El vaixell està ple (Markus Imhoof, 1981)

Un drama ambientat a la II Guerra Mundial, encara que costa no fer-ne una extrapolació per al moment actual, tan similar en molts aspectes. En plena nit, un tren alemany s’atura bruscament prop de la fontera suïssa i un grup heterogeni de persones en fugen: un soldat desertor, una dona amb el seu germà malferit, un avi jueu amb la seva neta i un nen petit perdut dels seus pares. Corren i s’amaguen en una pallisa, ja en territori suís. Una dona els descobreix i els porta a casa (en realitat, es tracta d’un restaurant). Tot i que ella i el seu marit dubten si donar-ne coneixement a les autoritats, tal com obliga la llei, decideixen acollir-los i mirar com legalitza la situació. Tot i els dubtes inicials sobre si es pot matenir tothom que arribi al país -la metàfora sobre el vaixell que està ple i s’enfonsarà si hi puja algú més-, el cert és que hi ha espai i menjar per tothom. Suïssa és un país neutral que queda al marge dels conflicte bèl·lic. Parlant amb el capellà estudien la lletra petita de la normativa i la millor manera és que els refugiats es fassin passar per família, així que tots ells s’organtzen per fer la pantomina. La pel·lícula va sobre es esforços desesperats d’aquests refugiats per evitar la seva expulsió. Terrible el retrat dels funcionaris que apliquen fredament les normatives legals encara que això suposi la devolució dels refugiats a l’horror, emocionant l’actitud humanitària de la gent empatitzant amb els desesperats.

L’ambientació i les situacions que apareixen a la pel·lícula són excel·lents; el dibuix dels personatges està molt ben aconseguit i, de fet, es basa en fets reals i al final t’expliquen què va ser de cadascú. Es tracta d’una gran pel·lícula que et posa un nus a la gola esperant un desenllaç feliç mentre qüestiona amb valentia el mite de la neutralitat suïssa.

Das Boot ist voll (1981) 2

Das Boot ist voll (1981) 3

Das Boot ist voll (1981) 1

ENLLAÇOS

“Das Boot ist Voll” a Rarefilm

 

 

 

Anuncis

Dies de glòria (Mario Serandrei, Marcello Pagliero, Giuseppe De Santis i Luchino Visconti, 1945)

Documental sobre el paper de la resistència italiana durant la II Guerra Mundial, les accions diverses i modus operandi dels partisans en lluita contra els nazis. El nucli central és, però, la tragèdia de les fosses ardeatines. El 23 de març de 1944 (25è aniversari de la creació del partit feixista per part de Mussolini), la resistència fa explosionar una bomba col·locada en un carro de les escombraries al mig d’un carrer de Roma al pas d’una patrulla de la guàrdia alemanya i mata una trentena de membres de les SS mentre que una seixantena més resulten ferits. Les autoritats nazis detenen centenars de persones i finalment ordenen la mort de deu resistents per cada soldat alemany mort. L’assassinat i enterrament de les víctimes es fa en una xarxa de coves que la resistència tenia sota el carrer Ardeatina. Precisament el documental mostra imatges del descobriment posterior de la fossa comuna, de la detenció dels responsables nazis de la massacre, del intents de linxament per part de la població civil i del posterior judici. També es veu l’afusellament d’altres jerarques feixistes i les represàlies contra els col·laboracionistes. Són imatges impressionants. La resta del documental és pura propaganda política. Al començament diu el narrador que, per raons de seguretat no existeixen gaires filmacions sobre les accions de la resistència però que aquestes són verídiques. I des de llavors, no deixem de veure sinó un muntatge confeccionat amb certes dosis de ficció; per exemple, les unitats partisanes apareixen sovint cantant unes himnes i unes cançons que clarament es veu que han estat afegides a l’estudi de doblatge. Així, les imatges són interpretades per una veu en off emfàtica i pomposa que ens diu què hem de pensar. El to propagandístic -comprensible, d’altra banda, per la urgència del moment i els interessos en joc- ha quedat molt obsolet, però moltes de les filmacions recollides de l’afonament del règim feixista impressionen encara avui dia.

