Qui l’ha vist morir? (Jan Troell, 1968)

Una visió desolada de la feina d’un mestre, desesperat davant la indisciplina dels alumnes, preadolescents encara. Amb una remarcable fotografia en blanc i negre caracteritzada pels molts contrastos de llum; una experimentació creativa amb el so i un muntatge proper al documental, aquest film és més aviat un assaig sobre la caducitat de la pedagogia autoritària que no pas una drama personal. Veiem els esforços del mestre (un home de mitjana edat sense vocació) per impartir l’assignatura, enfadar-se quan els alumnes xerren, riuen o fan bromes, etc. Els nens són espontanis i juganers, però ell els respon amb ira. La pel·lícula recull tots els escenaris de la vida d’aquest home: l’assemblea de l’ampa sobre si l’escola ha d’ensenyar valors o coneixements, si els mètodes han de ser autoritaris o democràtics; la trista relació amb la seva dona, la manca de desig sexual (sublimada a través de la pornografia), les dificultats per expressar els sentiments i les emocions, la manca d’empatia amb els nens, la conversa amb amics sobre el fet vocacional… La pel·lícula també planteja la importància educativa del joc i l’espontaneïtat, tan important en totes les edats, però especialment en el període de la infància. La naturalitat i la sinceritat amb què s’expressa la problemàtica personal del nostre protagonista i el conflicte social i del sistema educatiu tant precisament mostrat fan d’aquesta pel·lícula sueca, al cap de cinquanta anys de la seva realització, una obra de poderosa vigència que cal recuperar.

ENLLAÇOS

Sense enllaços de descàrrega, de moment

El so del soroll (Ola Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson, 2010)

Uauuu! Quina meravella de pel·lícula! Una banda terrorista realitza accions de violència musical amb instruments de percussió. Deixen una furgoneta abandonada i sona un tic-tac. La gent ho interpreta com una bomba de rellotgeria, la policia acordona la zona però resulta ser… un metrònom. Aquest és el punt d’arrencada del grup; la següent acció és més salvatge: segresten un personatge mediàtic que espera al llit d’un hospital a ser operat, l’entren al quiròfan, l’adormen i llavors interpreten una composició musical fent servir el seu cos d’instrument de percussió i de caixa de ressonància. Tot forma part d’una acció molt ben orquestrada per anul·lar el soroll (i en aquest punt s’hi inclou la música clàssica) i substituir-lo per un gran concert amb la ciutat ciutat com a protagonista. Mentre tant, un policia, cap de la unitat antiterrorista, els persegueix. És el fill d’una família abocada a la música, perquè el germà és un concertista molt famós, però ells no suporta aquest món, la música li resulta soroll i només busca el silenci. Així, ens endinsem en una trama policial, que ho és també de filosofia i poesia, perquè la pel·lícula és plena de creativitat i de bellesa i té girs constants de tendresa. Una delícia per als sentits.

ENLLAÇOS

(VOSE)

https://mega.co.nz/#!dJIj2RIR!Ks1xbWTvNKnWUC90vESsFEahuS0M5Xdq1sOo8uEShTk
https://mega.co.nz/#!wEI3QSTY!JLN26wzEa8o4sfap5n-mESQLhiRFEMLIWJBs65yFTyI
https://mega.co.nz/#!dUomSRSa!Lla2xnhjV-Ov1uDSkPTHaiVaU7pYgpWPxDq-U6wLeqA

 

Abans de la tempesta (Reza Parsa, 2000)

Original drama que enllaça els efectes del tràfic d’armes i la globalització amb la vida privada de la gent anònima. A voltes fascinant, quan retrata amb matisos unes persones atrapades en circumstàncies que les superen: un nen que a l’escola és assetjat per un company i un taxista iranià exterrorista islàmic que fuig a Suècia on forma una família estable però es víctima d’un xantatge… És una pel·lícula que retrata els sentiments de por i d’inseguretat i com això ens porta a la incomunicació i la destrucció. Són dues històries diferents però d’una experiència similar que uneix aquests dos personatges principals amb un lligam molt estret, tot i la diferència d’edat i de cultura. És una pel·lícula estranya i enriquidora: té la sensibilitat del cinema social iranià però en un entorn de relacions més fredes (en aparença, es clar). El resultat, una meravella.

