turca | la llum llibertària

Emocionant drama social i polític ambientat a Diyarbakir, la principal ciutat kurda a Turquia. Tres germans de curta edat és queden sols quan la policia (turca) fa desaparèixer els seus pares (activistes a favor de la causa del poble kurd). Sense ningú que els cuidi, intenten sobreviure com poden fins que troben una xarxa de solidaritat en el lumpen de la marginació. Allí reben els (petits) recursos econòmics però també un aixopluc emocional. És una pel·lícula preciosa que tracta temes diversos com la repressió turca al poble kurd, el terrorisme d’estat, el model econòmic capitalista, els nens abandonats que malviuen al carrer… La pel·lícula segueix les dificultats dels tres germans per sobreviure i assentar-se en algun lloc però sense oblidar aquesta problemàtica se centra plenament en el problema del terrorisme d’estat en la figura d’un policia de la secreta executor d’activistes polítics. Aquest policia és un home jove, agradable, familiar, molt afectuós amb el seu nen petit, amable i cordial amb els veïns i els amics però porta una doble vida. En la seva professió té impunitat per torturar i assassinar. Impunitat legal, sí, però també impunitat emocional. Impressiona la naturalitat amb la qual els torturadors deixen el seu sadisme a l’oficina i durant la resta de la jornada esdevenen pacífics ciutadans normals.

Una gran pel·lícula, sense dubte. A més, és plena de detalls de sensibilitat. Nosaltres ens quedem amb el gest de la filla rebutjant els diners que li dóna una jove prostituta a canvi d’una feineta que ha fet (a diferència d’altres feines anteriors que sí que les hi havia cobrat) i que és un gest d’acceptació del vincle emocional de la nena petita amb la jove. Fins al moment tenien una relació mercantil -jo et faig una feina i tu em pagues uns diners- però amb aquest gest la nena deixa que sigui la jove qui s’encarregui d’ella com si fos una mare. També és molt bonic el detall de la cinta de cassette on la mare havia gravat contes que els posava a la nit perquè els nens d’adormissin al llit i que serà l’únic objecte que record que podran dur de la mare. També està genial en els petits detalla de crítica social quan un nen del carrer ben objectes a preu de saldo i una dona li recrimina que potser el producte que ven no té prou qualitat quan ella està forradíssima de pasta i el que paga en la compra és una absoluta misèria. En fi, podríem trobar moltes escenes que ens agraden d’aquesta pel·lícula però el millor és que la veieu vosaltres mateixos.

ENLLAÇOS (VOSE)

Font: patiodebutacas

En un poble rural de l’Anatòlia un pare de família es dedica a l’apicultura. La recollida de la mel es converteix en una rutina laboral que per al seu fill petit de sis anys esdevé un element ritual de creixement personal. La relació entre tots dos, pare i fill, esdevé molt íntima. Però les famílies desapareixen. Potser els canvis de l’ecosistema o la modernització del país s’emporten les abelles a llocs cada vegada més distants. Els pare s’ha d’endinsar bosc endins. El bosc, un espai dens, un món nou per al nen. La pel·lícula retrata amb una increïble delicadesa la relació entre el pare i el fill, una família del món rural turc que sembla acabar-se, com les abelles, una família basada en el respecte, el treball i la generositat. Evidentment, és un model de família oposat al que veiem tantes vegades al cinema americà on tots els seus membres estan obsessionats amb el consumisme. Una pel·lícula bonica perquè sí.

Click the image to open in full size.