ENLLAÇOS

http://hawkmenblues.blogspot.com.es/2015/04/giorni-di-gloria-vv-dd-1945.html

Una flama al meu cor (Alain Tanner, 1987)

És difícil parlar d’aquesta pel·lícula. Una dóna i les seves relacions afectives amb un xicot possessiu i masclista que la tracta com una merda però la domina sexualment i després amb un periodista, amb qui s’enrotlla casualment quan creuen les seves mirades a un vagó del metró. La resta és el desig sexual de la protagonista, la insatisfacció, les ganes de tenir amor, la solitud, el buit existencial, la masturbació, la impudícia. Estructurada a partir de la consumació del desig i de la seva frustració, ofereix un retrat bastant rupturista d’una dona que trenca els lligams amb els homes per mantenir la seva independència però acaba exhibint-se en una gàbia davant la mirada de desenes de voyeurs masculins. Les escenes de sexe estan força ben rodades. És una pel·lícula intensa, estranya en el seu plantejament; amb una fotografia en blanc i negre una mica cremada en la seva exposició d’igual manera com ho és el retrat existencial de la protagonista, portat als extrems. És un cinema poc comercial que agradarà a algunes persones però a moltes altres els provocarà indiferència.

ENLLAÇOS

Une flamme dans mon coeur

subtítols en castellà

Foc a les alçades (Fredi M. Murer, 1985)

Poques coses coneixem de la cinematografia suïssa. Foc a les alçades (Höhenfeuer) és una pel·lícula que pot moure a escàndol per la seva temàtica. Ambientada al món rural, en una família humil de grangers que viuen a l’alta muntanya. Els pares i els dos fills, el petit és sord amb qui no acaben de comunicar-se per desconèixer el seu món, la seva normalitat; la filla, hauria pogut ser mestra i ara es qui ensenya el seu germà el llenguatge dels signes. Queda clar, però, que es una família on el pare exerceix un rol autoritari. El cas és que són una família on tots els membres treballen de valent, amb una estructura familiar de caire patriarcal. La filla llegeix llibres i escolta la ràdio i al pare aixó no li agrada. El nen comença a interessar-se pel sexe i son pare l’envia a “desfogar-se” picant roques. Els dos fills, ofegats en la frustració d’una infància i joventut reprimida pels pares, acaben  trobant refugi l’un en l’altre. Dura reflexió sobre la família patriarcal i les seves repressions, excel·lent representació naturalista del món rural.  Una pel·lícula molt interessant.
 ENLLAÇOS
eMule, VOSE

Misèria i fortuna de la dona (Sergei M. Eisenstein, 1929)

Aquest migmetratge -només dura 20 minuts- ha estat sempre una incògnita en la filmografia d’Eisenstein -“El cuïrassat Potemkin”, “La vaga”, “Que viva Méxio!”. Formava part d’un encàrrec per tractar obertament el tema de l’avortament i, en general, l’alliberament de les dones. Estructurada en paral·lel, seguint les circumstàncies de dues dones -una de classe baixa i l’altra de classe mitjana-  per a les quals l’embaraç és una desgràcia, encara que amb diferències notables segons l’estatus econòmic de cadascuna.

El nervi del genial director soviètic i del seu equip és indubtable. A mig rodatge acceptaren participar en un congrès i el projecte s’aturà. El productor, però, n’encarregà la continuïtat a una altra gent -fins i tot, els actors són uns altres- i el resultat és clarament inferior. Amb tot, la impressió general que causa aquest petit film impressiona i el missatge a favor de l’opció avortista és inequívoc. El simple fet de tractar aquest tema de manera directa ja va causar escàndol a l’època i la censura no va tardar en prohibir aquesta cinta i retirar-la de la circul·lació. Se’n va perdre el rastre i el record fins que fa uns deu anys es va recuperar i restaurar.

Slika

Slika

Slika

MÉS INFORMACIÓ

Article d’Arturo Garmendia:

http://www.cineforever.com/2011/04/06/eisenstein-y-el-aborto-miseria-y-fortuna-de-la-mujer/

ENLLAÇOS PER DESCARREGAR-LO (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=NZOIP821

http://www.megaupload.com/?d=CNBWAI8D