Caravana de pau (John Ford, 1950)

Una caravana de colons mormons travessa una zona desèrtica plena de perills. La falta d’aigua i de queviures, la por als indis, les serralades perilloses i la calor en són alguns, però el pitjor de tots, la malícia humana. Gran realització de John Ford plena de talent i de personatges apassionants, sovint situats al marge de les convencions socials. El segrest de la caravana per part d’una banda d’assassins posa sobre la taula el dilema de l’ús de la violència per part d’aquells que en són contraris. De totes maneres, John Ford sembla apostar per la solidaritat entre les persones com el gran valor subversiu per sobreviure a les penalitats. Poc argument té aquesta pel·lícula, més enllà d’una clàssica estructura de road movie, que és a la vegada un itinerari geogràfic però també psicològic i moral. A nosaltres ens fascina el sentit de l’èpica aplicada a la vida de les petites persones, l’acció trepidant, plena de sentit de l’humor, tendresa i afecte cap a la població marginada (els indis, els còmics itinerants, els vells…). I també és una pel·lícula plena de cançons i de balls, perquè tot i la precarietat de mitjans materials les persones poden divertir-se i sentir-se plenament felices. Una obra magnífica, a descobrir.

A wooden wagon wheel with 16 spokes occupies the right half of the image; the camera was perhaps 3 or 4 feet from this wheel. The wheel is biting about 6 inches into loose soil. Rays of sunlight are coming through just a few of the upper spokes, and are readily visible in the dusty air. The left half of the image shows the back side of a horse in harness that is straining to pull the wagon.

This is an outdoor scene with trees and the night sky visible in the background. In the foreground is a wooden dance floor consisting of long wooden boards butted roughly together. Four couples form the four sides of a square about 10 feet across. Two of the men are starting to move towards the center; all of the individuals are smiling and jovial. In the background there are about twenty more people watching, and behind them on the right there is a medicine show wagon. The wagon has several signs and banners. The topmost and largest reads "Dr. A. Locksley Hall"; smaller signs say "Hair Restored" and "Teeth Pulled". A man in a top hat is sitting regally on a small platform in front of the wagon. On the left are two musicians, one playing a flute and the other carrying a drum.

Imagen

Imagen

Imagen

Imagen

wm4

ENLLAÇOS

Wagon Master a DivxClasico

 

La ruta del tabac (John Ford, 1941)

Un retrat sòrdid de la Depressió nord-americana dels anys trenta. L’acció transcorre en una zona coneguda com “La ruta del tabac”, antigament dedicada al cultiu del cotó però ara abandonada. És la història d’un matrimoni gran que viu en la pobresa extrema, la ignorància i la degradació moral. Casen les filles, encara menors d’edat, per no haver-les de mantenir i la resta dels fills ja han marxat i no velen saber res dels pares; abandonen l’àvia perduda al mig del bosc, roben un sac de naps al gendre… Un banc els vols desnonar si no paguen els cent euros que val el lloguer anual de la casa. Els intents d’aquesta parella per aconseguir els diners són desesperats. Ells dos són, de fet, persones derrotades, sense autoestima, incapaços de buscar/trobar feina, acostumats a passar ganar, no fer res i ser estafats. Els veiem sovint en contrapicat, retallant la seva pobra estampa per sobre de les cases enrunades mentre les fulles d’arbres caducs cauen pel costat. És una imatge lírica però molt trista. La majoria dels personatges reflecteixen la derrota social, la ignorància, la ingenuïtat davant les pràctiques del capitalisme financer; l’envelliment de la població, la solitud, l’egoisme…  Sovint els trobem ajaguts al terra, envellits i sense esperança.

John Ford signa aquesta estrany films sobre la pobresa. La crítica social es palesa a traves de situacions i personatges excèntrics amb tendència al surrealisme i, de ben segur que hauria fet les delícies de Luís Buñuel (de qui recorda el documental sobre la regió de les Hurdes). El guió adapta una obra teatral de molt d’èxit representada als escenaris durant anys, però en canvi la pel·lícula no va tenir cap èxit de públic ni la crítica no la va entendre. Segurament era una recreació massa extrema de la misèria per a l’estil glamourós del Hollywood daurat. Vista setanta-cinc anys després, però, conserva tota la força visual i poètica.

