normes del sexe i del gènere. 

No deixa de sorprendre que tot just acabada la I Guerra Mundial amb la derrota germana i l’enfonsament del reich del kàiser Guillem II, Ernst Lubitsch es llanci  a realitzar aquesta comèdia esbojarrada que posa cap per avall els valors de la burgesia i el patriarcat. En un moment que sembla que el país s’ensorra, el director berlinès mostra una lucidesa, un talent i un enginy excepcionals que fan que aquesta pel·lícula, “Ich möchte kein Mann sein”, i moltes altres que rodarà a continuació mantinguin la seva alegria i agilitat tot i els prop de cent anys que porten a l’esquena.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

Click the image to open in full size.

ENLLAÇOS:

subtítols

Font: arsenevich

La Comuna (Armand Guerra, 1914)

Armand Guerra, és el pseudònim (amb connotacions polítiques evidents), del valencià José Estivalis: anarquista, tipògraf i cineasta. La repressió contra els anarquistes de començaments dels segle XX el porta a exiliar-se per diversos països. A França s’incorpora al col·lectiu Cinema du peuple de la Unió de Sindicats on realitza diverses pel·lícules de caire social, d’entre les quals, aquesta força curiosa sobre la Comuna de París.

És una pel·lícula dels primers temps del cinema, quan encara s’explorava la creació del llenguatge cinematogràfic. L’argument és la successió de quadres d’un teatre, amb uns intertítols que funcionen com els peus de foto; els fons dels decorats semblen de roba pintada, llevat quan les escenes són exteriors; tot i així, no era un llenguatge rudimentari perquè existien certes convencions que els espectadors aprenien de seguida (com que els personatges en primer terme són més importants que els del fons, etc.).

Pel que respecta l’argument, mostra els fets polític que donen peu a la revolució, l’oposició a les tropes, l’afusellament dels generals Lecomte i Thomas, etc. Feia uns quaranta anys dels fets de la Comuna; alguns dels seus protagonistes apareixen al final del metratge a manera d’homenatge. En fi, una veritable curiositat de només uns vint minuts de durada.

T: La Commune
A: 1914
D: Armand Guerra
P: França
Dur: 19 min.

Per veure el film en línia:

La Commune (Armand Guerra, 1914)

Més informació:

Sobre l’activitat política d’Armand Guerra aquí y a aquesta pàgina de la Fundació Andreu Nin