Buscant l’èxit (Roy Boulting, 1947)

Original reflexió sobre l’activisme, el poder i la política. Estem al segle XIX, en una Anglaterra pobre i desgraciada. Un jove presencia un míting sobre la justícia social i decideix abadonar la seva feina de llibreter per dedicar-se a la política. Passen els anys i el seu talent per la oratòria li garanteix l’entrada i ascens a les estructures del sistema. Però el seu èxit personal l’allunya cada cop més de les classes populars a les quals diu defensar. Poc a poc s’acomoda a les dinàmiques politiques més conservadores i es mostra insensible a les lluites socials del moment, com la del feminisme. El dibuix dels personatges que apareixen durant la història és extremadament sensible, sobretot pel que respecta la relació del protagonista amb la seva dona, una valerosa activista pel sufragi femení, i ofereix un debat que resultava molt modern per a la mentalitat dels anys de la postguerra, quan es roda el film. La relació de la parella és molt desigual: les dones donen confiança i suport als homes i ells paguen amb vanitat i egoísme. És una gran pel·licula, molt original en el seu plantejament argumental i plena de sensibilitat i matisos en la definició dels personatges. La realització és magnífica, trepidant, sense un moment de descans i amb una fotografia en blanc i negre molt bonica. Els actors també estan magnífics. Molt i molt recomanable i malauradament molt desconeguda.

Resultat d'imatges de roy boulting Fame Is the Spur 1947

Brian Weske and Tony Wager

Gerald Fox

Percy Walsh and Rosamund John

Imatge relacionada

Resultat d'imatges de roy boulting Fame Is the Spur 1947

Enllaços:

Fame is the Spur, a Free Classic Movies

 

 

 

Anuncis

Jo, Daniel Blake (Ken Loach, 2016)

Malalt del cor, Daniel Blake no pot treballar, per prescripció mèdica. Però l’Estat l’obliga a cercar feina o sinó es quedarà sense subsidi i no tindrà recursos econòmics. Aquí comença l’odissea del protagonista per resoldre la seva situació administrativa, però no para de trobar-se pegues: emplenar una paperassa que mai no s’acaba, formularis inintel·ligibles, funcionaris inflexibles… Tot sembla conspirar i les persones acaben sent números d’una estadística. En una oficina coneix una mare soltera amb dos nens petits que encara  està més liada resolent la seva situació amb l’assitència social. Es fan amics de penúries i la pel·lícula recull els mil i un tràmits de tots dos per rebre els ajuts que els corresponen.

El film és una crítica al sistema assistencial quan està regit per criteris economicistes. És una drama efectiu, en la línia crítica de les pelis de Ken Loach, de marcar l’opressió de l’Estat sobre les persones. Està ben realitzada, amb ritme i amb bones interpretacions. La millor escena és la pintada desesperada del prota a la façana d’un edifici. Denuncia que l’Estat s’espera que ell es mori perquè li resolguin el subsidi. La gent que passa pel carrer es para i l’aplaudeix. La pel·lícula, en general està bé, i es deixa veure, però té un gran inconvenient: el manqueísme dels personatges i les situacions; en fi, que els funcionaris són més aviat persones dolentes, amb el cor de pedra. Des del començament fins al final s’intueixen les situacions, els diàlegs i els girs argumentals, de vegades una mica forçats, com la seqüència de la nova feina de la noia. Els personatges secundaris es dibuixen de manera una mica simple, com els joves veïns de Daniel Blake. No estem davant d’un dels millors títols del conegut director anglès, però està interessant per visualitzar la xarxa espessa de moltes oficines i serveis de l’administració pública.

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

Yo, Daniel Blake

Resultat d'imatges de yo daniel blake

ON DESCARREGAR-LA?

