No sóc el teu negre (Raoul Peck, 2016)

Documental sobre la identitat de la negritud. Es tracta d’un assaig en clau poètica basat en un text inacabat de l’escriptor James Baldwin sobre la història del moviment afroamericà als Estats Units. En aquest text s’analitza la figura de tres lluitadors coetanis pels drets civils de la població afroamericana: Medgar Evers (1925-1963), Malcolm X (1925-1965) i Martin Luther King (1929-1968). Cadascun d’ells presenta diferents vies per a l’alliberament: la violència, la resistència passiva, etc. Se’ns mostren a través d’imatges i noticiaris de l’època, entrevistes, lectures de textos, fragments de pel·lícules… De l’altra banda, l’hostilitat amb què van ser rebuts per la població blanca (els tres van ser assassinats abans de complir els quaranta anys). El documental mostra la pervivència de les estructures dels racisme i les diferents maneres com es formula. Les escenes de violència dels anys cinquanta i seixanta tenen el seu paral·lel amb situacions actuals que qualsevol espectador mitjanament informat podrà recordar. La idea del “No sóc el teu negre” és que no sóc l’estereotip de persona amb què m’has construït i també que no sóc cap propietat teva. De fons, el record sentit de la contribució afroamericana a la construcció dels Estats Units.

A un nivell visual, el director dota de certa agilitat cinematogràfica la complexitat discursiva del plantejament teòric. Les intervencions dels diferents protagonistes s’alternen entre elles amb el contrapunt d’una música i una narració amb un to líric, de manera que el resultat és una obra fascinant.

On veure’l?

I Am Not Your Negro a Argenteam

 

La píndola vermella (Cassie Jaye, 2016)

Documental controvertit que explica els problemes que pateixen els homes per raons de gènere. Comença explicant la discriminació dels pares en la custòdia del fills i, en general, en l’àmbit de la paternitat on tenen menys drets, però de seguida s’apunten moltes altres qüestions que els afecten especialment, com la sinistralitat laboral, la taxa de suicidi, la mortandat a les guerres, etc.  Es planteja la invisibilització del patiment masculí per part d’organismes de l’administració, de mitjans de comunicació i d’organitzacions feministes, els qual nomes consideren poblemàtiques de gènere aquelles que afecten les dones.

No es tracta exactament d’un memorial de greuges sobre la discriminació masculina, sinó una reflexió sobre la construcció feminista de la masculinitat i sobre el concepte abusiu de patriarcat. Té moments impactants, com el passatge on es mostra el tractament informatiu dels atemptats terroristes de Boko Hara a Nigèria: invisibilització quan afecta els homes i el contrari quan afecta les dones. Els testimonis i arguments de la tesi principals estan puntuats per talls d’un viodediari de la directora on progressivent es desmarca de les tesis feministes i evoluciona cap a una postura més comprensiva al patiment dels homes.

La sensació en veure el documental és que la mirada sobre el patiment dels homes casa malament amb el discurs feminista del patriarcat que considera els homes com a classe opresora; potser per això, a molts països la seva exhibició està sent boicotejada per piquets informatius, la qual cosa no està fent altra cosa que regalar-li molta publicitat. Amb tot, mes enllà de la polèmica, es un film molt honest i interessant.

ON VEURE’L

Documental en VOSE a aquipelis.net

Zero Days (Alex Gibney, 2016)

Documental sobre el ciberterrorisme perpetrat fa uns anys pels serveis secrets nordamericans, en aliança amb els israelians, contra el programa nuclear iranià. Una combinació de virus informàtics contra els funcionament els centres i assassinats selectius de cientifics, va ser descoberta per les autoritats perses fins al funt que van fer-hi front contruint moltes més plantes d’enriquiment d’urani, més segures que les anteriors i, sobretot, van promoure el reclutament d’una veritable exèrcit d’hackers. Uns anys després, el govern iraià contraataca amb un atac informàtic a gran escala contra els interessos nordamericans, el qual demostra que les grans potències no estan preparades per a aquesta nova arma de destrucció massiva. Els Estats Units estaven previnguts contra moltes armes d’alta tecnologia, però no contra els atacs informàtics. Un virus, pero, pot ser tan desvatador com qualsevol altra arma més convencional, perquè pot provocar el col·lapse i la destrucció de les centrals hidroelèctriques, les plantes potabilitzadores d’aigua, les centrals nuclears, els transport públic, etc. El documental entrevista peixos grossos de l’adminstració nordamericana els quals expliquen molts detalls de l’atac que van efectuar contra objectius iranians amb virus informàtics i el valoren cínicament com una declaració de guerra que podia haver provocat conseqüències imprevisibles. En fi, que després del visonat del film un no pot fer altra cosa sinó donar la raó a Noam Chomsky quan diu que Estats Units és el país més terrorista del món.

