Ora sí ¡tenemos que ganar! (Raúl Kamffer, 1978)

Un accident en una concessió minera mexicana deixa alguns treballadors atrapats en una galeria. L’hisendat posa impediments al rescat i tampoc no vol ajudar la família de les víctimes. És un ‘gringo’ realment odiós, obsessionat per enriquir-se a qualsevol preu. Al poble, però, les idees anarquistes s’han anat estenent i la gent ja no accepta un tracte de misèria. Un grup de dones s’incauta de les provisions del colmado i el poble, indignat, venç la por i s’enfronta a les tropes de l’exèrcit que, com era d’esperar, han vingut a defensar els interessos del rics. Així, esclata la revolució i les banderes vermelles onegen per tot arreu.

El film de Raúl Kamffer planteja una història basada en els contes de Ricardo Flores Magón publicats al diari “Regeneración” a començaments del segle XX. Cinematogràficament no és una gran pel·lícula: els actors sobreactuen, el muntatge i la realització són fluixos, etc., però té la gràcia d’apropar la figura del popular líder anarquista mexicà.  Kamffer tracta l’agitació magonista en un centre miner en el que Flores Magón -citat com “el apóstol”- és empresonat i la gent del poble li passa paper i llapis d’amagat perquè segueixi escrivint el seus articles al diari Regeneración. Malgrat l’aspecte de una mica artesanal i rudimentari el to vibrant d’algunes escenes èpiques i alguns diàlegs una mica pomposos fan del visionat una experiència curiosa i entretinguda.

PER VEURE LA PEL·LÍCULA

Actas de Marusia (Miguel Littin, 1975)

Film mexicà que recrea els fets històrics de la repressió de les protestes laborals i els intents d’organització sindical per part dels treballadors d’una explotació minera al nord de Xile a començaments del segle XX. Mostra els nivell de pobresa en què viu la població, en un paratge de caire desèrtic. Les tímides protestes social per una millora de les condicions de vida són contestades per les forces policials i militars amb una duresa extrema (assassinats, tortures, violacions, etc.). La pel·lícula, té una vocació política de denúncia de la repressió de l’estat sota el maniqueisme amb que apareixen representats els diferents agents socials: la gent del poble és ignorant, passiva i alienada mentre els militars són sàdics. Tant els uns com les altres com a autòmata, sense massa lògica en el comportament sinó com les éssers obedients d’una massa de població. En aquest punt la pel·lícula ha envellit moltíssim i el visionat és pesat.

 

VISIONAT EN LÍNIA

 

En el balcón vacío (José Miguel García Ascot, 1961)

“En el balcón vacío” és un film singular: una recreació intimista sobre l’impacte emocional de la Guerra Civil espanyola que van rodar un grup d’exiliats republicans durant la seva estada a Mèxic. Una dona gran rememora els seus records infantils de quan va presenciar episodis del conflicte bèl·lic: un fugitiu que s’escapa per la façana d’una casa però el denuncia una veïna, la desaparició del pare, el viatge cap a l’exili, el retorn al cap dels anys a la casa abandonada i que ara està buida, etc. Es basa en el relat autobiogràfic de María Luisa Elío, que era la filla del jutge provincial de Pamplona durant les primeres hores de la sublevació feixista, i és una de les actrius de la pel·lícula. El director és el seu marit, el poeta Jomi García Ascot, tots dos exiliats. Rodada en 16 mm, durant u munt de caps de setmana i amb la col·laboració dels amics, molts d’ells també exiliats republicans. Té un to líric, amb una narració fragmentària, molt original a l’època, en la línia del que després farien les avantguardes cinematogràfiques. És un film personal, perdut durant dècades i encara avui dia difícil de veure. Encara que l’argument se segueix amb facilitat, l’expressió de sentiments i episodis relacionats amb els records d’infància li donen una certa originalitat que convida a veure’l vàries vegades per copsar tots els matisos i suggeriments.