I, Daniel Blake a Argenteam

La píndola vermella (Cassie Jaye, 2016)

Documental controvertit que explica els problemes que pateixen els homes per raons de gènere. Comença explicant la discriminació dels pares en la custòdia del fills i, en general, en l’àmbit de la paternitat on tenen menys drets, però de seguida s’apunten moltes altres qüestions que els afecten especialment, com la sinistralitat laboral, la taxa de suicidi, la mortandat a les guerres, etc.  Es planteja la invisibilització del patiment masculí per part d’organismes de l’administració, de mitjans de comunicació i d’organitzacions feministes, els qual nomes consideren poblemàtiques de gènere aquelles que afecten les dones.

No es tracta exactament d’un memorial de greuges sobre la discriminació masculina, sinó una reflexió sobre la construcció feminista de la masculinitat i sobre el concepte abusiu de patriarcat. Té moments impactants, com el passatge on es mostra el tractament informatiu dels atemptats terroristes de Boko Hara a Nigèria: invisibilització quan afecta els homes i el contrari quan afecta les dones. Els testimonis i arguments de la tesi principals estan puntuats per talls d’un viodediari de la directora on progressivent es desmarca de les tesis feministes i evoluciona cap a una postura més comprensiva al patiment dels homes.

La sensació en veure el documental és que la mirada sobre el patiment dels homes casa malament amb el discurs feminista del patriarcat que considera els homes com a classe opresora; potser per això, a molts països la seva exhibició està sent boicotejada per piquets informatius, la qual cosa no està fent altra cosa que regalar-li molta publicitat. Amb tot, mes enllà de la polèmica, es un film molt honest i interessant.

Imagen

Imagen

ON VEURE’L

Documental en VOSE a aquipelis.net

Zero Days (Alex Gibney, 2016)

Documental sobre el ciberterrorisme perpetrat fa uns anys pels serveis secrets nordamericans, en aliança amb els israelians, contra el programa nuclear iranià. Una combinació de virus informàtics contra els funcionament els centres i assassinats selectius de cientifics, va ser descoberta per les autoritats perses fins al funt que van fer-hi front contruint moltes més plantes d’enriquiment d’urani, més segures que les anteriors i, sobretot, van promoure el reclutament d’una veritable exèrcit d’hackers. Uns anys després, el govern iraià contraataca amb un atac informàtic a gran escala contra els interessos nordamericans, el qual demostra que les grans potències no estan preparades per a aquesta nova arma de destrucció massiva. Els Estats Units estaven previnguts contra moltes armes d’alta tecnologia, però no contra els atacs informàtics. Un virus, pero, pot ser tan desvatador com qualsevol altra arma més convencional, perquè pot provocar el col·lapse i la destrucció de les centrals hidroelèctriques, les plantes potabilitzadores d’aigua, les centrals nuclears, els transport públic, etc. El documental entrevista peixos grossos de l’adminstració nordamericana els quals expliquen molts detalls de l’atac que van efectuar contra objectius iranians amb virus informàtics i el valoren cínicament com una declaració de guerra que podia haver provocat conseqüències imprevisibles. En fi, que després del visonat del film un no pot fer altra cosa sinó donar la raó a Noam Chomsky quan diu que Estats Units és el país més terrorista del món.

El documental està ben realitzat i incideix en les constants eternes de la guerra entre les nacions, ara llençades a una nova carrera armamentística per dominar la seguretat en l’àmbit informàtic.

Resultado de imagen de alex gibney zero days

Resultado de imagen de alex gibney zero days

PER VEURE EL DOCUMENTAL

http://www.argenteam.net/movie/92552/Zero.Days.%282016%29

Guardià i botxí (Oliver Schmitz, 2017)

Terrible al·legat en contra de la pena de mort. Un jove de disset anys entra treballar a una presó d’alta seguretat on hi ha els reclusos condemnats a mort. Ben aviat li toca acompanyar aquestes persones durant la vigília de l’execució i l’endemà portar-les a la forca. Un cop morts, els neteja, posa al taüt, duu al cementiri i enterra. És una feina devastadora a nivell emocional. Intimar amb persones durant hores i després posar-los la soga al coll. Els treballadors afronten l’ansietat i l’estrès amb bromes, novatades i alcohol. I sobretot, exculpant-se de tota responsabilitat. Com diu un dels personatges reflexionant sobre l’aplicació de la pena de mort: els politics només fan les lleis, però ells no maten a ningú; els directors de la presó només apliquen el reglament, però ells tampoc no maten; els funcionaris només posen la soga al coll dels presos, però no mouen la palanca que fa caure els cossos i el botxí que mou la palanca diu que la mort la causa la força de la gravetat. Ningú no n’és responsable.