El documental està ben realitzat i incideix en les constants eternes de la guerra entre les nacions, ara llençades a una nova carrera armamentística per dominar la seguretat en l’àmbit informàtic.

PER VEURE EL DOCUMENTAL

http://www.argenteam.net/movie/92552/Zero.Days.%282016%29

Native Land (Paul Strand i Leo Hurwitz, 1942)

Film audaç que denuncia les pràctiques d’empreses nord-americanes contra l’activisme sindicalista. Són casos recollits a un informe del Comitè de Llibertats Civils La Follete i fa referència al període dels anys trenta del segle XX. L’informe il·lustra casos concrets com la contractació d’agències de detectius per espiar sindicats, els soborns i les delacions, les agressions físiques, etc. Es tracta d’un documental molt compromès que incorpora escenes de ficció amb altres de documental. El van realitzar el documentalista Leo Hurwitz i el fotògraf Paul Strand, tots dos d’orientació esquerrana. El famós activista i cantant afroamericà Paul Robeson va posar una narració en off de caràcter èpic sobre la lluita de cada generació per garantir la consecució de les llibertats públiques. Algunes escenes recollides a la pel·lícula estan molt ben aconseguides, com la vida de pagès lírica d’una família humil violentada per part d’uns matons o la pantomima d’un dirigent sindical per guanyar la confiança dels companys de lluita quan en realitat ell és un confident de l’empresa.

Native Land és un film imperfecte, com evidencien algunes mancances tècniques en un doblatge que sembla estrany en algunes escenes i en certes irregularitats en el guió, amb històries interessants poc desenvolupades i altres més intrascendents narrativament allargades en excès. Però la posada en escena és imponent, amb una força extraordinària de la fotogràfia i, sobretot, per la sinceritat del relat d’uns fets miserables. S’evidencia la gran conxorxa denunciada a l’informe La Follete de moltes grans empreses atemptant contra els drets dels treballadors i els sindicats. Aquests fets, es clar, difícilment serien mostrats en una pel·lícula convencional. El contingut polític d’aquesta pel·lícula és evident i explica la persecució que patirien els seus autors posteriorment, durant els anys de la Guerra Freda, acusats de subversius i anti-americans. També Paul Robeson patí persecució per part del macartisme. Native Land és un pel·lícula interessantíssima que posa sobre la taula la idea que no es pot fer una bona propaganda sense una bona obra d’art.

 

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

DivxClasico

RebeldeMule

RareFilm

Així acaba la nostra nit (John Cromwell, 1941)

Basada en una obra d’Erich Maria Remarque, So Ends Our Night denuncia el tracte als fugitius de l’Alemanya nazi. Un jove i una jove jueus i un activista antinazi són desproveïts de seu passaport i expulsat. Allà on van (Àustria, Suïssa, França, etc.) pateixen persecució, detencions i expulsions. La pel·lícula segueix les seves circumstàncies personals. Les peripècies són tan frenètiques que l’espectador acaba una mica perdut i no sap si els protagonistes van o venen, encara que això importa poc perquè el que realment destaca la pel·lícula són les complicitats de la població civil per ajudar-los, més que no pas els seus governs. Les peripècies en una barraca de fira, en un hospital, en un mercat, a la presó, en un laboratori científic… sempre amb la Gestapo ensumant tots el racons. John Cromwell aconsegueix una pel·lícula fascinant i molt desconeguda gràcies a un equip tècnic en estat de gràcia: els decorats són magnífics, amb alguns interiors (com una cabina telefònica) que semblen reals; la fotografia de William H. Daniels és plena d’ombres amb reminiscències expressionistes; els efectes especials de William Cameron Menzies són brillants i mostren una inventiva a l’alçada d’un altre film mític d’aquell any, Ciutadà Kane. Els personatges principals, com Fredric March, Margaret Sullavan o Erich Von Strohem estan molt ben interpretats, encara que nosaltres destacaríem a un joveníssim Glenn Ford en el seu paper d’un noi especialment alegre, vitalista i generós. Els personatges secundaris també acaben tenint un paper rellevant, com les dues velletes encantadores que resulten ser la germana i la cunyada d’un confident nazi o el policia bondadós que perd el temps perquè un dels nostres refugiats ara captiu pugui escapolir-se. La pel·lícula mostra el suplici dels refugiats a la cerca d’un passaport i un lloc on viure sense por, però tambe la generositat de les persones que per tot arreu els ajuden.

