No hi ha amor més gran (Masaki Kobayashi, 1959)

Primera part de la trilogia de Masaki Kobayashi sobre la condició humana, que tracta precisament sobre la consciència moral de les persones. En una moment de forta convulsió social, durant la II Guerra Mundial, un japonès pacifista és enviat a una mina de la Manxúria ocupada per dirigir la mà d’obra esclava. Davant l’ordre de les autoritats d’augmentar la producció, se li planteja el dilema d’obeir-la tot explotant els treballadors o no fer-ho i respectar un contingent de persones humanes que han estat fetes presoneres. Aquest escenari allibera el lliure comportament dels individus: alguns militars es comporten com a monstres i maltracten presoners amb crits, amenaces, humiliacions, càstigs, tortures confiats en la impunitat legal. Altres, lluiten contra l’opressió i no accepten la despersonalització de les persones, encara que siguin d’un país amb qui s’està en guerra. El nostre protagonista, que ha deixat enrere la dona estimada, ha de sobreviure amb dignitat en un ambient hostil, contra la mesquineses de les persones que s’han convertit en opressores, però també contra l’alienació dels oprimits.

No explicarem aquí l’argument amb detall perquè és ple de personatges i de situacions, però no podem fer altra cosa que recomanar-vos el visionat d’aquesta gran pel·lícula de Kobayashi que, a més, està magníficament rodada, amb angles de càmera dramàtics (plens de picats i contrapicats), una enorme profunditat de camp i un guió que alterna les escenes èpiques amb la introspecció emocional. Plena de situacions que ens obliguen a posicionar-nos sobre els valors ètics és, d’altra banda, una magnífica obra cinematogràfica.

The Human Condition

PER VEURE-LA A ON LINE

La condición humana (1959) VOSE

 

L’àngel vermell (Yasuzo Masumura, 1966)

Fascinant recreació del dolor, la passió, el desig humà i l’alliberament de les pulsions més intimes en una situació de caos social. Una jove infermera destinada als hospitals de campanya durant l’ocupació japonesa de la Xina viu en pròpia carn la degradació de les condicions de vida dels soldats en un entorn de completa alienació. Aquests joves són sotmesos a un rentat de cervell perquè acceptin el dilema de matar o morir per la pàtria. La situació es porta al límit en casos extrems, com el d’un jove que s’empassa un missatge escrit en un paperet per evitar que l’enemic el pugui llegir però en ser capturat li esventren l’estómac en viu cercant el text en va. Un heroi de guerra, diuen. Com tants d’altres moribunds que s’amunteguen a l’hospital. La pel·lícula recull aquest entorn de bogeria i violència (el director no escatima el detalls de la cruesa). Però la pel·lícula no tracta exactament del drama de la guerra, sinó dels desitjos més primaris: el desig del sexe, de les carícies, de l’amor, de la mort. És increïble, per al cinema de l’època, la manera tan directa de tractar el desig sexual, com una necessitat biològica irrenunciable. Així, per exemple, en una de les escenes, un dels soldats, que es troba lisiat i sense braços, demana a la protagonista que el masturbi perquè està a punt d’embogir en no poder-ho fer ell mateix. En aquest ambient de desesperació, l’infermera descobreix progressivament el munt de matisos dels sentiments i de la sexualitat (masculina) i amb aquestes experiències també aprèn ella mateixa a expressar el desig i la tendresa. La bogeria de la guerra, però, que transforma un ciutadà pacífic en un sàdic assassí, és alliberadora també de les normes repressores de la condició sexual. Arribats a aquest punt la pel·lícula arriba al deliri de l’amour fou més sublim, enmig d’una meravellosa fotografia en blanc i negre i un muntatge que no es perd en els detall secundaris. La narració progressa cap a la sinceritat més profunda i, sovint, amarga, de la condició humana. Absolutament fascinant.

image

Red Angel

 