La ruta del tabaco

ON VEURE-LA

La podeu descarregar en VOSE a world’s cinema

 

 

L’incident (Larry Peerce, 1967)

Un parell de joves atemoritzen els passatgers d’un vagó de metro. Els passatgers s’han d’enfrontar a la violència i les seves reaccions conformen un repertori sociològic de la societat nord-americana del moment. Són, per exemple: un noi homosexual, dos soldats de permís, un matrimoni mal avingut, un altre de color, etc. El noi homosexual és humiliat davant de tothom i enviat a un racó del vagó. El matrimoni mal avingut discuteixen entre ells perquè l’home no s’enfronta als joves i la seva dóna li ho recrimina; la disputa posa de manifest la crisi de parella que no volen assumir. Un dels soldats intenta fer-se el simpàtic amb els agressors deixant clar que mentre molesti els altres l’incident serà una broma i només quan el molesten a ells resulta que la broma era pesada. L’home negre és un racista i observa content com la resta dels passatgers, tots blancs, són agredits. I així, la resta dels personatges.

La primera part és la presentació dels caràcters individuals i, la segona, l’experiment sociològic, per dir-ho d’alguna manera. La pel·lícula analitza les paradoxes de la nostra societat, quan les persones mirem a una altra banda i mostrem la nostra cara més insolidària; també, les dificultats de comunicació en el medi urbà on tothom és desconegut i els prejudicis ens dominen. Finalment, un tema aleshores molt debatut: el de la violència gratuïta i l’alienació en la societat moderna. Filmada amb estètica realista, una impactant fotografia en blanc i negre i unes interpretacions molt convincents, la pel·lícula manté la tensió psicològica fins al desenllaç final. És vibrant i planteja moltes qüestions que encara avui són de plena actualitat.

ON VEURE-LA?

A Hawkmenblues trobareu els enllaços per descarregar-vos la pel·lícula

El príncep de la ciutat (Sidney Lumet, 1981)

Tot es veure aquesta pel·lícula i pensar en la la tènue línia que separa la llei del delicte. Basada en fets reals. La història d’un agent policial en crisi que denuncia les múltiples formes de la corrupció del cos i inculpa molts dels seus companys. La corrupció comença amb petites irregularitats durant la persecució dels delictes i que es justifiquen amb l’excusa de fer la feina bruta de netejar la ciutat de persones indesitjables. Però en un segon nivell la corrupció continua per l’afany de lucre i finalment per la necessitat de tapar-ho tot. Llavors, la diferència entre un policia i un delinqüent acaba desapareix. La pel·lícula és molt bona perquè està plena de detalls i de matisos sobre la psicologia dels policies, dels delinqüents, dels periodistes i dels jutges. Els grans protagonistes són, però, les clavegueres de l’Estat, les escoltes il·legals, els suborns, els confidents… És una pel·lícula rodona per la intel·ligència i credibilitat del guió, per les magnífiques interpretacions dels actors, per la fotografia, la música i la realització, en aquest darrer cas a càrrec del mestre Sidney Lumet. Obra mestra.

PRINCE OF THE CITY, Treat Williams, 1981

PRINCE OF THE CITY, from left: Tony Munafo, Treat Williams, 1981, © Warner Brothers

vlcsnap-2015-09-04-16h07m29s171

ENLLAÇOS

El príncipe de la ciudad (VOSE) a Hawkmenblues

Merrily we go to hell (Dorothy Azner, 1932)

Film pre code. El cinema nordamericà de finals dels anys vint i començaments dels trenta va assolir un alt grau del llibertat en el tractament de temes tabú, com les drogues, l’alcoholisme, la violència, etc. Després, a partir del 1934 es instaurar el codi de censura Hays, conegut com Code, i els arguments foren molt moralistes i moltes temàtiques ja no es tractaren més. El canvi va ser molt descarat en el tema dels rols de gènere. Abans del codi, les pel·lícules reflectien també certa obertura del rol social de les dones: apareixien dones en llocs de responsabilitat, dones emancipades, dones divorciades, etc. “Merrily we go to hell”, que podríem traduir lliurement com “junts marxem cap a l’infern”, té el privilegi d’haver estat dirigida per una de les primeres directores de Hollywood: Dorothy Azner i també d’introduir plantejaments feministes a les històries. En aquest cas, l’argument mostra un jove i alegre escriptor que sedueix la filla d’un família adinerada. Es casen poc després i viuen en un ambient de luxe i sofisticació. Ella li ofereix comprensió, amor, seguretat, equilibri i sacrifici, però ell li paga amb infidelitats, humiliacions i agressivitat. La pel·lícula planteja l’horror del matrimoni, però des del punt de vista de la dona. Aquí ve la seva singularitat. Quan ella no aconsegueix recompondre la relació, agafa els mateixos privilegis de què gaudeix l’home: el dret a les aventures sexuals, el dret a la beguda… els plaers en general i cap lligam ni compromís. Junts cap a l’infern! Però el que podia ser un plantejament audaç a l’època, de plena igualtat entre sexes, acaba tenint un cert final de consolació, perquè ella és qui finalment cedeix i qui sempre acaba perdonant les aventures del marit. La pèrdua del fill que esperava acaba sent el factor que fa centrar el marit. Tot i el final una mica happy end, de resignació última per part de les dones, la pel·lícula està mot ben interpretada, dirigida i protagonitzada i compta amb el look un mica fascinant del cinema comercial de Hollywood de la seva època daurada. Una pel·lícula a descobrir que avui dia es pot veure com un precedent del cinema feminista.