ENLLAÇ

 Antes de la tormenta[Dual Swe-Esp] [DVDRip XviD-mp3].avi

Subtítols en castellà: descàrrega directa

Font: rebeldeMule

Plou sobre el nostre amor (Ingmar Bergman, 1946)

David i Maggie contra el sistema. Ell, sortit de la presó; ella, embarassada d’un desconegut. Fugen d’una vida de marginació sense futur. Es troben, viuen junts i sorgeix l’amor. Però la societat, els prejudicis, les enveges, les estafes, els enganys i les misèries d’un sistema social actuen en contra d’ells. Han d’enfrontar la seva voluntat de viure junts i formar una família amb una sèrie de constant entrebancs. Bellíssima obra de càmera, minimalista, centrada en els personatges clau, els protagonistes, i aquells que es mouen pel seu entorn, tots ells magníficament dibuixats, en la complexitat de les seves misèries i la seva generositat. És una obra ambiciosa, tot i la simplicitat de la trama, sempre plena d’elements inesperats, que pretén aprofundir en la psicologia humana més pessimista però alhora donar-li elements per a l’esperança. Rodada poc després de l’acabament de la II Guerra Mundial, en una Europa convulsa i trastornada, “Plou sobre el nostre amor” resisteix la seva excel·lència al pas dels any i es converteix en un al·legat en favor de l’amor i la generositat i en contra de la pretenciositat  i egoisme dels poderosos. Els amants que ho tenen tot en contra foragiten les misèries i les rancúnies que obstaculitzen el seu amor. Com sempre, Bergman, il·lumina un cinema esplendorós on tots els elements tècnics són magnífics (fotografia, guió, interpretacions, etc.). Obra desconeguda del gran mestre suec però de visionat apassionant.

ENLLAÇOS DESCÀRREGA

Versió original

Els subtítols en castellà

 

Cançons del segon pis (Roy Andersson, 2000)

Capitalisme + Robert Bresson + Monty Phyton + Vermeer + Poesia + Luis Buñuel = Cançons del segon pis. Increïble sàtira d’humor negre sobre la societat actual: l’alienació, el suïcidi, la tristesa, la religió, l’exèrcit, l’empresa, la família… Andersson deconstrueix l’estructura del sistema en aquest film complexe, intens, creatiu visualment i molt intel·ligent que no deixarà ningú indiferent. Un film coral amb molts personatges que es van afegint progressivament per incorporar reflexions sobre la desesperació i les misèries morals; la llista seria inesgotable: el general multimilionari que celebra els seus cent anys rodejat de militars però en un bressol i amb l’orinal sota el cul; el fantasma d’un jove eslau que no va poder salvar la seva germana de ser penjada pels nazis durant la II Guerra Mundial i es passeja pels carrers i el metro amb la corda que amb la qual ell també va ser penjat; els membres d’un consell d’administració que endevinen les claus del futur empresarial en una bola de vidre; la processó d’executius penitents fuetejant-se al mig dels carrers, la fracassada venda de santcristos i el seu llençament a un abocador; les famílies que han de facturar muntanyes de maletes a l’aeroport, etc. És indescriptible la creació visual, plena d’elements poètics; la profunditat de camp, aconseguida amb els elements del decorat en forma de fuga però també col·locant sons o diàlegs als fons del quadre que són més importants que el que passa en primer terme. La llum, també és una meravella. És un film brillant, espectacular, immens. El descobriment d’una veritable obra mestra.

ENLLAÇOS
Songs From The Second Floor 2000 Proper Dvdrip Xvid-Vh-Prod.avi [685.30 Mb]

Songs from the second floor de Roy Andersson (subtitulos en español por Galgotibio).txt [58.6 Kb]

Font: DivxClásico

 

 

El camí de la serp (Bo Widerberg, 1986)

Bo Widerberg és un director suec que va gaudir d’una certa difusió internacional amb títols com “Elvira Madigan” o “Joe Hill”, sense arribar mai a la popularitat d’Ingmar Bergman. El cert, però, és que vist amb la perspectiva que dóna el temps se’ns presenta en molts títols com un director llibertari cent per cent. La seva filmografia no ens deixa de regalar sorpreses com en el cas de l’adaptació de la terrible novel·la de Torgny Lindgren sobre una família rural a la Suècia de la segona meitat dels segle XIX que viu en una situació de molta pobresa que és sotmesa a l’acció usurera dels amos del poble, els propitaris de la casa on vieuen i que també es dediquen al préstec de diners.

Es possible que no existeixi cap altra pel·lícula amb una recreació més exacta de la usura humana (en aquest cas lligada al capital), del poder que exerceixen els diners i de la misèria moral a què arriben aquells que el presten. És absolutament brutal. Contundent. Dickens, al costat d’aquesta obra, seria com una  fada madrina en un conte per a nens.

L’adaptació cinematogràcia és de nivell superior: en el muntatge, la fotografia, la interpretació, els decorats, la direcció, etc. Fins i tot, aconsegueix traspassar el registre literari del qual parteix i convertir-se en un text intemporal que en l’actual situació econòmica té més vigència que mai. No té cap artifici melodramàtic, cap concessió al maniqueísme o a la comercialitat -fins i tot el cartell del films és completament auster. Ens trobem davant d’una pel·lícula extrema que atrapa des del primer moment i que et deixa impactat durant molt de temps.