 

ENLLAÇOS

https://mega.co.nz/#!7dwU2aCa!Iy1csUFWe1VtbNMMRIMgYhi9UgNIatS6CXIls204Waw

 

La maleta mexicana (Trisha Ziff, 2011)

La maleta mexicana és la història de tres capses de cartró perdudes durant dècades que contenien milers de negatius dels fotoperiodistes Robert Capa, Gerda Taro i David ”Chim” Seymour procedents de la seva estada a l’Estat espanyol durant els anys de la Guerra Civil. Amb l’exili, van ser tretes fora del país i lliurades al cònsol mexicà a Vichy que les va donar a un general espanyol que va marxar a Mèxic. Allí se’n va perdre els record fins que al 2007, gairebé setanta anys després, es van recuperar. El documental presenta la història d’aquesta redescoberta. Parla amb representants de museus fotogràfics, historiadors, supervivents de la guerra civil, descendents de les víctimes del conflicte, etc.

És un documental interessant per introduir-se en la figura d’aquests tres importants fotògrafs antifeixistes que han deixat una petjada notable en l’imaginari de la Guerra Civil espanyola. És un documental interessant, sí, però també molt dispers. Estructurat a la moda actual com un collage de molts talls d’entrevistes recollint històries i interessos diferents lligades (directament o de forma molt al·legòrica i general) amb els negatius i que explicades a través de declaracions curtes que es van entrellaçant les unes amb les altres sense que hi hagi una narració lineal. Així, per exemple, el documental s’obre i tanca amb una neta d’un desaparegut que assisteix a una exhumació de cadàvers de la guerra amb l’esperança de trobar-hi el seu avi. És una pinzellada sobre la difícil recuperació de la memòria històrica que enllaça amb la de la recuperació de les capses només en un sentit metafòric. Un munt de gent intervé durant el metratge, d’un munt de localitzacions diferents i que parla un munt de llengües o accents. Té gràcia el salt constant d’una història a una altra, però el resultat és una mica confús. Les fotografies recuperades es van mostrant però esdevenen una mera il·lustració als talls de veu. Només al final se’ns explica el fil argumental de la maleta pròpiament dita. El resultat és més aviat un espot promocional dels negatius i dels seus il·lustres fotògrafs.

 

PER VEURE EL DOCUMENTAL EN LÍNIA

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4626575

La bestia acorralada (Alberto Mariscal, 1974)

Un nazi, oficial d’un camp de concentració durant la II Guerra Mundial, es refugia a Mèxic sota la nova personalitat d’un heroi de guerra. Allí es casa i té fills. Tot i que procliu a manifestar una personalitat autoritària amb els empleats de l’empresa que dirigeix i amb la pròpia família ningú no sospita la mena de persona que amaga el seu passat. Però un comando de caçadors de nazis el descobreix i el vol jutjar.

Curiosa pel·lícula de la cinematografia mexicana, interessant més per l’argument que no pas per la realització; és plena d’imperfeccions i limitacions i una tendència constant a l’exageració, com en l’escena amb fotos històriques d’interns de camps nazis que s’acompanya d’una banda sonora feta amb crits de dones histèriques com les que algun cop hem vist en escenes d’akelarres de bruixes. Les convencions del cinema de l’època: al protagonista li tendeixen una trampa a través del sexe, la confrontació generacional entre els joves moderns i els adults més conservadors, etc.

És una pel·lícula fluixeta que es deixa veure més com a curiositat exòtica més que no pas pels seus valors a nivell cinematogràfic, que són escassos, i encara menys pel valor històric o polític de la trama argumental, que està més propera al culebrot que a altra cosa.

 

ENLLAÇOS DE DESCÀRREGA

No n’hem trobat, de moment.

Crates (Alfredo Joskowicz, 1970)

 

Actualització al Mèxic contemporani de la vida del filòsof grec Crates de Tebes, que regala els seus béns materials als amics i porta una vida d’indigent fins que se’n va a viure amb la seva companya a una cova, allunyat de les formes de vida del capitalisme i amb un plantejament proper a l’anarquisme. Una escena típica podria ser una en què el protagonista pixa al mig del carrer i un policia li ho recrimina recordant-li que no està permès fer-ho però ell es gira i li pregunta si també està prohibit pixar a sobre d’un policia i comença a orinar-li al peu. Rodat en blanc i negre, sense massa diàlegs, és un film típic del cinema independent dels anys seixanta i setanta. Valent en la seva concepció però limitat en els resultats artístics; poc comercial, no va tenir repercusió pública, encara que el seu director va iniciar una profitosa carrera professional.

 

PER VEURE’L EN LÍNIA