El protagonista acumula desenes i desenes d’execucions. Un dia, mentre condueix el seu vehicle, reacciona de manera descontrolada i assassina set persones. La pel·lícula se centra en el judici per assassinat múltiple. Els arguments de la fiscalia són evidents i la defensa no té cap estratègia. Què pot justificar l’acció homicida del jove zelador? Lluny de condemnar l’acció de la persona, comencem a pensar en la perversitat del sistema judicial.

La pel·lícula està ambientada a la República de Sudàfrica i es basa en fets reals d’un cas esdevingut l’any 1987 que va causar debat social sobre el caràcter de la pena de mort. Amb l’arribada de Nelson Mandela a la presidència del país, la pena capital va ser abolida. Una magnífica pel·lícula: intel·ligent, dura, sòbria; molt ben interpretada, àgil narrativament i completaent incisiva en el dilema ètic de la pena de mort.

shepherds

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Fifth Annual Jozi Film Festival opening act: Shepherds and Butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

Resultado de imagen de shepherds and butchers

ON VEURE-LA

Shepherds and butchers” a Argenteam

 

Mary and Max (Adam Elliot, 2009)

Film d’animació realitzat amb la tècnica del stop motion. Podria semblar cinema per a nens i sí que ho és, però de fet ho és per a qualsevol persona amb sensibilitat. La relació d’amistat a través de la correspondència postal -estem a la era pre-Internet- entre una nena que viu a Austràlia i un adult que viu als Estats Units és una preciosa història d’amor. Ella té una família desestructurada i pocs amics. Ell, la Síndrome d’Asperger i tampoc no té amics. Es coneixen de forma casual i s’envien cartes durant anys. S’expliquen les peripècies del dia a dia: les dificultats per trobar feina, per tenir parella, per sortir amb amics… Es recrea el món trist i amarg d’unes persones que no encaixen en una societat altament competitiva. La banda sonora puntua amb ironia els estats d’ànim i el resultat és un film poètic, amarg, molt imaginatiu i amb un rerefons de crítica social que et deixa pensatiu. Molt bonica.

PER VEURE-LA

http://www.argenteam.net/movie/33289/Mary.and.Max.%282009%29

638 maneres d’assassinar Castro (Dollan Cannell, 2006)

Fascinant documental sobre els centenars d’intents d’assassinat contra Fidel Castro. Sí, centenars. Més de sis-cents, convenientment catalogats segons les diferents administracions i presidents nord-americans; segons els mètodes, tradicionals (com el del franctirador o el de l’explosiu sota la tribuna presidencial durant un acte públic) o imaginatius (posar explosiu en un cigar); segons els portés a terme la CIA directament o a través d’intermediaris (sicaris, màfia, etc.) o bé els comesos per les organitzacions cubanes anticastristes. El cas és que tots els intents d’acabar físicament amb el líder cubà van fracassar. També els intents de liquidar-lo políticament. Alguns són francament delirants. Un producte a les sabates havia de fer-li caure la barba i una droga durant una entrevista televisiva l’havia de fer quedar en ridícul. El documental és fascinant perquè el director ha aconseguit reunir els principals conspiradors. Tots ells es mostren alegres i expliquen les batalletes amb orgull. Els talls d’entrevista s’il·lustren amb imatges de ficció tretes de l’època o més actuals on es recreen les temptatives. El gran protagonista, però, és l’escandalosa política imperialista dels Estats Units.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

Links a Descargacineclasico