COM VEURE LA PEL·LÍCULA

Enllaços a DivXClasico

 

 

 

Tender Mercies (Bruce Beresford, 1982)

Un cantant de country retirat, divorciat i amb problemes amb l’acohol arriba a una benzinera que porta una dona jove, vídua i amb un fill petit. Tots dos acaben formant una nova parella. La pel·licula no té massa argument i gira al voltant de la tendresa  i de les segones oportunitats a la vida. Sobre els esforços per refer una família a partir de trencaments anteriors. Robert Duvall protagonitza aquesta història d’un home que vol reconciliar-se amb la seva ex i recuperar la filla a la que fa moltíssims anys que no veu; recuperar l’autoestima i compondre novament… És també una pel·lícula sobre l’exercici de la paternitat; sobre la catarsi de la música (les cançons, una via d’expressió dels sentiments) i, finalment, sobre la religió. “Tender Mercies”, traduïda aquí com “Gracias y favores”, és una pel·lícula tranquil·la, ben narrada, bona fotografia i bones interpretacions.

DESCARREGAR ELS ENLLAÇOS

“Tender Mercies” a RareFilm

 

Requiem pel somni americà (Peter D. Hutchison, Kelly Nyks, Jared P. Scott, 2015)

Documental-entrevista centrat en el pensament de Chomsky. Una compilació dels seus raonaments sobre la política imperialista dels Estats Units i la deriva capitalista. Se centra en l’evolució del pensament polític democràtic des del final de la Segona Guerra Mundial fins al moment actual. Les lluites pels drets socials dels anys seixanta i la contrarrevolució posterior per part dels poders econòmics per reduir els valors democràtics a la mínima expressió, augmentar la incidència social de les empreses i, cada vegada més, de les corporacions financeres i un objectiu obsessiu per precaritzar les condicions laborals dels treballadors, rebaixar-los el sou i fer-los dòcils. Com diu Chomsky: mantenir la xusma controlada. El documental se centra en els processos per manufacturar el consens social, per manipular les creences i les actituds de la població, per desinformar els ciutadans, etc. Tot això perquè els rics siguin cada vegada més ric i els pobres cada vegada més pobres.

En fi, un resum del pensament del lingüista i activista social Noam Chomsky que fins ara havia recollit  en mil i un llibres, articles, xerrades i videos. Ara, en format documental. La seva veu suau i tranquil·la i unes imatges al servei de la paraula converteixen aquest documental en una immillorable oportunitat per apropar-se a les idees d’un dels grans pensadors del moment actual. Brillant i molt recomanable.

ç

Com veure la pel·lícula

Enllaços a RebeldEmule

 

Boxcar Bertha (Martin Scorsese, 1972)