 

ENLLAÇOS (versió original i subtítols en català)

http://www.megaupload.com/?d=IYKG7U90

http://www.megaupload.com/?d=CXEI4W1Q

 

Ciutat portuària (Ingmar Bergman, 1948)

Drama sobre una menor d’edat víctima d’un entorn hostil, amb un pare absent, una mare repressiva, una assistenta social prepotent, ingressos en reformatoris i una nul·la autoestima. Intenta estabilitzar-se en amor i en la felicitat. Forma part de la primera etapa de la filmografia de Bergman, abans dels seus títols emblemàtics que el van catapultar cap a la fama però tot i no ser coneguda i que el director suec no considerava aquest títol com representatiu de la seva manera de fer i de sentor, és una pel·lícula molt brillant. Impressiona l’audàcia amb la qual el director suec planteja temes profunds, com la sexualitat, l’avortament o el suicidi de manera tan oberta i amb tanta valentia i la crítica tan ferotge cap a institucions com els reformatoris, la maternitat o la família, trencant molts tabús. La interpetació dels actors i, en general, la factura visual del film no té res a veure amb el cartró pedra i l’artificiositat amb què es realitzaven les pel·lícules a la dècada dels quaranta en altres cinematografies sinó que és pura naturalitat. Amb aquest film, i amb molts altres d’aquesta primera etapa de formació, Ingmar Bergman s’avança vint anys al que seran els nous cinemes de la modernitat, com la Nouvelle Vague francesa o el Free Cinema anglès. Ah, quin descobriment! Bergman, Bergman, Bergman…

 

ENLLAÇOS (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=WHQ2JZZD
http://www.megaupload.com/?d=0AXEER23
http://www.megaupload.com/?d=JTSEOC38
http://www.megaupload.com/?d=18GEPTUO
http://www.megaupload.com/?d=6H2ADUWY
http://www.megaupload.com/?d=THWWA7ST

Into eternity (MIchael Madsen, 2009)

Boníssim documental per reobrir amb intel·ligència i eficàcia el debat sobre l’energia nuclear. Què fer amb els residus quan tenen una toxicitat que dura 100.000 anys? Com garantir la seva seguretat durant tant de temps i no sabem que dimonis pot passar en el futur. Com pensar amb una magnitud temporal tan enorme? Com preveure totes les incidències possibles: cataclismes naturals, guerres, col·lapse econòmic, glaciacions, etc.

Finlàndia construeix un descomunal cementiri nuclear a centenars de metres sota terra i tardarà més d’un segle en enllestir-lo; després el tancarà definitivament per a tota l’eternitat.

Aquest documental planteja el problema sobre una òptica que fins ara quedava una mica arraconada en el debat. I es que, tal com expliquen els tècnics en el documental, no existeix cap solució segura per als residus, ni s’espera trobar-la. Fins i tot, el seu soterrament planteja moltes inseguretats. Moltes.

No cal tenir massa conexiements sobre el tema nuclear per apassionar-se amb aquest film. El que s’explica és més aviat la problemàtica ecològica dels residus i la seva insostenibilitat. Molt recomanable. (Gràcies, Miquel!)

 

Veure’l en línia (VOSE)

 

 

Joe Hill (Bo Widerberg, 1971)

Títol: Joe Hill
Any: 1971
Nacionalitat: Suècia
Director: Bo Widerberg
Guió: Bo Widerberg, Steve Hopkins, Richard Weber
Intèrprets: Thommy Berggren, Anja Schmidt, Kelvin Malave, Evert Anderson, Cathy Smith, Hasse Persson, David Moritz, Richard Weber

En els començaments de 1900, Joe Hill emigra amb el seu germà als Estats Units, però, al poc temps, perd el contacte amb ell. Seguint el seu camí, Joe aconsegueix diversos treballs mal pagats en els quals observa les injustícies socials i laborals, arribant més tard a convertir-se en un destacat activista en favor dels drets dels treballadors.

Títol mític del director suec sobre la figura històrica del líder sindicalista nord-americà membre del Sindicat de Treballadors del Món.

No tenim un video de la pel·lícula però us oferim una versió de la famosa canço dedicada a Joe Hill, que han cantat des de la Joan Baez a Paul Robeson. Aquí en la veu de Pete Seeger

Enllaços:
(versió doblada al castellà)

http://www.megaupload.com/?d=6XV0ODCK
http://www.megaupload.com/?d=YK01KMY9
http://www.megaupload.com/?d=ZA9PFAUA
http://www.megaupload.com/?d=9OEM7Y53

Font: cinema anarquista

Més informació al llibre
’Joe Hill. Sindicalismo con banda sonora’, de Carlus Jové