Imagen

Imagen

Imagen

ENLLAÇOS (VOSE)

https://mega.co.nz/#!INYwlQAK!Q0DWSjAparf-7b1OeJ6F3RATtakjieUs0_VqSG3oCv0
https://mega.co.nz/#!BBBASYxR!V1h2FVKUaluvq4Rq3fS1-H8d4QFtJrYonGFYZKCBao4
https://mega.co.nz/#!YdomTR7Z!N3hoFAypnlsyaLJ8TEJkrSdisTFWcI0sCY0F7mqbsko
https://mega.co.nz/#!QcQSzBxB!LTHkiRUreMINVGxsCaOsTCl8vN1f7PvqWi1eAxohvE8
https://mega.co.nz/#!ENxQyTRB!P93oin28EkzagHi3QjH330id7dx3D-Guj27dXEhScao

The black test car (Yasuzo Masumura, 1962)

Brillant thriller sobre l’espionatge industrial entre dues companyies automobilistes. Els mètodes més immorals dels empresaris portats al límit: robatori, suborn, xantatge, prostitució… Qualsevol procediment és vàlid per obtenir la fórmula màgica amb què augmentar els guanys i destruir la competència. Tota una metàfora del capitalisme. No hi ha un moment de descans en aquest film dinàmic on fins i tot els treballadors acaben impregnats de les obsessions dels tècnics i els directius i entren en l’engranatge de la competitivitat. Molt entretinguda.

blacktcdvd.jpg

ENLLAÇOS

http://www25.zippyshare.com/v/96877355/file.htmll
http://www25.zippyshare.com/v/30619947/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/62040288/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/40072040/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/10988609/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/52672318/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/3868127/file.html
http://www25.zippyshare.com/v/57913021/file.html

Una carta per a Momo (Hiroyuki Okiura, 2011)

Veritable delícia de l’anime japonès, entretinguda i apassionant tant per als petits com per als grans. Novament una història de creixement personal, protagonitzada per una nena  que madura en la comprensió dels fets importants de la vida; novament en companyies de déus i esperits que són a la vegada generosos però trapelles; novament una defensa dolça del món rural, del contacte amb la natura i del respecte als valors de l’amistat i la tendresa. Aquesta vegada, una mare i una noia que han perdut al marit i al pare respectivament tornen a la casa dels avis materns en una illa on les coses passen apaciblement. La vida al món rural sembla avorrida per a la petita Momo i les difícil relacions amb la mare se’ns mostren en petits detalls. Però uns estranys esperits, protectors de la casa fins que el difunt familiar pugi als cels, els vigilen i protegeixen. Són irreverents, perquè desobeeixen les normes que regulen els comportament dels esperits, i escatològics, perquè es rasquen el cul, foten pets i fan burilles al nas. No tenen un comportament exemplar però són generosos (malgrat el seu egocentrisme) i la  seva missió acaba sent un genial cant a la solidaritat, la felicitat i l’alegria. Amb ells, la jove protagonista aprèn a sentir-se segura de si mateixa, a entendre els sentiments de la mare, a relacionar-se amb els amics. El que dèiem, una delícia de pel·lícula.

ENLLAÇOS

Una carta per a Momo (VOSE) – descàrrega directa

Nobi (Kon Ichikawa, 1959)

Film antibel·lic. Primavera de 1945, illes Filipines. Un soldat japonès malalt de tuberculosi és fet fora d’un hospital de campanya per no poder-se’n fer càrrec; a la seva companyia tampoc no el volen. Llavors inicia un periple de fugida buscant -potser- una unitat nordamericana davant la qual rendir-se però no té cap rumb en particular. S’uneix a més soldats japonesos, en la darrera defensa desesperada de les seves posicions. Sense cap esperança en la victòria, sense menjar ni beure, en pèssimes conidicions d’higiene, els valors que se suposen als soldats s’esquerden. Apareix la desconfiança, la deseperació, l’enveja… La degradació moral arriba a les últimes consequències. L’amic pot ser l’enemic. Ichikawa ens mostra que la guerra és precisament això: la bestialització de l’éser humà. No hi ha ni bons no dolents. El periple del soldat protagonista és un descens als inferns. Se succeeixen les escenes amb morts absurdes, gratuïtes, i cadàvers per tot arreu. La degradació arriba fins a la pràtica de canibalisme. El film és dur en la seva presentació tan crua de la guerra, però la duresa es presenta estilitzada en la bellesa de la fotografia en blanc i negre i, sobretot, per la voluntat del director de distanciar-se del dramatisme i pels tocs d’humor negre: com en l’escena de les botes desgastades abandonades al mig del camí que algú altre aprofita o del soldat amb el cap al fang que es fa el mort. La resta, contundència ideològica. Quan als anys cinquanta del segle passat la memòria històrica de la II Guerra Mundial es feia a través de films de propaganda, Kon Ichikawa realitza aquesta gran obra antibèl·lica, antimilitarista i, sobretot,  sarcàstica i corrosiva contra els famosos valors del militarisme japonès. Molt recomanable.