20110628-115242.jpg

How can anyone be so rotten with this much brine?

"*sniff* Owner of... a lonely heart... much better than an owner of a... uh... lonely heart."

Crystallized awkward.

20110628-115503.jpg

ENLLAÇOS

Merrily we go to hell a Hawkmenblues

Matewan (John Sayles, 1987)

Recreació en clau èpica de la constitució del sindicat dels treballadors a un mina de Matewan (West Virginia, EUA), durant la dècada dels anys vint del segle passat. Basada en fets reals, el film mostra les dures condicions de vida de la classe treballadora en una colònia obrera propietat de l’empresari. Les jornades laborals són maratonianes, els sous miserables i les lleis sempre a favor dels capitalistes. La situació és molt desesperada i alguns treballadors demanen de millora i finalment van a la vaga. Els empresaris porten esquirols entre la població afroamericana, que són molt mal rebuts pels autòctons i es generen situacions de racisme. De l’altra banda, alguns líders d’opinió, amb consciència sindical, estenen els ideals de justícia social i solidaritat entre la classe treballadora. Tot en un entorn de clandestinitat perquè l’afiliació sindical no és permesa i la tensió social resulta cada vegada més forta. L’acció directa, tant de l’empresari i els pistolers i agents provocadors que contracta, com per part d’algunes de les treballadores per sabotejar el negoci de la  mina explosionen en l’anomenada Masacre de Matewan. El film de John Sayles recull aquests fets, però acaba donant més importància als elements ideològics: la injustícia social com el detonant de la violència, el racisme versus la solidaritat de la classe treballadora, les formes del pistolerisme, etc. Es tracta d’una pel·lícula coral, amb una trama argumental i uns diàlegs molt ben construïts, que lliguen a la perfecció els fets històrics col·lectius i les vides personals dels protagonistes. Els personatges són dibuixats amb molts matisos; nosaltres ens quedem amb el jove catequista quan al sermó de missa usa les paràboles de l’Antic Testament per avisar els companys sobre les intencions dels pistolers perquè té por de dir-ho obertament. És un film extraordinari, ben dirigit per John Sayles i que amb una meravellosa fotografia de Haskell Wexler i unes magífiques interpretacions dels actors.

Matewan (1987) John Sayles - Almost as good as Harlan County U.S.A., which I saw around the same time that I started this screen cap blog. November 3rd, 2014.

LINK PER DESCARREGAR LA PEL·LÍCULA

Al web RebeldeMule

 

Pariah (Dee Rees, 2011)

Sensible aproximació al procés de creixement personal d’una noia adolescent, afroamericana, que construeix el seu gènere i la sexualitat de manera diferent: vesteix de forma “masculina” i practica sexe amb altres noies. La seva mare, dominant i possessiva, li imposa la moral religiosa estricta i saboteja les seves relacions afectives. El pare accepta les espera que la filla s’integri en els estereotips dominants. La pel·lícula no té un gran trama més enllà de recollir els dubtes, inseguretats i desitjos de la protagonista (per cert, molt ben interpretada per l’actriu Adepero Oduye) i de la búsqueda d’afecte i acceptació en el marc de la família i les amistats.