Una història de lluita social en l’Amèrica de la Depressió. Una noia es queda òrfena de pare, quan aquest mor d’un accident laboral. Coneix un treballador del ferrocarril, un jove sindicalista que anima els seus companys a plantar cara davant les males condicions laborals i, sobretot, a emprar la violència contra la policia i els matons dels empresaris. Tots dos fugen i inicien una carrera de robatoris. Roben els diners de l’empresa i de la gent rica i els destinen a la caixes de resistència del sindicat. En la seva fugida s’ajunten amb un jove estafador i amb un afroamericà. La pel·lícula retrata el clima d’injustícia social de l’època de la crisi econòmica dels anys trenta del segle passat, amb una classe treballadora que pren consciència de la necessitat de la revolta i una classe adinerada que és explotadora i violenta. La trama és trepidant i plena de personatges que viuen al límit, llutant per sobreviure fora del sistema. El clima d’irreverència, qüestionament de les normes socials i la reivindicació de la sexualitat lliure són presents a tota la pel·lícula, però tenen més a veure amb la mentalitat dels anys setanta, quan es va rodar la pel·lícula, que no pas amb el clima social dels anys trenta, quan té lloc l’acció. De fet, el vestuari, el maquillatge i els pentinats no tenen massa verossimilitud i les persecucions en cotxe, encara menys, però això tampoc no importa perquè l’escenari històric és una pura coartada per desplegar una personatges que exploren la llibertat. Elements presents a tota la pel·lícula, com el viatge en tren (sense pagar, es clar), la importància de la sexualitat, una certa idea de l’emancipació femenina o la ridiculització de les classes poderoses atorguen a aquesta pel·lícula un aire contestatari, propi de mentalitat contracultural dels anys setanta, quan es va tirar endavant el projecte. Encara avui dia, però, segueix preservant un cert alè llibertari.

ENLLAÇOS

Descarregar la pel·lícula a Hawkmenblues

12 anys d’esclavitud (Steve McQueen, 2013)

Basada en fets reals. Un home afroamericà que viu al Nova York a mitjan del segle XIX, casat i amb nens, és segrestat i venut com a esclau a un hisendat del sud. Tractat com un miserable, treballarà i malviurà durant els dotze anys que anuncia el títol de la pel·lícula. És un film de denúncia d’aquest episodi terrible que va ser l’esclavitud als Estats Units i a molts altres països. La principal novetat és el grau de detall i de sadisme amb que el capatàs i els amos tracten al protagonista. De fet, no hi ha ni un sol blanc que se salvi, perquè tots són presentats com uns explotadors cruels i odiosos, però tampoc no queda clar d’on els ve tant d’odi, ja que el nostre protagonsta és un pacífic i sensible home de mitjana edat, que sap llegir i tocar el violí. El cert, és que la pel·lícula presenta un maniqueisme i uns personatges plans, sense matisos ni evolució durant els dotze anys en què es desenvolupa la història. La presència d’actors coneguts i la cuidada posada en escena no acaben de salvar una pel·lícula que tot i haver estat premiada arreu deixa un aire de profunda superficialitat.

DESCARREGAR ENLLAÇOS

http://www.divxtotal.com/peliculas/torrent/42680/12-aos-de-esclavitud/

Reds (Warren Beatty, 1987)

Biografia de John Reed, el periodista i activista nord-americà que va enviar reportatges sobre la Revolució Soviètica i es convertí en una celebritat. Va formar part d’un cercle d’intel·lectual d’esquerra, d’entre els quals Emma Goldman i Eugene O’Neill. La pel·lícula recrea l’ambient polític i social als Estats Units, des del punt de vista d’aquest grup. Reed s’enamora de Louise Bryant, també reportera i partidària de l’emancipació de la dona. El film recrea la relació de parella de tots dos en l’època de la I Guerra Mundial i de la revolució a Rússia. El metratge és llarg i es deixa veure amb gust, encara que el leitmotiv són les contradiccions dels discurs socialista constantment confrontat amb la realitat; així la visió inicial positiva de comunisme es va fent més escèptica fins a esdevenir-ne crítica. També mostra les divisions internes entre les organitzacions anticapitalistes i la por que generaven dins dels sistema. No obstant, podríem dir que la trama s’acaba centrant més en la relació de parella dels dos protagonistes, mostrada d’acord amb la moral sexual dels anys hippies, de quan es va rodar el film, que no pas de l’època victoriana quan tenen lloc els fets. La part que més ens agrada, però, són les entrevistes als testimonis reals dels personatges històrics, persones octogenàries al moment del rodatge, que no s’estan de donar la seva opinió amb desimboltura i de deixar anar unes quantes xafarderies. La presència d’aquests personatges reals atorga un punt d’autenticitat a una pel·lícula de ficció, que tot i mantenir l’interès fins al final no deixa de tenir certs clixés del cinema comercial de Hollywood, encara que el simple fet de mostrar en pantalla les figures de Trotsky i Lenin devia provocar urticària a més d’un.

ENLLAÇOS

Reds a Hawkmenblues