Fuego en la llanura1

Fuego en la llanura4

Fuego en la llanura2

Fuego en la llanura3

ENLLAÇOS (VOSE)

http://rapidshare.com/files/188847846/Nobi_Ichikawa_subs_esp_eng_ita_por.rar

(els fitxers es poden ajuntar amb el programa hjsplit)

Els nens de Nagasaki (Keisuke Kinoshita, 1983)

Keisuke Kinoshita, el director de la meravellosa 24 ulls  i considerat un dels deu millors directors japonesos, realitza una altra joia del cinema pacifista. Un radiòleg i la seva família, que viuen als afores de la ciutat de Nagasaki, reben l’impacte de l’explosió de la bomba atòmica durant la II Guerra Mundial. Moren 80 persones al moment i desenes de milers queden molt malferides (cremades per tot el cos, radiació molt elevada…). La pel·lícula és un drama que segueix la seva vida abans, durant i després d’aquesta hecatombe. Però Kinoshita no es recrea en els detalls esgarrifosos de la bomba a curt, mig i llarg termini, sinó en els valors espirituals de les víctimes; no tant, en la supervivència física sinó en la supervivència moral. La família protagonista, de creences catòliques, mostra sempre una gran enteresa en tot moment, tot i la mort de diversos dels seus membres. Sempre trasmet la idea de la dignititat, de respecte als morts (i als vius), de la solidaritat i la capacitat de patiment; de l’acte de generositat que suposa sobreposar-se a l’horror i no caure en l’odi a l’enemic sinó en la seva compassió.  Llevat de l’escena final, on sí que es veu la cara terrible de la guerra amb la gent i els edificis cremant, la resta del film és una estilització sobre l’espiritualitat. La pel·lícula, de fet, comença amb imatges de la vista del papa Joan Pau II al Japó, i durant tot el metratge la religió catòlica és una presència constant que anima la fortalesa dels protagonistes.

Visualment, és una pel·lícula que es troba a les antípodes de la manera de fer occcidental, pel ritme de la narració, els episodis subratllats, els detalls; per la contenció dels sentiments i la voluntat de defugir el dramatisme, però l’al·legat final contra la guerra és un crit contundent que no passa desapercebut.

 

ENLLAÇOS (VOSE)

Subtítols

El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001)

Una altra delícia fascinant del director japonès Hayao Miyazaki veritable mestre en les tècniques de l’animació per a petits i grans. Aquesta vegada, la protagonista és novament una nena petita que haurà de superar diverses proves èpiques per salvar els seus pares d’un encanteri màgic que els ha convertit en porcs. L’escenari és un balnerai dels déus, ple de fantasmes i d’altres personatges irreals. L’argument està més a prop de la mitologia japonesa (o grega clàssica) que no pas dels productes estàndards de l’animació de Hollywood.

La pel·lícula, produïda de manera quasi artesanal, és una meravella en el ritme visual, la composició dels personatges i les situacions, el guió i qualsevol altre element que fan d’aquest film una obra de visió obligatòria. Té dues lectures, una per als nens, centrada en les aventures divertides i fàcils de seguir dels personatges, i una altra, més intel·lectual i complexa, visible en la defensa de  valors com l’ecologisme o el respecte a les persones grans, elements referencials en la filmografia de Miyazaki.

 

El viaje de Chihiro

El viaje de Chihiro

El viaje de Chihiro

El viaje de Chihiro

 

ENLLAÇOS (VOSE)

http://www.megaupload.com/?d=NY5LCZPI
http://www.megaupload.com/?d=PUQOCG9F
http://www.megaupload.com/?d=DDJIQ16L
http://www.megaupload.com/?d=UU122YLU
http://www.megaupload.com/?d=QNUM4FU0
http://www.megaupload.com/?d=VQ2TXQMK

Subtítols:
http://www.megaupload.com/?d=VYMTDOGC