El guió i la realització atenen a detalls de la psicologia de la protagonista, a l’acceptació de si mateixa i al procés d’emancipació. Molt bonica l’escena del final, amb la lectura d’un poema que recull el seu estat d’ànim.

https://i0.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004189643.jpg

https://i1.wp.com/unsoloclic.info/wp-content/uploads/2012/04/pariah.2011.UNSOLOCLIC.INFO_.avi_004567521.jpg

ENLLAÇOS

http://200peliculas.tumblr.com/post/104673242436/1665-pariah-dee-rees-2011

Estrelles a la meva corona (Jacques Tourneur, 1950)

Un home recorda anècdotes de la seva infància, situada en una petita ciutat del sud dels Estats Units, a finals del segle XIX. Un ambient idíl·lic, personatges amables i un entorn d’eterna primavera. Arriba un veterà de la Guerra Civil, per a exercir el seu ministeri com a pastor religiós. No tots els feligresos accepten els sermons i de seguida es produeix un xoc amb algun d’ells; en particular, amb un jove metge, que no el vol veure al costat dels malalts. Entre tots dos salta la rivalitat, la pugna entre fe i religió, un dels temes de la pel·lícula. L’aparició d’un sobtat brot de febre tifoidea posa a prova la convivència entre els veïns. La frustració en una situació de crisi es descarrega contra els més dèbils i s’activa la temible organització racista del Ku-Klux-Klan, un altre dels temes substancials de la pel·lícula.

El director francès Jacques Tourneur, ja en aquella època, plenament instal·lat a la indústria cinematgràfica de Hollywood,  subratlla amb molta delicadesa alguns dels eixos que han conformat la història dels Estats Units: la persecució dels negres, la força de les creences religioses i un cert esperit de feliç anarquia individualista, possible per la manca d’estructures estatals. Aquest darrer element, el més subtil de tots, acaba mostrant les escenes més poderoses del film, las que deixen entreveure finament les xarxes de la solidaritat, com el moment en que la família formada pel pare i els cinc fills agafen les armes per defensar el seu veí, un home vell i afectuós però amb l’estigma de ser negre  i que és víctima de l’assetjament per part d’un empresari especulador. També la figura del pastor religiós, un personatge clau en la trama, està molt allunyada de la visió de les nostres estructures eclesials i més aviat sembla un mediador social. Tots els personatges configuren una imatge molt plàcida, allunyada de la història real, però configuradora d’una certa idea de la utopia. La música, la fotografia (en un bellíssim blanc i negre), les interpretacions tan naturals per part d’un extraordinari repartiment d’actors i la magnífica factura creativa d’algunes escenes, com la culminant del Ku-Klux-Klan resolta amb bones dosis de realisme poètic, configuren un film rodó, capaç de presentar amb serenitat els aspectes més foscos de la societat nordamericana.

Stars-in-My-Crown_017

PER DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

Stars in my Crown (VOSE), a Hawkmenblues

 

Precious (Lee Daniels, 2009)

Una adolescent viu en una família desestructurada (el pares, violents i problemàtics). Ha tingut un fill no desitjat, el qual és a càrrec de l’avia i tots dos viuen en una altra casa. Té una obesitat prominent que la fan objecte de burles a l’institut. No té amigues. És gairebé analfabeta i no té gens d’autoestima. No cal ni dir que la seva vida és un desastre i a casa, en particular, un horror. Un professor de l’insti creu que, no obstant les aparences, es tracta d’una noia intel·ligent i li recomana apuntar-se a una escola especial, amb una educació personalitzada. Ho fa. Les primeres lliçons seran les per posar per escrit les pròpies emocions, escriure com una via per ordenar les experiències i els sentiments. Aprendre a llegir i a escriure i a fer-ne ús a la vida. L’escola com el taller amb les eines per construir-se un mateix. Pensar-nos, com la base per a la revolta. Aquesta és l’essència d’una pel·lícula senzilla, propera a l’estètica del telefilm i ben recomanable perquè per fons i fosc que sembli el fons d’un pou, la literatura sempre és una finestra a l’alliberament personal.

Mariah Carey en "Precious"

Lenny Kravitz y Gabourey Sidibe

Paula Patton

ENLLAÇOS

Diferents enllaços a mejorenVO

Stingray Sam (Cory McAbee, 2009)

Heu vist mai un western situat a l’espai exterior, amb música i cançons i un guió delirant amb píndoles anticapitalistes? Si us agrada el cinema un pèl frikie aquesta és la vostra pel·lícula. Una bogeria inclassificable distribuïda en forma de serial de pocs minuts que gira al voltant de dos caçarecompenses que cerquen la filla d’un fuster segrestada en un altre planeta. Mai no hauria dit que una trama com aquesta em pogués enganxar i, no obstant, té una estètica retro que sí que t’atrapa. La barreja de personatges reals i d’uns decorats i uns efectes especials definitivament casolans amb algunes escenes narrades usant l’estètica collage li donen una encant molt especial, encara que no agradarà a tothom… però a mi sí, i per això la incloc en la selecció de cinema llibertari.

ENLLAÇOS

pel·lícula via Torrent

subtítols